la història de la meva vida

Em dóna la sensació que últimament visc en una atmosfera estranya. No entenc res del que em rodeja. No aconsegueixo trobar cap sentit a res del que faig. Bé, últimament no. Crec que mai m'he arribat a trobar realment bé amb mi mateixa, amb qui sóc, amb com sóc. Sempre m'he sentit estranya aquí. Potser necessito sortir de tot això i veure coses diferents.
Fa temps vaig començar a adonar-me de tot això que em passa. No me'n recordo exactament de quan va ser. Devia tenir aproximadament uns 4 anys. Jo em sentia estranya ja en aquell llavors amb la manera com estava formada la societat, amb la manera com ens ensenyaven les coses als infants, i sobretot amb el que era cívicament correcte i el que no. En aquella etapa de la meva vida jo era diferent a les altres nenes. Els meus millors amics eren nens. Per no dir els únics. Jo mai jugava amb nenes, però no em sentia gens malament. Era feliç, tampoc em plantejava perquè no m'agradava anar amb nenes. Les trobava molt tontes i cursis.
Uns anys més tard, als sis, em vaig mudar i me'n vaig anar a un poble del costat de la ciutat on vivia. No recordo molt aquesta etapa, em vaig adaptar bé però era vergonyosa. Amb gent d'aquesta edat tot és molt fàcil. Però recordo perfectament un fet que m'ha marcat, i amb l'edat que tenia em va fer reflexionar i adonar-me de com de cruel podia ser el món. Era l'hora del menjador, i jo no podia seure amb les nenes perquè la seva taula estava plena. Llavors em van fer seure amb uns nens de la meva classe, fins i tot amb alguns que eren més grans. Aquell dia tocava cigrons. A mi no m'agradaven massa, però me'ls menjava sense dir res perquè tampoc tenia cap altra opció. De cop un nen va agafar un cigró i se'l va tirar al seu got, i va començar a plorar. La monitora va venir i va preguntar què havia passat. Ell va dir que jo li havia tirat, i tota la taula ho va afirmar. Jo amb cara de no saber què dir vaig dir alguna cosa semblant a “Jo no he sigut...”. Tots insistien en que aquell cigró havia anat a parar allà per culpa meva, i la professora va deixar anar una frase, la qual sí que recordo explícitament com era: “Sí, clar, tu mai fas res”. No recordo si em van renyar o què va passar després d'això. El que recordo és que a partir d'aquell moment em vaig prometre a mi mateixa que canviaria, que no podia ser de la manera que era, tothom m'acabaria passant per sobre i d'alguna manera m'havia d'imposar.
Aquest va ser el primer cop a la vida que vaig desitjar ser una altra persona, o poder tirar endarrere en el temps per tornar a començar i ser diferent. Però no ha sigut l'últim.
Entre això i la vida que tinc ara han passat moltes coses. Semblants, però amb altres exemples. En moltíssimes ocasions he desitjat morir-me si no podia canviar la vida. I tan sols tinc 18 anys, no sé res de la vida, i el fet que sóc bastant innocent encara ho accentua més. Però estic segura d'una cosa, i és que les persones neixen com són i mai canvien. Jo vaig néixer així, trobant-me estranya amb la gent que em rodejava. Als 6 anys ho vaig veure clar, i ara que en tinc 18 ho veig igual. Mai m'acabo de sentir bé. Potser exagero i a tothom li passa el mateix. Però jo noto que no encaixo a enlloc. Potser tinc temporades en què aconsegueixo trobar uns mesos plàcids i noto que la meva vida és immillorable, que per fi he trobat l'estabilitat que necessitava. Però tot acaba tornant al principi. Torno a tenir temporades iguals i no sé què fer ni com fer-ho.