La infinita pena

La infinita pena. Potser a la vora del mar, potser al cim de la muntanya, en mig de la gentada. Sempre la pena, foradant, amb el seu impuls terrible, advocant per les solucions dràstiques, les que no s'han de prendre, i ella fugint de la pena, com podia, amb alegries insignificants, obcecant-se. La pena sense treva, la pena als ulls, a la cara, als cabells, d'un color esmorteït. Ella sabia que no podia seguir per aquest camí. Però era tan llaminer, deixar-se emportar per l'emotivitat, deixar que res no importés, que tot plegat fos un joc, un joc de pèrdues, sense regles, en el qual no hi ha oportunitats, un joc d'enfonsar-se, de no poder treure el cap de sota l'aigua, i ofegar-se. Ella volia perdre la respiració, la vida, llevar-se-la, d'una manera suau, i entrar en un altre món. La pena era el seu salconduit, era el que la feia rebel·lar-se contra algunes injustícies.

Doncs a la seva vida n'hi havien. I les havia de lluitar. De tota mena, injustícies que no podia descriure, que eren difícils de remuntar, contra les que no es podia lluitar amb garanties, injustícies per tot arreu, de les persones, dels companys, dels conjugues, dels fills, dels pares, dels germans. Injustícies a flor de pell, impossibles, immanegables, ningú no la podia treure d'aquest convenciment. Tot era tort, tot es vinclava, perillosament, cap a la banda de la foscor. Sentia que els pitjors averanys de la seva vida es feien punyents i reals, que havia de fer espai per a nous sentiments, que eren possiblement el producte de les seves imprudències. Se sentia molt culpable, per no haver fet tantes coses, per haver deixat passar el temps. No era gran ni jove, però havia deixat passar instants preciosos, ara sentia la necessitat de recuperar-los, de fer-los seus, d'alleugerir-se de molts llasts innobles, i de volar, com un ocell, com una ploma, com la llibertat.

La seva no era gaire gran. Recordava les paraules d'un metge del cap, que quan li explicaven alguna bogeria d'un dels seus pacients i li demanaven si no ho trobava normal sempre deia la mateixa resposta: jo encara no sóc tan lliure. La llibertat extensible, abraçable, que es pot condimentar, confitar, instaurar en forma de preparat, químicament, per tal d'assolir un estat de deixadesa que permeti de concentrar-se en d'altres elements de la realitat. Aquesta llibertat ella la coneixia. Però d'altres llibertats, més duradores, més autèntiques. No sabia res de res. La seva llibertat era la pena, d'això parlem. Perquè trista se sentia per la seva voluntat, perquè no volia sortir del seu estat, i perquè deixava que la melangia se la mengés, lentament, com un corc, sense oposar-hi resistència. No valia la pena argumentar davant la pesantor de la vida i de les coses, davant la seva inevitable transcendència, per qüestions fútils. Ningú no pot atorgar-se importància. I tanmateix hi ha tants que pretenen tenir un lloc a la història. Ella no en tenia cap, no el volia. El rebutjava, ni que en tingués l'oportunitat no s'encabiria en cap enciclopèdia, la resta de la seva inexistència, en una prestatgeria, ignorada, com la resta de noms, dels quals només es coneixen una mostra insignificant.

Com ella se sentia. Però això era normal. Sentir-se insignificant quan hom és atacat de la pena és natural. No hi ha necessitat de transcendència, de voler arribar a fites, de fer projectes, de plantejar-se el futur. Quin futur? Cap futur, ni el més sagaç pot predir-lo amb encert. El fet era que se sentia a gust amb la pena, que no tenia mester de cap altra cosa, que l'emplenava, se sentia valorada, important, perquè només l'importava ella mateixa, i sentia que tot els altres estaven en segon terme. S'havia acabat servir-los. Podien fer la seva vida fora d'ella, sense tenir que recorre-hi. Podien acabar amb les seves vides insulses sense que ella els ajudés. La família, els amics, els coneguts, els germans, els pares. Tots plegats abusaven de la seva bona fe, del seu caràcter bonifaci, de la manera pausada que tenia d'encaixar les seves demandes. No volia seguir esclavitzada.

