La inspiració

La inspiració era inexistent per en Jonàs. Inspirar-se era el resultat de molta intensitat, si hi arribava. No tenia un esperit inspirat, no era una persona de grans idees. Les grans idees les trobava exaltades i fora de lloc. Es conformava amb les seves idees simples, amb moltes circumnavegacions, això sí. Inspirar-se o cercar la inspiració tot motivant-la no era el seu objectiu. Creia sovint en la feina, en la reiteració i en l'acumulació. El moment creatiu podia ser l'alliberament de totes les tensions, però no pas un moment feliç de captura de grans ideals.

En Jonàs agafava el llapis si tocava, i aleshores es forçava a fer-lo servir. No intervenien pànics ni pors, ni cap mena de lligam. Agafava el llapis quan tocava i el feia servir, res més. No tenia que esperar que li vingués un esperit indefinit, o trobar-se en un estat especial, especialment esclarit o clarivident. Creava per pura rutina, ho feia desapassionadament, sense capficar-se en aconseguir una producció d'especial qualitat. Els dibuixos s'acumulaven a casa seva, i alguns eren veritablement meritoris.

Però per fer-los no havia hagut de concentrar-se ni esperar. Quan arribava l'hora s'hi posava, quan exhauria tota la seva energia creativa terminava. Després podia descansar fins que tornes a ser l'hora. La programació sistemàtica dels seus actes creatius li proporcionava la tranquil·litat d'esperit i la bona disposició que necessitava. No pensava que deixar-se endur pels seus impulsos tingués res a veure amb la creació. Deixar-se endur pel moment, per la inspiració, aprofitar-la quan arribés, per tal de fer alguna cosa gran, només el conduïa a fer coses petites, sense importància, que es revelaven com de segon ordre dins el seu pensament i la seva producció.

En Jonàs observava com funcionava la inspiració en els altres. Esperaven a que arribés, com una excitació sexual, estranyament emparentada amb les pulsions més accessòries de l'individu. Una excitació que conduïa a la creació, a la plasmació, a la concreció. En Jonàs però no era gens concret, ni aspirava a expressar res. Era només per a ell dibuixar i escriure la satisfacció d'una necessitat ordinària. Com la resta tenia el seu espai i el seu horari. En Jonàs s'estupefeia davant la possibilitat de funcionar d'una manera lliure i autònoma. De crear indiferentment pel dematí o per la tarda. Impossible de crear res veritable, profund i personal.

Perquè esperar que els esdeveniments, relativament atzarosos, marquessin el moment i la forma de la creació era deixar a la voluntat de la fortuna la continuïtat d'un mateix en tant que creador i de la pròpia creació. La rutina era per en Jonàs l'estructura que li proporcionava l'equilibri suficient com per a emprendre una tasca d'autocomprensió que el conduís a una bona destinació. Al capdavall la inspiració es podia forçar, com tantes altres coses. La inspiració es podia domesticar, se li podia ajudar a venir quan a hom li convingués, no pas quan ella volgués. Escriure perquè sí, per haver trobat una bona idea, per tenir un bon començament, li semblava del tot ingenu.

Així doncs en Jonàs, puntualment, a quarts de tant, s'asseia al seu escriptori amb calaixera i feia un dibuix. Això era el començament. Tenia el seu propi cànon d'obres permeses, o de preferides. Les temàtiques tornaven, igual que les hores d'aplicar-les. Tornaven els cercles i els quadrats, els seus mètodes expressius es reduïen a un catàleg conegut. La coneixença del seu art li proporcionava tranquil·litat. La construcció d'un llenguatge no era per en Jonàs un projecte arbitrari i sense control. Era una activitat del tot sistemàtica i pautada. Repetir els temes fins perfeccionar-los el feia ser conscient de si mateix. S'havia construït una persona artística a base d'explorar-se, i de trobar allò que el satisfeia i allò que el desplaia.

