La il·lusió d'una platja

El mar volia estar amb silenci,
però murmurava un suau sentiment
de serenitat.
Les branques tapaven aquell tros
d'infinit on convivien tantes
llumetes blanques, com si algú
hagués encès un espai de llum
a l'horitzó.
La brisa suau començava
a penetrar a la pell,
et deixava humitat escassa com
a rastre del seu pas.
Tancaves els ulls i intentaves buscar
una paraula, un soroll, un so,...
però la teva oïda només rebia el soroll
de les onades des del seu origen
fins que arribaven a la vora
de la platja i morien a la sorra
més propera a elles.
Desviaves la mirada!
Només veies un sol paisatge
que et rodejava.
Caravanes buides o plenes de sons
profunds, camins de terra amb un destí,
arbres que la foscor de la llum no deixava
mostrar els seus colors, i una lluna
expressiva.
Era gairebé plena, el temps l'hi havia
pres una petita racció, però tot i així,
brillava amb força, il.luminava un
paisatge que jo l'anomenaria: vida,
serenitat, llibertat i retrobament amb
aquell ser que tenim dins i molts cops
no trobem.
Ella lluitava contra els núvols que no la
deixaven brillar, com un ésser viu lluita
contra obstacles per poder continuar.
Després, deixaves la ment en blanc i l'entorn
esborrava tot allò que podia humitejar els
teus ulls, i et podria negar tot allò que
el paisatge t'explicava.