Però ella no era una esclava. Era ben lliure. Ho sabia, aquest premi no li podien treure. Amb la seva pena era lliure. Perquè ningú feliç pot decantar-se, i ella ho feia, per l'odi i la ira, per la barreja de sensacions, per un túnnel sense sortida aparent, en que li agradava endinsar-s'hi, per tal d'experimentar només. No li calien substàncies, tampoc cap ajuda, només el seu pensament, la insistència, tornar un cop i un altre sobre el mateix tema, sobre la injustícia, la maldat humana, l'absurd del món, les coses doloroses, la mala folla dels metges, la incompetència de la majoria, psiquiatres, els primers, advocats, jutges, presidents, interventors, notaris, copistes, escribes, mecanògrafes, secretàries. Tots una host de degenerats, esperant el moment per mossegar carn humana. Les seves carns, en primera persona, amb el seu cos encara amb vida. Tota aquella gent volien veure-la enfonsada. Però no la veurien. Car les seves sessions d'enfonsament i davallada les tenia en perfecta soledat, a un indret apartat, en mig del bosc o amagada entre les roques de la platja, en alguna banda on ningú no la pogués importunar. La insolència dels desconeguts era massa perillosa.

Les conspiracions arreu la preocupaven. Moltes persones volien fer-se amb el poder, desaprensius, per qualsevol mitjà, i trepitjant caps si calia. Persones que feien que la seva existència fos miserable, que no tingués oportunitats, que no pogués realitzar els seus somnis, que havien de quedar sempre en projectes, sense cap continuïtat, aquelles persones que feien tot el possible per enfonsar-la més i més, per comprovar fins a on arribava el seu topall, el final de la caiguda, que era vertiginosa, marejadora, que era un trencament per la meitat. Aquesta caiguda per a ella era el senyal de la llibertat, era el que la feia sentir-se amb vida. Perquè perseguia aquest patiment no ho sabia.

Mes no ens confonguem, perquè no hi havia misticisme a la seva actitud, no era un sacrifici, ni una penitència, de cap de les maneres. Era un gaudi malaltís, una atracció pel dolor interior, mes no per apropament al misticisme, per trobar un camí o alguna cosa semblant. El seu camí era ella mateixa, la seva caiguda, un camí rectilini, ni tan sols l'impuls inicial en horitzontal tenia ja traça, només la caiguda, la precipitació, l'estimbament. Al final l'esperava un ressorgiment, les energies renovades, la capacitat d'alçar-se per sobre de les seves possibilitats, de fer de la seva existència un indret agradable.

Escenes dantesques, pares i fills accidentats, morts sobtades, catàstrofes naturals, tot li venia al cap en seqüència, per a la seva tortura. Però quina agradable tortura, perquè la felicitat li semblava aleshores infecta, un estat descontrolat, atabalat, sense direcció, esgarriat. Ara sentia que de veritat vivia, que sentia la profunditat de les coses, la seva importància. Però sense misticisme. Per a tot el seu moment, i també per la tristor, per la pena, la compassió d'ella mateixa, el derrotisme, la manca d'esperit, la pobresa interior, la buidor, el nul·lisme, la deixadesa. Els seus cabell esvalotats n'eren una prova. No s'havia pentinat des que s'havia alçat de bon matí. No li semblava adient al seu estat anímic. Volia sentir-se penetrada per sentiments gruixuts, volia ser el receptacle del líquid espès de la tristesa, volia ser la mare de moltes generacions, però sense sacrifici, ni penitència. Ningú no pot dir que la ressaca és culpa de l'onada, o a l'inrevés. Les coses passen. La pena també havia de passar, en ambdós sentits.

Quants amors longitudinals havia tingut, quantes baralles sense sentit amb els seus propers, quantes hores perdudes davant de feines sense sentit. L'havien enganyada, sentia que li havien robat, sense compassió, una part d'ella mateixa, una part que duia molt endins. Una part sobre la que podia tenir sobirania finalment. La part que la impel·lia a l'abandó, a l'ensorrament, a deixar que la seva ment s'esmicolés. Volia la desintegració, no pas la mort, que no era segura, sinó la disgregació. La lenta agonia, sentir-se anar-se'n, sense ganes de restar-hi. No volia transcendència, no volia deixar emprempta, ni la seva petjada enlloc, no volia un reconeixement, en aquells moments no volia res de res. Només l'esclat de les passions, l'esclat de la contenció, l'esclat de la moderació esbojarrada, de la immobilitat del mal tràngol. Totes les coses que es proposava li semblaven petites. El seu destí era molt més gran, més gran que l'univers, era d'una mida desproporcionada, com el seu sentiment. Li feia la sensació que s'havia d'esberlar de mig a mig, i que els seus trossos caurien per terra, les parts innecessàries, les supèrflues. Les mans i les cames, els òrgans interiors, els budells, el cor.

