Carta a un amic especial

setembre 2001


Aquesta carta no té cap sentit en especial, però només l'escric perquè interiorment sé que ho he de fer.
Moltes vegades parlem i decidim el que s'ha de fer sense ser conscients del veritable sentit de les paraules que pronunciem. busquem el camí més fàcil, fem volar la imaginació direcció a un món irreal, i quan arribem al punt d'inici no sabem reccionar davant el nostre propi pensament.
Els éssers humans tenim un òrgan molt important que, moltes vegades no sabem valorar lo suficient: la ment i la seva capacitat d'utilització. ella pot vèncer qualsevol estat anímic que poguem viure. quan el món ens cau a sobre i no veiem cap sortida, i en els moments en què la vida ens somriu i ens il.lumina. el repte: saber-la dominar; fins al moment que no la poguem vèncer, serem autòmatas, dependents d'ella.
La vida és una lluita constant i dura, injusta moltes vegades. una lluita amb un final desconegut i de durada limitada, però mentre sigui vida hem de viure-la. sé que moltes vegades ens preguntem moltes coses que no tenen respostes i en som conscients, ens omplim el cap de situacions imaginàries, irreals, impossibles, ... però en el fons de cada situació, hi haurà la veritable escència de perquè som aquí, de perquè compartim la vida i el món amb tans desconeguts que caminen a través d'aquell camí que un dia vam fer o que farem. és el que hem de trobar, hem d'averiguar quina és aquella escència, només en aquell moment trobarem qui som realment.
No serveix de res seguir camins per intentar viure millor sabent que no son els nostres. no és la solució.
La vida ens ho posa difícil, però només aquesta dificultat ens fa ser les persones que som, i les que hem de defensar per sobre de qualsevol obstacle. cada dia ens ensenya qui hem de mantenir al nostre costat, qui volem que ens fagi ombra, qui volem que sigui el nostre oient davant de qualsevol situació que visquem, per estúpida que sigui.
El passat, el present, el futur,...mots sense sentit si nosaltres no els hi donem. paraules que utilitzem per defugir d'allò que ens fa mal i ens consumeix a poc a poc, dia rera dia.
Per molt que pensem, que busquem dins nostre mai sabrem si estem fent el correcte o no, però no ens podem ensorrar.
quan una porta se'ns tenqui, ni haurà una altra que s'obrirà, i en aquells moments tornarem a somriure a la vida, per nosaltres mateixos i per aquells que ens estimen i lluiten per nosaltres.
Un error, una equivocació pot ser molt dolorosa, però mai ha de ser el final ni el motiu de renúncia. al contrari, ha de ser motiu de lluita per continuar vivint i, no permetre que la vida pugui vèncer cap ser.

No sé perquè escric tots aquests mots enllaçats entre sí. moltes vegades quan em poso a escriure, ni tan sols penso amb el que estic escrivint fins que no he acabat, llavors em rellegeixo el paper i, me n'adono de com em sento realment, de quin ser tinc a dins i em deixa ser com sóc.
La reacció que tindràs quan llegeixis aquest paper és desconeguda, però espero que algun dia puguis mirar-me als ulls i, dir-me quin és aquest ser que portes dins, de la forma més sincera i, sense pensar en tot allò que has viscut o estàs vivint. que em diguis quina és la teva escència. en aquell moment seràs feliç, podràs caminar per la vida sense pudor a res, perquè ja hauràs aconseguit el més important; hauràs vençut la vida coneixent quin és aquell ser que tens dins.
Només espero que quan trobis el camí, recordis que hi ha molts que t'estimem i, que no et deixaran ensorrar.

A vegades penso que no sóc suficient forta per poder-te ajudar i, em sento malament, però hi ha alguna cosa o motiu que, ara desconec, però que em fa seguir endavant i em dicta que he d'intentar ser una amiga amb qui puguis confiar-li qualsevol cosa que et passi pel cap. i ho faré per molts tombs que doni la vida, en mi sempre trobaràs una amiga que t'aprecia i t'estima més del que et penses.
Espero, que algun dia, puguem trobar aquell camí que hem de seguir junts i que encara no hem trobat!

una amiga per sempre que t'ajudarà
i t'estimarà sempre!

un petó + fort!