La història de la família del Robert i els seus quatre germans

Fa temps, en una casa d’un poble a prop de Roma, hi vivien 5 germans. El gran era el Robert i la més petita la Mireia. Ell era un nen d’11 anys amb el cabell ros i molt prim. Era molt important per els seus germans perquè era bon nen i els ajudava a fer els deures del col•legi.

Vivien al costat d’una plaça molt petita i rodona, amb el terra de marbre blanc, envoltada de quatre cases i amb porxades de granit grises. Allà era on anaven a jugar tots junts. Ells li deien la plaça de la Minifont perquè al bell mig de la plaça hi havia una font molt petita que de dia rajava aigua amb una brillantor que semblava plata i a la nit rajava vi molt vermell com la sang.
El dia set d’abril, era una data molt esperada per tots els germans. Estaven entusiasmats perquè era l’aniversari de la Mireia. Feia temps que preparaven la festa. Hi serien tots cinc germans i els pares, el Jesús i la Maria. Però a última hora els hi va sorgir un viatge imprevist de feina a Roma, i no sabien si arribarien a temps a la festa. Van trucar a casa, el Robert com que era el germà gran va agafar el telèfon al tercer so.

―La feina se’ns ha complicat. No sabem si podrem venir. Aneu a la plaça i celebreu-ho vosaltres. ―Va dir-li la mare.

El Robert es va posar molt trist i li va pregar que sisplau vinguessin a la festa, si no la Mireia i tots tindrien un disgust.

―Intentarem vindre a la festa de la Mireia però no sabem si podrem!

―Molt bé mare, ja us esperem― Va dir el Robert sense deixar d’insistir i va penjar el telèfon.

Els pares es van quedar preocupats per la tristesa que va mostrar el Robert. Tenien tantes ganes de celebrar la festa com ells. Així doncs, van decidir posposar la feina i agafar el cotxe i tornar cap a casa per anar-hi.

Quan estaven a mig camí es van trobar un cotxe que venia de cara, no van poder esquivar-lo i van xocar. El xoc va ser tant fort que es van desviar de la carretera. Els de l’altre cotxe no van sofrir danys, van trucar a la policia i l’ambulància de seguida. Però ja era massa tard. Els pares del Robert havien mort.

Quan els agents van arribar, van buscar un número de telèfon de contacte entre els papers del cotxe per avisar els familiars. Només van trobar el número de telèfon de l’Anna, una veïna que sempre cuidava els nens i que també era la persona de contacte per si passava alguna cosa. L’agent la va trucar.

Ring! Ring! Ring! L’Anna va respondre, quan va saber que eren els mossos es va alertar:

―Què ha passat?

L’agent li va dir hi havia hagut un accident on s’havien mort el Jesús i Maria. La pobre dona tota espantada va començar a plorar. No s’ho podia creure, eren els pares del Robert, la Mireia, la Júlia, el Miquel i la Núria. Avui celebraven l’aniversari de la petita i ella els portaria les pitjors notícies. Quan va parar de plorar i es va asserenar, va trucar-los. Ningú va respondre. Va recordar que els nens anaven a jugar a la plaça de la Minifont. En un tres i no res va arribar a la plaça i allí els va veure tots molt feliços i contents esperant els pares per celebrar l’aniversari de la Mireia.

El Robert va veure arribar l’Anna i li va córrer cap a ella, l’Anna encara tenia els ulls plorosos, no sabia com dir-los-hi.

―Què passa Anna? ― Va preguntar el Robert.

L’Anna va arrencar el plor i entre sanglots li va dir que els seus pares havien tingut un accident i s’havien mort.

―Els teus pares han pujat al cel Robert.

El Robert no s’ho podia creure, i es va posar a plorar, ja no els tornaria a veure.
Com ho diria als seus germans que ja no tenien pares? Què els passaria a partir d’ara?
La policia va arribar. Al no tenir parents els havien de donar en adopció. Això va ser una sorpresa per a tots els germans. No s’ho esperaven, no s’ho podien creure, no es veurien mai més a partir d’ara; els separarien i cada un aniria a parar a una família i a un lloc diferent. I així va ser.