La influència de la lluna en ella era notable. Aquella nit n'hi havia hagut. L'havia vista encara amagant-se a les primeres hores de l'albada, o més aviat desapareixent, al capdamunt del cel, per la lluentor dels raigs del sol. Allò havia estat un pressentiment, de que la seva fusió era imminent.

Després s'havia llevat, i abans que ningú altre no ho fes a la casa havia sortit. Al lloc recòndit, al recer de sempre, a un d'ells, lluny de les mirades compassives, de les persones amables que volen donar un cop de mà, dels que se senten obligats per unes llàgrimes o per una mirada trista, per l'abandó. No volia aquesta mena d'ajut, només deixar-se emportar pel sentiment, deixar-se superar pels excessos de la seva quotidianitat, permetre que penetrés dins seu el líquid metàl·lic i transparent de la pena. Fer pena, a si mateixa, no pas als altres, sentir-se en mig de la pena, rebolcar-s'hi. Per tal de regenerar-se, de fer enrera alguns dimonis, de preparar-se per a reptes futurs, una cura necessària, indispensable, per tal de créixer. Però ara no volia créixer, no.

Només minvar, i sentir que la injustícia, de moltes persones, era un fet,
i que res no podia fer-se per tal d'esmenar-la. Que només aguantar en el convenciment no bastava per aconseguir un estatut de persona lliura. Calien altres coses, que desconeixia. Ella era una esclava, d'allò conegut i d'allò desconegut, de ningú i de tothom alhora, de les obligacions i dels lligams, de tot el que l'estirava cap al fons, cap a les aigües profundes, a on ni la llum no s'atreveix a endinsar-se. Allà els cadàvers dels peixos que nedaven ufanosos prop de la superfície alimenten monstres reptaires. La tristor és un d'aquests monstres, però n'hi ha d'altres. Millor no cridar-los, la barreja podia ser massa forta, podria matar, desmembrar, desllorigar, com en un turment mitgeval, aplicat per un rei injust.

El moment s'allargava, les raons per al patiment eren moltes, les ofenses doloses, i la mala intenció evident. Ningú no passejava pel món amb les mans netes, amb la mirada clara, això no era ni desitjable, una maledicció potser, una escomesa contra el sentit comú. Era indispensable malvoler. Ningú no comprendria una actitud ingènua. Ella no la comprendria, per això es desesperava, perquè no tenia esperança, i perquè no podia comprendre algunes visions positives, només amb molta maldat es pot pensar en positiu. A la vora tenia una alçada, des de la que es podia precipitar. Ho tenia a tocar, però no era una opció que volgués fer servir, no era el camí, la seva caiguda havia de ser només interior, i sense un final, que no arribava mai, no podia deixar que la seva caiguda interior traspassés la seva pell, es convertís en alguna cosa real. I de les caigudes interiors sempre es podia recuperar, i al final la seva velocitat baixava, i tornava a la superfície, els seus salts no eren mortals, ni volia que ho fossin.

Hauria estat boja, si hagués pensat que tenia alguna oportunitat d'acabar tan aviat amb la seva vida. Podia fer algunes coses perilloses, però era en essència incapaç d'escometre una lesió contra el seu cos. Això quedava fora de consideració, ni tan sols era un argument. L'únic argument era la pena, i la fugida només una illa, una salvaguarda en mig de la tempesta, una possibilitat, una concepció relaxant, però res tangible. I això li feia augmentar en la seva pena, perquè no tenia esperança, perquè no depenia d'ella mateixa, perquè no tenia la llibertat suprema, de disposar de la seva vida. La tristesa se la menjava, i en feia una pasta, ella no ho volia evitar, era part d'un calvari necessari, gens místic, un plaer malaltís, de sentir que no era baboia i que no volia somriure a totes hores, que tenia el germen a dins de la desesperació, i que podia cridar al mal temps sempre que volgués, que no vivia en la complaença, i que podia invocar els esperits del patiment per que la situessin a l'alçada de la seva vida, i li fessin veure en perfecta consciència el que realment s'estava desenvolupant al seu voltant. La tristesa matinera, un mitjà de supervivència, un mirall de la veritat, i un dolor intens que agrada.