La importància

En Jonàs capturava alguns moments de la seva vida. Era una màquina de fotografiar, de retenir instantànies. Hi havia esdeveniments que el colpien tant que quedaven enregistrats a la seva memòria. Al marge d'això no tenia gaires records. Coses importants les oblidava, perquè no eren importants en el fons, fulles seques les recordava perquè eren importants. La importància de tot plegat era per a ell una qüestió purament personal. Se sentia individu, en un món de col·lectivitats, de grups més o menys organitzats. També pertanyia al seu grup, però. Era inevitable, la solitud era feixuga de portar.

La importància de les coses sovint se li escapava. Tenia una ment poc preocupada, poc donada a grans gravetats, a sentir que el que li estava passant tenia alguna mena de transcendència. La seva manca d'afecció pels problemes era malinterpretada com a desvagament o poques ganes de treballar. No era el cas. Quan s'hi posava en Jonàs era infatigable, abnegat amb la feina i curós. Fins a detalls del tot ínfims.

Però les seves qualitats laborals no eren ben apreciades a la major part de llocs, a on volien persones adormides i de bona voluntat, amb poques idees i una bona capacitat de sotmetiment. En Jonàs no era amic de jerarquies. En l'ordre del món, en les seves importàncies, el que havia arribat abans tenia drets adquirits. En el món d'en Jonàs ningú no tenia assegurat el seu lloc: El seu era un món d'atzars i casualitats, de coses que venien i marxaven, sense romandre gaire temps.

Tot girava entorn d'una lògica imprecisa, que mai no podia determinar en el temps present. En Jonàs sobrevivia com podia. Sempre hi havia sortides, aquest era el drama. Sempre hi havia solucions per a tot, i sempre persones desinteressades disposades a donar-li un cop de mà. En Jonàs no tenia cap problema en llençar-se d'esquenes esperant que algú el recollís. Sempre hi havia aquest algú.

Aleshores el problema no era trobar el què fer ni com subsistir. La seva vida de mig imbècil era així. No tenia que preocupar-se del que ja es preocupaven els demés. Només havia de seguir el rumb dels esdeveniments, suavitzar-los adaptant-los a la seva particular manera de pensar. En el fons en Jonàs se sentia com la fulla seca que cau a sobre del rierol. Ja acabada la seva vida fèrtil vagareja en mig de les aigües fins anar a parar a un reducte del riu a on s'acumulen altres fulles per tal de podrir-se. En Jonàs no era pas un deprimit. Ni passava excessiva gana, més de la que ell mateix es volgués provocar amb els seus forassenyats dejunis.

Però tornant a la importància de les coses, en Jonàs considerava que sense ulls amb els que mirar difícilment es podia destacar un objecte sobre un altre. I quan els ulls que mancaven eren els de la sensibilitat de cap manera no es podia dir que hom estava donant importància a allò que veritablement la tenia. En Jonàs es meravellava de que alguns prioritzessin la salut, la feina o l'encaix social a les coses absolutament inútils que interessaven en Jonàs. Perquè de vida només en tenia una, i calia triar curosament en que es malbaratava.

En Jonàs i la importància usual de les coses no eren gaires amics. Trobava innecessari amoïnar-se per qualsevol cosa. Resultava impenetrable de vegades. Pensava sovint en persones sàvies, i en com aconsegueixen no viure en definitiva, no viure plenament, viure només de la seva saviesa, del seu coneixement, sense tenir una idea pràctica de com aplicar-lo. En Jonàs no volia allargar-se massa en explicacions. Era de poques paraules, de pocs fets també, però no pas per això mandrós.

Feia el que calia fer quan ho necessitava. El problema de la importància era el de la necessitat. Perquè si quelcom és necessari es converteix en important, però quelcom que es necessari per algú pot no ser-ho per algú altre. En Jonàs tenia poques necessitats, s'havia fet a si mateix en certa manera auster i de poca ambició, així considerava poques coses com importants. La felicitat de tant en tant li demostrava que anava pel bon camí. Cada dia es trobava millor, no era un convalescent crónic de malalties relacionades amb el modus vivendi o amb les càrregues familiars. No tenia perquè fer-se als mals humors i a les males cares.

