La Inquisició en ple segle XXI

Malgrat escriure sobre aquesta genteta em fa una vessa que no és de dir, les seves darreres declaracions sobre aplicar l'excomunió als polítics catòlics que votin a favor de la reforma de la llei de l'avortament, em sembla tal desbarat, que si no fos, perquè sé de ben cert que visc al segle XXI, juraria que m'han canviat el temps, que hem fet un retorn a l'edat mitjana i que ha tornat a reeixir el Tribunal de la Inquisició, amb un Torquemada que ara a canviat de nom i es diu monsenyor Camino.
Jo supós que molts polítics catòlics deuen haver quedat estorats davant aquestes declaracions, tal que, inclusiu els més apropats a les posicions d'aquesta jerarquia eclesiàstica, que sembla que en lloc de mare església, advoquen per la madrastra cruel, com són els polítics del Pius Pius, ni han obert la boca, ni han dit ni mu.
Un que ja se'n va sortir d'aquesta institució per les seves incongruències i incoherències i que malgrat tot respecta a les persones que encara s'hi troben dins d'ella, ja que a lo llarg dels anys, ha aprés que no existeix la veritat absoluta - cosa que aquesta jerarquia no practica en absolut- i manté el respecte als altres, malgrat les posicions ideològiques puguin estar a anys llum de distància. Aquest, és per a mi un dels principis reals de la democràcia: El diàleg i el saber-se posar a la pell dels altres, per intentar trobar els màxims punts comuns, per intentar, malgrat a vegades o sigui prou difícil o no s'aconsegueixi, arribar a una conclusió.
A meam, si la jerarquia catòlica està aplicant el dret canònic a persones civils que es troben dins l'església. El dret civil que és d'obligat compliment per tothom dins d'un estat de dret, no hauria d'esser molt més dur, cap als representants i cap pares d'aquella institució quan delinqueixen?. Em refereix a la quantitat de casos de pederàstia, amb abusos a menors que han practicat, segons quins capellans, tot emprant la confiança que se'ls tenia dipositada pel simple fet d'esser representants eclesiàstics, i considerar, els familiars dels menors, que pels principis que prediquen, haurien d'esser incapaços de cometre, segons quins tipus de perreries. No hauria d'esser declarat un agreujant aquesta condició quan es jutgi aquests casos? . Jo sent que si sens cap dubte.
He escrit altres vegades sobre les incoherències de la jerarquia catòlica. I ara n'afegiré una altra, Sembla que s'admetran els capellans anglicans que estiguin casats, si canvien al catolicisme. En canvi no s'ha aprovat cap legislació que torni admetre els capellans catòlics, que se'n sortiren per poder-se casar, i molts d'ells continuen sense poder exercir el seu . Un es demana, quantes vares de mesurar disposen? O sigui per uns cera del Corpus, pels altres llanderada a destre.
Escriure, que baix la meva opinió, és troben a kilòmetres del missatge d'aquell mestre Jesús de Natzarè, que diuen esser els representants, a lo millor seria repetir-me, així i tot consider que s'ha de dir, ja que tiren la pedra, i llavors amaguen la mà. Religió ve del llatí religare, que vol dir remembrar, i em sembla que la jerarquia de la que estic escrivint fa tot el contrari.
Sobre el dret a la vida, quines consideracions han tingut en atemptar contra vides creades com són els infants quan per la seva situació han abusat sexualment d'ells i els han assumit dins d'un trauma de per vida?. O quan varen violar a algun seminarista com és el cas d'un capellà amic meu homosexual, quina consideració varen tenir envers a la seva vida?. O tal volta la vida tan sols la situen en el pla físic, i deixen enrere els pensaments i sentiments que poden generar, segons quins tipus d'accions?
Aquestes institucions i també les seves jerarquies, i aquí no tan sols estic escrivint de la catòlica, sinó de totes les altres, em fan més por que una pedregada. Necessiten moltes ovelles que no tinguin cap capacitat d'anàlisi i les persones que en tenen els hi fan una nosa que no és de dir. Ho dic perquè conec persones que hi estan, sobretot a la catòlica i que respiren uns aires de progrés, i no de reclús com segons a quins altres àmbits.
Anant al cas del tema de la llei de l'avortament, han tornat mostrar el seu tarannà despòtic: O fais el que nosaltres (llegiu cúria) creiem que és correcte, o sense més vos traiem defora¡ i això, no és un atemptat en contra de la vida d'aquestes persones que fa anys i panys han professat la seva religió i el seus sentiments espirituals, com a part d'aquesta església catòlica? A quin Déu representen? Per a mi estan més a prop del Déu colèric, venjatiu i inmisericorde de l'antic testament; que del Pare del que parlava Jesús de Natzarè; tot recordant el succés de la dona adultera i com ell emprà la compassió cap a ella i la salvà d'una mort injusta. Tot el contrari que han fet ell a lo llarg de la història en relació a les dones.
La reforma de la llei esmentada, no obliga a ningú a avortar, ho regula. O tal volta, no se n'adonen, o no se'n volen adonar que els avortaments se seguiran practicant igualment, però al manco si s'han de fer que sigui amb unes condicions dignes per la dona que així (és una decisió totalment personal, individual i intransferible) ho decideix, ja que ella en té tot el dret.
Me'n fot i ho escric talment, si aquest article encén bombolles sobre certs sectors retrògrads i recalcitrants que es troben dins la institució i combreguen amb la ideologia de la jerarquia catòlica actual.
Jo intent esser el màxim de coherent amb la meva vida, i vos jur que no és gaire senzill, per aquest motiu en el seu dia vaig fer acte d'apostasia i em vaig sortir de l'església catòlica, malgrat que, en tot el que he escrit respecte a ella, em sembla que hi havia prou motius com per excomunicar-me; i així i tot no els hi he donat el gust i he estat jo el que se n'ha anat.