La Júlia

La Júlia les tenia rodones i
s'aguantaven ben fermes.
Eren un atemptat a les lleis de
Newton, la força de la gravetat.
Tothom quedava encisat,
les dones li tenien enveja i
els homes anaven afamegats.

Quan passejava pel carrer
damunt d'aquells talons d'agulla,
li trontollava aquell bé de Déu,
de dues sines estèticament ufanes
esculpides i modelades com si
fossin encarregades per a un rei.

Els vianants s'aturaven sense
dissimular per veure aquell ritme
cadenciós i desenfrenat damunt
dues sabates vermelles de vida.
Que feien música rítmica en el
silenci amb el xinxollar dels malucs,
i la bonica i superba pitrera.

Els nens, al veure-la passar
deixaven de jugar a pilota,(cosa
estranya) feien descans, per fer-se
un tip de riure contemplant, aquell
ritme singular. Els feia molta gràcia
veure com sense tocar-les, elles
soles es movien.

Les mares deien a la mainada,
xics: no molesteu... i amb penetrant
mirada fixa desitjaven saber
com les mantenia tan superbes.
Tot un secret, anti-natura
newtoniana, molt parlat i gens escrit.

La Júlia, aquella dona de trenta i
pico d'anys, uns disset i mig per
glàndula, gaudia de bona planta,
aixecava passions, i els homes
veient-la ,sempre anaven contents
creant-se fantasíes sensuals.

A la Júlia, l'acompanyava un bell
somriure de Venus de Milo, de
dona jove, d'estreta cintura,
natges boniques, i molt bella la cara.
el que més agradava d'ella era el
seu estil ja que, en tenia per
enamorar els homes i les dones,
i feia riure els nens.

Amb natural forma ensenyava
la juntura del bust, les tangents
davanteres, per equilibrar la
simetria; una a cada banda
com una senyera, però
marcant un punt central,

una a cada banda, més ben dit
un per cada sina bruna
de la jove deessa blanca.
Una dona singular la Júlia,
novadora dels somnis d'adolescents
i també, dels homes i les dones.

La Júlia les tenia rodones i
ingènuament i sense proposar-s'ho
feia embadalir i trontollar
la gent de tot el barri,
sense excepció.
La Júlia era una dona... monument !

I quin monument ! la Júlia.