En general considerava la feina com quelcom necessari, que cal fer. La feina de suor calenta, la feina de relatiu escarràs. Menyspreava profundament les persones sàvies i felices que a còpia de defugir la tragèdia inherent a l'existència humana aconseguien tenir una felicitat blana i fonamentada en un viure relaxat i basat només en la conselleria i l'assessorament. En Jonàs pensava que de tant en tant calia treballar, de debò, i no pas només horàriament. Treballar en un sentit directe i sacrificat. Només així podia arribar a la felicitat després.

Per tant la importància venia lligada a la necessitat, i la necessitat era quelcom contra el que calia lluitar. Per sistema, si una cosa la considerava necessaria hi lluitava per tal de desposseir-la de la seva necessitat. Si creia que necessitava una menja en concret s'abstenia tot adonant-se que en realitat en podia prescindir. En Jonà restava així importància a les coses, en no trobar-les necessàries, entrava en un camí de relativa renúncia, que no pas al plaer, sinó a l'artificiositat de la necessitat. Eren en definitiva requeriments d'una vida l'esperit del qual no compartia, que uns altres havien inventat perquè ell la visqués i que no el feien feliç.

Somiava amb si mateix perdent-se en mig de la boscúria, en una contrada allunyada dels centres més urbanites. Alhora considerava que trobar-se al mateix centre de la civilització tenia els seus avantatges. Les fantasies neorurals o cavernàries no li podien fer mal, en tant que no tingués la pensada de fer-les realitat. Si alguna vegada s'havia trobat en mig d'una boscúria apartada de la civilització els seus sentiments havien estat de confusió i desamparament, no pas de felicitat.

En suma esprémer's el cervell en mig de les dubitacions pròpies d'un urbanita, una estona per després descansar de l'esforç mental era el que li garantia una felicitat, que sovint no era relativa sinó absoluta, i l'emplenava de dalt a baix. La sensació d'escalfor al cap era incomparable. Però perquè el pop sortís melós primer calia esbatussar-lo. La cuina de la seva felicitat era l'estovament del seu cervell, amb pensades i idees del tot forassenyades.

Mes distingir entre la idea i l'acció li resultava fonamental. Les seves conclusions no les havia de dur a terme immediatament, perquè tenien una finalitat purament especulativa. Els seus desitjos eren de dues espècies, de dues formes clarament delimitades segons la seva manera de traslladar-los o no a la realitat. N'hi havia els de primera espècie, els somnis cavernaris, de visita de llocs exòtics, de fer bajanades, somnis que eren viscuts ja en tant que somnis i que no necessitaven cap realització efectiva. Els de segona espècie es podien realitzar, i corresponien més a voluntats i determinacions que no pas a desitjos.

Així doncs la importància per en Jonàs era del tot relativa. Quan no podia aconseguir quelcom el primer que es plantejava era si veritablement ho volia aconseguir i si veritablement era important. Al capdavall acabava per concloure que allò important coincidia amb allò possible, i que si quelcom no era possible senzillament ho podia imaginar.

En Jonàs dubtava de la possibilitat angoixant de poder realitzar tots els seus somnis. La realitat, l'existència pacífica, el bon estat d'ànim, sovint era incompatible amb la realització de somnis. La seva part més infantil era la que l'assortia d'idees per tal de fantasiejar. Voler-les dur a la realitat hagués estat una bajanada. No tenia intenció de pretendre que totes les seves pensades, com si la seva ment dirigís les seves accions, haguessin de veure's realitzades immediatament. Feia plans amb més o menys cura, però sempre a l'aguait, i sempre sabedor que les seves planificacions podien revertir-se completament si les necessitats imperioses del moment exigien una rectificació.

