La intensitat del blau

No sabia per què hi havien anat, a aquell consultori de l'Hospital del Mar. Tampoc no es recordava de les raons que li havia donat la seva filla per accedir-hi. No comprenia per què s'havia pres tan malament no trobar-lo a casa seva. Ell havia volgut guanyar temps i havia anat directament a la consulta de la doctora Mitjana, la seva metgessa de capçalera.

Segons va dir-li després la Maria, era perquè el dia abans havien quedat que s'esperaria a casa, a causa de les obres que es feien al carrer de la Princesa.

Ara, a contracor, hauria de respondre les preguntes d'aquell metge desconegut, que potser es pensaria que ell estava malalt només perquè, de tant en tant, no es recordava d'alguna cosa sense importància com el nom de la filla, el dia del seu sant... Però que no veien que puntualment acudia a la caixa d'estalvis a traslladar els diners de les pensions que rebia a una llibreta de llarg termini que li oferia més interessos i que, a més a més, es feia responsable de la presidència de veïns i de cobrar de seguida els rebuts... Si no, que ho preguntessin a aquella pintora japonesa de l'entresòl que devia cinc mensualitats i que el tenia amargat amb les excuses constants que li posava...

La veu del doctor va interrompre els seus pensaments:

-Digui'm, senyor Robert, a quin dia som avui?

-Avui, ah, sí, a tres, o quatre... quatre.

-I a quin mes?

-Maig... -automàticament es tragué la documentació de la butxaca de l'americana-, a veure si ho tinc anotat...

-Bé, no cal, i l'any, sap a quin any som?

-Doncs, veurà, em sembla que no, això tampoc no ho tinc...

-Quina edat té, ara, vostè?

-Vuitanta... vuitanta mil anys, doctor...

Sort que el doctor no li havia preguntat res més, tot allò l'atabalava...

La filla va explicar que s'havia obstinat a voler viure sol a casa seva i que aquella situació li resultava angoixant, que havia intentat convèncer-lo, però no hi havia manera, i que la doctora li havia dit que en aquests casos no es podia fer res, només, si volia, podien anar a judici perquè un lletrat dictaminés si podia viure sol o no. També va dir que ell menjava i dormia a casa però que, si li trucava entre hores, mai no hi era ni volia dir on anava.

Aquella xicota sempre s'encaparrava en les mateixes coses, no volia tornar allà mai més, ell no necessitava cap metge, volia fer la seva vida, que el deixessin tranquil... Amb vuitanta mil anys que tenia... què volien...

El doctor va prendre nota de tot i va indicar una sèrie de proves que calia fer abans de fer un diagnòstic.

Quan van sortir de la consulta, una claror esclatant es filtrava per les grans vidrieres que posaven de relleu aquell mar majestuós de blavor intensa que matisava d'espurnes de plata un camí de sol.

-Has vist, quina meravella... quan tornem a venir aprofitarem per fer una bona passejada, oi? -va dir la Maria, per animar-lo.

Ell va iniciar un lleu somriure de compromís. Aquell blau intens li recordava els ulls de l'Àngela, aquell secret gelosament guardat, aquella persona amb qui acompanyava totes les hores, les incerteses, les pors... S'hi trobava ancorat entre la boira...