La incapacitat de pensar i actuar

La llarga passejada havia estat profitosa. Es trobava ben còmode al sofà, amb les cames una mica cansades, però relaxat. Pujar muntanyes en bicicleta era molt pitjor, i les cames ho notaven més. De tant en tant se sentia cansat, molt fatigat, sense esma per a res. Eren els moments en que havia d'arrossegar-se a si mateix, donar-se energia, fer un pensament i tirar endavant.

Els moments sovintejaven. Darrerament es trobava inactiu, amb poques perspectives i sense emocions. La seva vida no era emocionant, pensava. Tampoc no ho volia. Les emocions eren quelcom pertorbador, la calma sovint era incompatible amb un excés de generositat en qualsevol dels termes de la seva existència, present passada o futura. Havia d'erigir-se en salvador de si mateix. Amb prou feines la tasca la podia acomplir com per provar de salvar algú altre.

Mirava amb falsa enveja els que tenien molta energia. A si mateix quan tenia la força i la podia fer servir, l'empenta. Quan pel seu cervell corrien paraules com rèpliques dels elements de la natura, enjogassats i dansaires. Tot plegat però es reduïa a no pensar, a un no pensar sistemàtic. Sovint tenia tanta buidor al cap que no li quedava ni la consciència, no ho podia pensar, de tan poca activitat que hi tenia.

I així s'esllanguia i es deixava anar. La rutina l'esclafava suaument, sense patiments ni grinyols. El contrari que passa a les glaceres que esgarrinxen unes roques amb les altres. La seva rutina era suau, sense complicacions i perfectament determinada, i no demanava gaire més.

La concentració era necessària per a moltes activitats. Calia tenir-ne per tal de poder desenvolupar tasques intel·lectuals. Els atacs per totes bandes minaven la seva concentració. Algú ho podia atribuir a d'altres causes sense especificar-les gaire, mes eren les persones les que li feien perdre la seva capacitat de pensar. El distreien, el descentraven, volien atenció quan l'atenció havia d'estar abocada en d'altres coses.

Per altra banda fer-ho tot d'esma i com ànima en pena no era manera de passar la vida. Al capdavall les activitats que mereixen concentració són del tot incompatibles amb la gatzara i l'agitació, amb les preguntes directes llençades a destemps i amb la intervenció poc escaient en el mal moment.

Les paraules ballaven al seu cap, d'una banda a l'altra. Sabia que no tenia gaire a dir, si més no que no era una persona abocada a l'exterior, tampoc a l'interior. Volia desenvolupar raonaments però sempre els trobava fluixos i mal construïts. Els pensaments seus i els dels altres. La convicció només podia ser que la veritat era estranya al món, que no existia, i que la raó estava abocada a xocar contra l'incomprensible i les seves objeccions insidioses a qualsevol mena de construcció teòrica.

Però no es pot demanar respecte a qui no coneix els efectes de la manca de respecte. Ni es pot demanar silenci i tranquil·litat a qui gaudeix del soroll propi o aliè i de la disbauxa. No es pot demanar res de res a ningú de cap de les maneres, ni aconseguir humor i optimisme des del punt de vista pessimista de considerar l'inevitable com quelcom a evitar.

El determinisme li feia pensar. Determinisme que decidia a quin lloc havia d'estar cadascú en cada moment, en quina actitud, amb quines prebendes, amb quins beneficis i amb quina remuneració. Ell no creia gaire en tot plegat. Si més no tenia els seus sistemes per buidar-se el cap, de bons i mals pensaments. No volia torturar-se, i la reflexió sovint era una tortura. Pensar el món l'afeblia, preocupar-se el delmava fins a límits insostenibles. I al capdavall hi havia qui no es preocupava mai i era del tot feliç.

Mirava amb curiositat uns altres que desconeixia, dels que no sabia gaire, que amb prou feines no podia comprendre. Els altres i les seves energies, la seva empenta i les seves ganes. Vivia en un món de vius a on manaven els morts, alguns de mil·lennis, morts que ressuscitaven per tal de donar idees als vius, idees que els vius no podien generar per si mateixos.

El gruix de la cultura, la llengua, la tècnica, el gruix era obra del passat, de generacions. El que s'hi podia afegir era una part petita, insignificant, per bé que els que ho afegien pensessin que ho feien tot, o allò principal, o potser que inventaven. Ell no inventava, només seguia endavant, sense esma, mig mort, agonitzant. Algú li havia dit que era trist que algú jove, entenent com a jove en general els menors de cent anys, no podia caure en el desencís propi dels vells.