Així en Jonàs es revestia de paciència per tal d'abordar temes de gran envergadura. Observava els polítics i els trobava ridículs, amb les seves ambicions absolutament concretistes, amb les seves propostes pràctiques, amb la seva devoció pel moment. Aclarim que en Jonàs considerava el moment prou important, prou real com per modificar les idees que es portessin d'antuvi abans d'enfrontar-lo, però el moment no podia ser tirànic en la seva urgència. El projecte no podia menystenir el moment, però el moment no podia ser tot el projecte.

En Jonàs observava les actituds d'altres persones i veia que en la seva dedicació a la feina trobaven una satisfacció, per a la que en Jonàs estava incapacitat. La feina no el satisfeia, estar a les ordres d'algú altre no l'agradava. I havia observat que contra més amunt es pujava augmentava la incompetència. En Jonàs tenia vocació d'ocupar laboralment un marge baix de qualificació, per bé que gaudint de les riqueses que li poguessin oferir els seus plaers refinats. La feina no era lloc per refinaments, identificar-se personalment amb la feina li semblava renunciar a la mateixa condició de persona. Per a alguns en Jonàs era massa radical en els seus plantejament, per a ell mateix era essèncialment lliure.

La importància i la llibertat li semblaven sovint incompatibles. La importància era utilitzada sense escrúpols pels qui volien imposar el seu poder, poder sobre d'altres persones, i això la feia incompatible. Però la persona pobra no podia ser del tot lliure, només sent pobre, la pobresa no garantia la llibertat, tot i que ajudava. Les coses més elementals podien semblar necessàries, necessitats que d'altres amb més recursos ni tan sols notaven.

En Jonàs pensava que la pobresa en la riquesa, és a dir la pobresa de facto dins la riquesa en potència era el que donava millor marge de llibertat. Tenir i renunciar al que es té, no pas per obl
igació o constrenyiment, sinó per pròpia voluntat, no malbaratant el que es té i així tenint més. Aquest paradigma agradava en Jonàs, que per altra banda seguia concentrat en trobar importància en coses en aparença intranscendents.

Però la caiguda d'una fulla seca començava i acabava en el seu acte final de separació de l'arbre i descens a terra. No hi havia una moral afegida, no s'hi podia reduir el món en tota la seva complexitat a aquest fet en aparença minso. De cap manera no es podia reduir la complicació a la senzillesa. La complicació seguia existint, les aigües al marge del reducte seguien baixant. En Jonàs observava la fulla seca i veia la fulla seca, i res més. No tenia intencions metafòriques reservades a la fulla seca. Era el que era simplement.

La seva veritat transcendia pot ser en el camp de la imaginació. En Jonàs podia sentir-se fulla seca, tot i que no ho era, podia sentir-se simple, sense ser-ho, podia pensar que la importància havia estat eliminada del tot, quan no era així. El savi isolat de tot en la seva felicitat del coneixment era un misteri per en Jonàs. No podia ser feliç de cap manera. El savi que deia haver atès la perfecció i trobat el món lliure de necessitats i importàncies de ben segur que mentia, envoltat de deixebles com era, amb els seus problemes particulars. Amb les seves queixes i retrets, amb les seves preguntes, amb la seva relativa immaduresa. En Jonàs observava el savi i sabia que el fonament de la seva saviesa era l'estultícia dels que el seguien. En Jonàs no creia en persones esclarides.

La veritat per en Jonàs transformava les persones, els feia allunyar-se dels seus ideals, els feia acomodaticis i poc soferts. Un cop trobada la veritat calia abandonar tota recerca, meravellar-se i esperar la mort. En Jonàs encara volia viure, no volia deixar-se esclafar per cap doctrina, que l'ensenyés el camí d'una vellesa plàcida i autocomplaguda, en la que pogués repassar les fites de la seva existència. En Jonàs esperava ser sempre inconformista, fins a extrems patètics, esperava sempre la destrucció de la necessitat, sense arribar a destruir-la mai del tot, i la minva de la importància, trobant que darrera una d'elles s'hi amaguen unes altres, més fonamentals i cabdals que les que hom ha destruït suara. En Jonàs aspirava sempre a recuperar la seva felicitat.