La línia dos

Un relat de: Pantera endiumenjada

I
Ei senyor! Escolti'm! Si, vostè, li faria res seure un moment i escoltar el que li he de dir? Si, aquí, en aquest banc. Li prometo que no l'entretindré massa i no li costarà ni un ral. Deixi'm que li digui que li agraeixo aquesta oportunitat que em dóna d'expressar el que sento, de donar-me el gust de sentir-me escoltat una estona. Sap, l'he escollit a vostè perquè fa cara de ser una persona amb temps. Vaja, no em miri amb aquesta cara, tampoc vull dir que sigui un mandrós, feu pinta de tenir estudis, de saber quan una cosa val la pena i quan no. Sí, si, espero que m'entengueu quan afirmo que els vostres ulls demostren la línia recta de la intuició positiva. Però no voldria pecar d'adulador, no vull que us penseu que us vull el que dueu a la cartera... Així doncs vós viviu per aquí? Ah, sou estranger... Llavors no deveu haver sentit parlar de l'Exprès de Sant Simó. No? Ja m'ho pensava. Us en faré cinc cèntims, estic segur de que trobareu la meva història prou interessant.
II
M'imagino que deveu recordar els inicis al nostre país, d'això que anomenem ferrocarril. Fet i fet, els inicis son força semblants a tot arreu... Si? Perfecte, veig que em caldrà donar poques explicacions historiogràfiques perquè us poseu en situació, i creieu-me si us dic que em traieu un pes de sobre. Doncs resulta que, gràcies a l'aleshores governador d'aquesta concorreguda ciutat, el primer traçat de tren tingué l'inici, o el final, depèn de com es miri, en aquest mateix lloc on som ara. Ah, ja us hi havieu fixat? No us en perdeu una! No aneu pas errat; el nostre seient actual, aquesta cadira allargada, bruta i ensutjada, formava part de la primera andana que es construí en aquesta beneïda pàtria. Com podeu comprovar, ara és un mirador sense gust ni color, però en les seves primeries fou la gran sensació. I és clar, d'aquesta manera, no és difícil endevinar que, l'arribada del ferrocarril a la ciutat, fou l'empenta que necessitaren els nostres conciutadans i conciutadanes per retornar a l'optimisme perdut, desprès de la desfeta social de l'anterior segle. No cal dir que començar fou el més difícil... Al principi hagueren de portar tècnics i maquinistes de l'estranger per, és clar, formar als nacionals. A part, com passa sempre amb les coses noves, no tohom estigué d'acord amb aquesta imposició de la màquina. Hi hagueren revolucions i manifestos. Molta gent cridà ben fort, i tot per què, benvolgut amic, em sabrieu respondre? No, no cal que contesteu, escolteu ara, pareu l'orella... Sentiu l'eco ofegat d'un missatger a l'atur? O el crit difuminat d'un primmirat ecologista? No, és clar. La política i la massa s'encarreguen d'acallar-los per sempre, el temps juga a favor seu. I es que nomès cal aplaçar una conversa a la setmana següent del seu inici, perquè els enfrontats s'oblidin de les seves raons, abans de la trobada. La sang se'ns refreda amb masses presses, amic meu. Ai, però no ens desviem del tema. Us prego que em perdoneu, de vegades la paraula em guanya i, si em permeteu l'acudit, us diré que no sóc molt diferent de l'home de la selva, saltant de tema en tema. Com dieu? Ah si, la història. Doncs heus ací que, un cop passats els recorreguts innaugurals on, les estrelles del moment i els polítics deixondits, eren els únics amb l'entrada permesa a la nova atracció, començaren a rutllar les maquinàries al sevei d'aquells qui havien posat la major part del capital, el poble. I tan bon punt aquest fet fou possible, nombroses històries i anècdotes brollaren de les vies i trasspassaren els passos a nivell, per arribar als passeigs i les cases de la nostra gent. Si, és clar, teniu raó si penseu que la majoria d'aquestes quimeres foren, simplement, contes de sopar de duro. Les bones, propugnades per assalariats de paisà de l'administració i, les dolentes, no cal que ho repetim. Tot i això n'hi hagué una -i creieu-me quan us dic que ens podem fiar del confident- que passà de debó.
III
Passats uns cinc anys dels aconteixements dels quals us he parlat, es traçà el primer recorregut afluent del que havia estat l'únic fins al moment. El nou tram s'anomenà el tram de Sant Simó, i durà ben poc, ja us diré per què. La nova línia s'encarregava d'unir les ciutats de... Ah, ja ho sabeu? És clar, ho heu llegit al meu darrere, l'antic cartell de la línia dos. Sou ben viu vostè. Doncs, com us deia, per portar a terme la unió, calgué construir el primer pont adaptat a les vies del tren ja que, un antic riu, ara sec, les separava un bon tram. Per terra, es convertia en una fita gairebé impossible de realitzar, si més no, en un temps raonable. No cal dir que les autoritats competents s'animaren molt al projecte, hi posaren tots els mitjans disponibles per tal d'aconseguir la major comoditat, i precisió, en el transport. Tot i així, com vos deduïreu mirant el mapa, el tram hagué de passar per camps de conreu de molts treballadors de la terra. Això volia dir més sang calenta per refredar, i no cal que us en digui el final, oi? Vos mateix el podeu veure, el traçat es va fer. El resultat fou formidable, creieu-me si us dic que mai més hem tingut un recorregut tant deliciós com el de Sant Simó...
Com dieu? Ah, és clar, voleu saber per què el van tancar... Doncs, si em permeteu l'acudit, us diré que un bon dia el maquinista perdé el cap, i hagueren de plegar. Sí, si, no em poseu aquesta cara, ara us ho explico. Fou cap a la tardor, feia fred, i l'escalfor de les màquines i la tranquilitat dels vagons, atreia a un públic nombrós i variat. Arribà un moment en que la gent deixà les passejades amb bicileta, el caball o el que fos, a favor del ferrocarril. Les autoritats del transport es veieren obligades a no fer separacions de classes. Fou el primer moment en la història escrita en que un home sense sostre, però amb prou diners per comprar un bitllet senzill de tren, podia compartir butaca amb el president més important de l'empresa més de moda. Així, i seguint les pautes del que ens marca el sentit comú, l'augment de l'afluència de trens fou directament proporcional al del públic. Noves queixes de veïns, que no podien fer la migdiada o llegir tranquil·lament, a causa del seu veïnatge amb les vies, foren rebudes i destinades, directament, a alimentar