Pensava sovint en aquells artistes de les èpoques clàssiques. Allà no hi havia inspiració, no hi havia rampell, ni hi havia geni. S'anomenava geni a posteriori, un cop acabada l'obra, se'ls anomenava genis perquè feien el que ningú no era capaç de fer ara. Però la feina era obrera i menuda. La repetició màxima. Els motius repetitius en certa manera, els vestits, els rostres. Calia pintar molts nassos i moltes celles per tal d'excel·lir, moltes vestimentes i molts plecs de les vestimentes, i moltes ombres d'un plec d'una vestimenta en un altre plec de la mateixa vestimenta. La repetició emplenava, el geni només dissenyava el tema i el motiu. Tota aquesta esperit de feina però havia desaparegut del tot.

Els seus dibuixos eren del seu temps, vomitades de gargots volent expressar un estat d'ànim. Una incipiència sens dubte. A poc a poc es van anar convertint en accions més o menys conscients, a les que hi havia un abans i un després. En Jonàs sabia imprecisament que era el que volia fer, abans, després una bona part de la feina la deixava a la improvisació. De fet en tenir temàtiques preferides, maneres d'expressar concretes, podia triar-ne una o una combinació de més d'una abans d'encetar la tasca creativa. D'aquesta manera s'assegurava disposar d'un sistema coherent i racional per tal de canalitzar els seus impulsos.

D'altres ho havien fet abans, tot i negant-ho, impossible de desfer-se dels esquemes que apareixen naturalment com a formes personals i preferides. En Jonàs n'era conscient, tenia tot un itinerari, una música englobadora, una simfonia que duraria anys, en la qual hi havia moments per un tipus d'harmonies i moments per altres tipus. La seva vida sencera era la interpretació d'una música sense partitura, però amb invariants perfectament distingibles. Els seus mètodes creatius eren només reflex de la seva manera de viure. Un dia aspirava a la forma, al dia següent es capbussava en allò informe, després provava els colors, després les adjacències, després el traç curt, després les línies més llargues. Tot plegat era qüestió de contrapunt, de no repetir-se en el moment.

I aquí reia la seva personalitat en tant que creador. La repetició sense la repetició, la combinació d'atzar i determinació tot alhora. Canviava el que havia fet ahir per tornar al que havia fet abans d'ahir. El canvi immediat amagava una repetició en perspectiva, i alhora l'execució del canvi amagava una repetició en menudesa. En Jonàs se sentia a gust amb aquesta manera de fer. Tot plegat obeïa a unes regles, que deixaven de banda els peregrins rampells de la inspiració, que per bé que utilitzava, no era el pal de paller de la seva creació.

Potser un cop al més tenia alguna inspiració remarcable. Trobava una nova estratègia d'acarar l'espai en blanc, d'iniciar l'obra, de continuar-la, una nova sanefa que incorporar, noves inclinacions de la mà, noves longituds d'atac. Tot plegat podia passar de tant en tant. No pas per sistema. La inspiració li servia per tal de canviar els seus plantejaments, per tal de reformar les seves estructures mentals, per tal de reorganitzar-se per dins, però de cap manera per iniciar una obra en concret. En el moment de dibuixar la inspiració no tenia res a participar. En Jonàs deixava només que els rampells l'aconsellessin pel que feia a totes les seves directrius artístiques, es deixava modificar per noves sensacions i intuïcions. Deixava que idees externes s'introduïssin en el seu pensament, però no pas fins al punt de condicionar-li el moment.

Es tractava més aviat d'una aportació de fons, fonamentada en la inclusió del món dins el seu pensament. En Jonàs era el principal, la seva integritat i solidesa mental. Si trobava quelcom massa pertorbador ho ignorava de bon començament. Després, amb només el record de la sensació, podia plantejar-se fer-ne un anàlisi. Seguidament la combinació de la novetat amb el que ja tenia dins el cap podia encabir-se en algun espai buit. Tot plegat era un procés, orientat a salvaguardar la seva independència mental, a no deixar-se influir per res en excés i mantenir així una sana sensació d'autocontrol i de continuïtat. En Jonàs no volia ser una persona variable i sense principis.