Però al capdavall tenia encara energies. Per algunes coses, tenia el convenciment que sortiria endavant, per bé que havia tastat la tranquil·litat i que de ben segur que no la recuperaria. El cansament era tornar a començar, tornar a reinventar-se, adonar-se que el que havia estat fent ja era vell, cansat i rutinari. I visca la rutina. Ara bé, el bon humor dels altres sovint no és compatible amb el d'un mateix.

Les recompenses eren escasses, a tort i dret veia gents que vivien amb entusiasme, empesos potser per un cert grau d'ingenuïtat, o coneixedores d'un secret ben amagat i mai comunicat. Persones felices que feien el que els hi agradava fer, o que arribaven a un pacte amb la vida que els permetia acceptar-ne certa part negativa a canvi d'un premi positiu.

No era el seu cas. El dia era fastigosament plujós. Ell ho havia viscut com una traïció. Cert que era començaments de maig, normal que plogués. Emperò no feia ni dos dies que lluïa un sol esplèndid i l'aire estava reescalfat, a la manera agradable que es dona a l'entretemps. Ara el dia era gris, el cel escopia les seves ires, no s'hi podia fer res. L'únic optimisme que li quedava era el de saber que en ser primavera tot aniria a més calorós, i no a més fred, així que només calia esperar.

El cap buit i incapaç de pensar. Feia temps tenia moltes idees, o el que es pensava que eren idees. Ocurrències que podien solucionar això o allò. Darrerament el seu cap s'havia inhibit de la capacitat de pensar. Obrava sovint per automatismes, la rutina omnipresent el dominava, les setmanes eren sempre la mateixa setmana.

Tampoc no volia fugir. Algú podria haver dit que es trobava deprimit, trist o malenconiós. No era exactament el cas. Cert que tenia a dins el cor un cert grau de tristesa, una certa amabilitat interior que el feia particularment sensible a determinats esdeveniments. Al capdavall el desastre era a tocar, darrera la cantonada, esperant qual fera terrible per tal de desmanegar-ho tot. Res no convidava a l'optimisme.

La qüestió era que no hi havia cap rerefons tràgic en els seus pensaments. Podia sentir-se feliç o trist, inclús eufòric, però sempre al marge de qualsevol tragèdia o drama. Les defugia però no les podia evitar del tot. Sovint les escomeses de la fatalitat eren inevitables, i bufetejaven la cara sense cap mena de pietat.

La preocupació era evident. Alguna cosa no rutllava, la seva vida era calmada, sense alts i baixos, sense pertorbacions notables. En algun moment tot s'havia d'ensorrar. Perquè el seu destí no era dur una vida plàcida i quieta, tot el contrari, havia de bullir per dins i desenvolupar alguna mena de tasca que el pogués incentivar.

Odiava tanmateix els qui pretenien motivar-lo en excés. La qüestió no eren les bones paraules, ni tan sols els increments salarials ni la millora de les condicions de treball. La qüestió era resoldre la no dissolució de les diferències. Ell hi creia en les diferències, en algunes, però creia que estaven mal assignades, i que sovint els diferents eren del tot iguals.

És a dir que normalment qui podia s'atorgava més mèrit del que realment tenia, i en tant que podia el sostreia dels altres per soscavar-los-hi. Així doncs hom no podia fer gaire cas del mèrit, en tant que era autoassignat o si era reconegut per algú altre era per obligació o interès, mai per una reflexió sincera i profunda.

Potser que sortís a fer una nova passejada. En mig de la pluja fina potser trobaria encoratjament i empenta. L'exageració no el podia portar a cap bon port, ni a cap badia tranquil·la. L'esperit de lluita se li havia apagat, se sentia disposat a suportar qualsevol mena d'avorriment. L'humor l'havia abandonat, potser per sempre més. La tristesa li feia pessigolles als peus, la sensibilitat el dominava.

Potser era un mal moment en que havia decidit de tenir uns mals pensaments. Bons i dolents tenien la mateixa raó. Perquè tenir raó és creure amb convicció. Així doncs la diferència era més de criteri que de convenciment. Ningú no podia demostrar la bondat de la llei, ni la bondat de la mateixa bondat. Ell s'apartava del debat. Els qui criticaven la bondat, i se'n fotien, no ho eren gaire de bons.

Així que la tarda podia passar plàcida assegut al sofà, sense cap pensament, per tant sense cap preocupació, i sense cap pertorbació. No havia d'amoïnar-se de res, només descansar i veure passar el temps.