el foc contra el qual anaven dirigides. No em digueu que no és una ironia ben divertida... No és estrany que, amb tant rebombori com hi hagué, alguns dels responsables del transport fossin agredits per algun radical. Fins i tot desaparegué sobtadament el cap d'estació, uns dies abans dels fets que feren tancar la via. Aquell dia, dins el túnel, l'únic que hi ha al recorregut, passat el riu i en una zona apartada, alguns viatjants pogueren sentir uns cops secs al sostre del vagó. Com que últimament hi havia hagut despreniments d'algunes pedres sense importància al pas del tren, el maquinista havia rebut la consigna de fer pas de creuer, mentre el problema no es solucionés. Així no hi hauria vibracions a la roca. Perdoneu? Ah, no, no foren pas les pedres el que provocaren aquells cops que us he mencionat. Més aviat semblava algú atrapat a dalt que trucava al sostre. Seguint aquest mateix criteri de deducció, algú accionà la palanca d'aturada del ferrocarril, que trigà poc en parar la inèrcia dels vagons, degut a la baixa velocitat a la que viatjaven. Desprès d'una petita pausa, els cops continuaren, amb el seu rime mètric i pausat: toc.... toc........ toc..... Com el de qui camina en cercles sobre un "tablao" andalús. Els assistents a l'espectacle, acomodats a les seves butaques, escoltaven amb la mirada clavada al sostre, mentre esperaven, en va, l'arribada del maquinista.
IV
La impaciència guanyà primer als més joves, que decidiren anar a buscar el conductor per veure si solucionava el problema. Estareu d'acord amb mi que no podien pas quedar-se allà, esperant un encarregat mandrós... Així doncs passaren al vagó restaurant, on, per descomptat, no hi havia passatgers, ja que era havent dinat, i la gent preferia la comoditat de la butaca. D'allà, trucaren a la porta del maquinista, però fou en va. No hi va haver resposta. Ni tan sols els va servir cridar. D'aquesta manera, infringint les normes d'educació que tot home de món coneix, obriren la porta sense permís, i trobaren al maquinista en la posició normal, dret, amb les mans als comandaments i de cara a la via. Nomès una cosa els va sobtar, li faltava el cap. Un quadre, si em permeteu, digne de qualsevol història mediocre d'esgarrifances, però, com molt bé sabeu, allò no eren pas paraules sobre paper, i la reacció dels assistents a l'espectacle fou mereixedora de les circumstàncies. Més enllà, al vagó dels passatgers, sentiren com els misteriosos cops s'aturaven, deixant pas a una cridória apocalíptica i poc calmada, que venia de la sala de màquines. Els fets foren comunicats a la resta de viatjants, que respongueren a l'explicació amb una esbalaïdora inquietud. Malgrat el suspens, es decidí baixar del tren i tornar caminant, per informar a les autoritats policials dels fets ocorreguts.
V
No us penseu pas que això provocà el tancament de la via, no senyor. Coses com aquesta passen a tot arreu, i estareu d'acord amb mi que la menudalla no fa pas por als polítics... La història, doncs, no acaba ací. El tren en qüestió fou retirat a cotxeres, per tal que el lloc dels fets fos investigat amb calma i, de pas, impedir la psicosi general que produïria pujar a un tren on, els maquinistes, condueixen sense el cap, ja m'enteneu. Per suposat es digué al públic, i als mitjans, que l'accident fou provocat per un despreniment d'un tros de fusta del motor, que anà a petar, literalment, a la testa del desafortunat maquinista. Aquest fet provocà les ires dels entesos, les raons dels quals no foren ni prou fortes ni prou nombroses com per ser ateses seriosament, per una massa desinformada o, com diriem actualment, mediatitzada. Dels cops al sostre ningú en parlà mai més. S'atribuïren a la caiguda de pedres a les que el túnel tenia acostumats a
ls passatgers. Amic meu, us podeu creure que a ningú li interessà explicar per què, un cop aturades les vibracions, continuaren caient les suposades pedres? Doncs així passaren els dies, i la policia no descobrí res. El cos del maquinista fou entregat als familiars, que no aconseguiren fer prou soroll perquè la investigació, que es trobava sense sortida, fos reoberta. Tot tornà a la normalitat al cap d'una setmana, el trens tornaren a rutllar i la gent a disfrutar del transport assistit. Però -perquè és clar que hi ha un però, oi amic meu?- els maldecaps tornaren a començar quan, la dona de fer feines de les oficines de l'estació trobà, dins la taquilla del maquinista mort, el seu cap amb la gorra clavada amb un clau, on hi penjava un paper que, irònicament, hi deia: "No s'ha de perdre mai el cap. La línia dos ha de caure". I, si em permeteu la broma, podem afirmar que no l'hi havia pas deixat el conductor mort, per por a no perdre'l.
D'aquesta manera la psicosi que abans us havia predit, es va fer evident a la línia dos dels ferrocarrils d'aquesta ciutat. Perquè l'anècdota no es va poder pas amagar, els fets es van fer evidents quan la dona que feu la troballa sortí al carrer fent crits, i els allí estants s'assabentaren de l'ocorregut abans que, l'ambulància que la portà a l'asil, l'acallés amb la mordaça i la policia precintés l'estació. La investigació durà un any però no avançà ni un centímetre cap a la claror. Així doncs es decidí tancar la línia dos i traçar un recorregut alternatiu, per por a nous atemptats, que acabessin amb els beneficis que el ferrocarril estava donant al patrimoni de la ciutat. Com dieu? Ah, i és clar que no. Els polítics no donaren cap raó als fets perquè, tot i que en aquell moment, eren patents en boca de tothom, cap paper escrit demostrava res, i la única testimoni es trobava tancada en un asil. La notícia es refredà com la sang vella.
VI
Finalment, amic meu, mai ningú sabé el que passà de debó. I no us vull entretenir més, m'heu dit que esteu de vacances, deveu tenir algún compromís o monument per veure. Ajudeu-me, ajudeu-me a aixecar.. Em permetreu l'acudit quan dic que aquesta pota de fusta és una llauna. Gràcies. I deixeu que us doni un consell, abans que marxeu; mai construïu un pont sense anar subjectat, correu el perill de que us amputin una cama i us facin fora de la feina. I tot per què, amic meu? Perquè un tren pugui passar per on heu caigut. Desitjo que tingueu una bona estada a la ciutat. Salut!
toc.... toc........ toc.....