Val a dir però, a despit de tot el que precedeix, que en Jonàs quan s'hi posava a dibuixar deixava funcionar la intuïció enterament. No era la creació el moment de fer anàlisis ni de perdre's en projectes i esquemes previs. Era el moment de l'acció. Aquí reia la seva veritable llibertat. Tot el que havia pensat previament podia canviar en qualsevol moment. Les idees prèvies li servien com a elements d'un alfabet o d'una música, però la seva combinació restava arbitrària i sorgida al moment. En Jonàs no sentia que hagués d'adherir-se a cap corrent en concret i seguir els seus principis disciplinadament, al contrari, aspirava a barrejar i sincretitzar moltes corrents de manera ponderada per tal de trobar el seu estil particular.

La inspiració però no tenia res a veure amb la rauxa de la creació. No era el moment de més pensament, no era l'hora de la veritat. Només era l'explosió controlada de tots els seus instints i pulsions afaiçonades per les seves idees prèvies, prejudicis autoconstruïts que el conduïen en aquests estats de creació quasi salvatge, en el sentit en que amb prou feines si estava domesticada. En Jonàs satisfeia així el seu anhel cavernari, segons el qual la sofisticació del món que l'envoltava era del tot artificiosa i temporània, i per tant calia malfiar-se'n.

Per en Jonàs la competició absurda per arribar a excel·lir en vida, amb reconeixement, i participar de la decisió del món i influir de cos present i amb gaudi material en els esdeveniments cabdals, li semblava una relativa pèrdua de temps. No negava que al seu interior hi hagués instints que el compel·lissin a destacar, però no eren els predominants. Més aviat l'interessava l'exploració del seu ésser, els seus entrevins i racons, les seves sendes recaragolades. Els altres l'interessaven, però sempre amb la sospita que l'interessaven en tant que s'hi podia emmirallar, que no l'interessaven com a font de discrepància o
de novetat, sinó com a referend i confirmació del que ell pensava. I ho sospitava fins al punt que tenia la sensació que era impossible la comprensió de l'altre, que només allò de l'altre que li era comú era a l'abast del seu discerniment, i que qualsevol intent d'alienar-se el faria una persona infeliç. En Jonàs no volia la infelicitat, tampoc aspirava a una felicitat blana i improductiva.

Alguns, respecte la seva obra més inspirada, diferenciaven entre satisfacció i felicitat. Segurament atorgaven al primer concepte la felicitat suada i treballada, i al segon la felicitat gratuïta i casual. La primera estava desproveïda d'inspiració, la segona era tot inspiració. Un obra reeixida, trobada per casualitat, quan hom pensava que no tenia el dia, que resulta popular i acceptada, dona una felicitat que no té un origen clar, que ve del no-res, que demostra la capacitat humana per donar a alguns sense crítica el que nega a d'altres amb tota la crueltat. En Jonàs però no creia gaire en la inspiració, nogensmenys tampoc en la satisfacció.

Satisfer-se era deixar de pensar, creure en la recompensa, en que els actes previs tenen una resolució favorable, en que els patiments passats han valgut la pena. Per en Jonàs no era exactament així. Considerava la felicitat arbitrària, injustificada, depenent potser de l'estat purament fisiològic del cos, amb una relativa intervenció de l'estat anímic. Sentir-se a gust era sentir-se a gust amb el cos, indefectiblement, i sentir-se calmat mentalment. I no depenia de la qualitat de l'esforç, ni del treball previ, ni dels sacrificis ni de les recompenses, era un estat al que podia arribar sense motiu aparent, una felicitat blana i supèrflua que li feia oblidar màgicament tots els problemes que el podien acabalar. En Jonàs sentia sovint aquesta felicitat. Ho atribuïa al fet de seguir els seus propis camins amb fermesa i determinació, però no podia estar del tot segur.

Així doncs la inspiració no tenia res a veure amb en Jonàs. El camí era del tot espinós. Reiterar-se per tal de trobar-se, o de construir-se, o de trobar la construcció que se li escaigués millor. Era un camí dificultós, en el que no hi havia lloc per alegries, per revelacions orgàsmiques, per a èxtasis de cap mena. Era un camí que el conduïa a un avorriment del qual segurament no podria sortir. En Jonàs però acceptava aquesta situació. El començament ja havia passat feia molt de temps. Mentre més creixia més s'adonava que només feia que continuar, el temps rampelluts de les creacions espectaculars havia mort. En Jonàs no necessitava inspiració. Si venia molt bé, i sinó també.