Comentaris

  • Trepidant...[Ofensiu]
    DoctorWho | 10-07-2005

    la lectura del teu llarg relat, se m'ha fet curta. Trepidant la teva manera d'escriure.. anava llegint i em faltava aire... un tema mundà amb el seu atractiu...
    Què per què t'he llegit?... pel teu nom.. suggerent una pantera endiumenjada... Espero seguir llegint els teus escrits!

  • hahhahahhaha[Ofensiu]
    quetzcoatl | 11-06-2005 | Valoració: 10

    Divertit i tetric, que bo!

    Benvingut a RC, pantera endiumenjada... Et comento en primer lloc perque he llegit el teu relat per casualitat (em pensava que no arribaria al final perque es molt llarg, pero confesso que m'has atrapat amb el misteri del cap del conductor!) i m'ha fet moltissima gracia: esta escrit amb un bon estil, un ritme que no cansa, el fet que sigui un dialeg d'una sola persona el fa interessant, i el final em sembla bonissim. Una molt bona historia!

    I en segon lloc, reconec que una pantera amb una pota de fusta fa certa por i, preocupada per la salut dels relataires, no he volgut que t'enfadessis si no trobaves cap comentari...

    Calma, mishu, calma.

    Felicitats, un bon inici!! Espero seguir llegint coses teves ben aviat : )

    m

l´Autor

Pantera endiumenjada

1 Relats

2 Comentaris

1903 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
La pantera s'ha acostumat a l'estat d'endiumenjament fins a convertir-ho en un costum i part de la seva essència.

Últims relats de l'autor