Al cap d’un mes tots cinc ja tenien una altra llar, estaven separats, i no els deixaven saber res els uns dels altres.

Van passar els anys, per ser exactes trenta-un, quan el Robert palpava i sentia que li faltava alguna cosa a la seva vida, enyorava els seus pares, mai havia superat la separació dels seus germans.

Havia de trobar-los, però com fer-ho? Contínuament es preguntava on devien ser. Al separar-los de petits i no tenir mai més contacte desconeixia com aconseguir aquesta informació. No sabia ni per on començar a buscar: “Començaré la recerca pels serveis socials, han de tenir les adreces de tots”. Però quan va preguntar allí, se’l van treure de damunt i li van dir que no sabien res del seu cas.

També va trucar els hospitals, però no en sabien res. Seguidament va preguntar a l’ajuntament i tampoc res de res. Finalment va anar a la policia però igual que els altres llocs, no en sabien res. Cada dia que passava sentia en el seu cor que no els trobaria.
Tot d’una se li va ocórrer una idea genial “Contractaré un detectiu!”, estava segur que l’ajudaria una mica més a trobar-los. Després de contractar-lo van anar passant els dies i tampoc no tenia notícies, estava desesperat per lluitar i aconseguir-ho.
tres.Per fi va tindre una altra iniciativa brillant: “Posaré un anunci al diari, potser així els trobaré”. L’anunci deia:


Busco els meus quatre germans:

el Miquel, la Julia, la Núria i la Mireia.

Si llegiu aquest anunci m’agradaria reunir-me amb tots vosaltres el dia 7 d’abril a la Plaça de la Minifont, i recordar tots junts als nostres pares.
Us trobo a faltar molt.
Robert


Quan va veure que els dies passaven i ningú deia res, es va posar molt nerviós i sospitava que no els seus germans no havien vist l’anunci. De nou si li va acudir una altra manera de fer-ho: “Parlaré per la radio! A veure si així els trobo o en truquen...” Va ser una altra idea fallida. De cop i volta se li va acudir parlar per la televisió, i així va ser. Però ningú va donar cap senyal, tampoc sabia si l’havien vist. El Robert a contracor, no s’havia mogut mai del poble del costat de Roma on havia viscut amb els seus pares i els seus germans, per por de no trobar-los mai més.

Els retrobarien tots quatre després de tants anys? Encara se’n recordarien d’ell? Era un interrogant per ell, però el Robert desitjava de tot cor tornar a sentir als seus braços dels seus germans i tornar a veure els seus ulls blaus com la brillantor de l’aigua.
De moment no tenia cap noticia i no tenia altre remei que esperar-se fins al dia 07 d’abril a les set de la tarda i anar a la Plaça de Minifont per si els seus germans apareixien.

Tenia l’esperança de recordar-se’n de cada un d’ells, però no estava segur havia passat un munt d’anys i havien passat moltes coses.
Finalment va arribar el dia, ell estava content i joiós però preocupat a la vegada. Eren les 12 del migdia quan ja dinava: estava molt nerviós. Anaven passant les hores i cada vegada estava més impacient, anava d’un costat a l’ altre de l’habitació amb una sola idea. el desig de veure els seus germans de nou. Tenia els sentiments a flor de pell, se sentia sol feia molt de temps i volia aconseguir trobar-los. No podia esperar més! Així doncs, va sortir de casa cap a la plaça de la Minifont.

Va partir caminant. Era un dia esplèndid i feia una mica d’aire, la temperatura era ideal, l’aigua de la Minifont brillava. Van passar les hores i s’acostava el moment, faltaven cinc minuts per les set. De seguida va ser l’hora i ningú apareixia va aparèixer, el Robert estava estranyat ”No sé si han vist la noticia”. Al cap de pocs segons va aparèixer la premsa, la televisió i la ràdio. Havien difós la noticia, però els seus germans no apareixien en lloc.

De sobte va aparèixer solta les voltes una silueta d’una dona. A l’apropar-se, li va reconèixer els ulls blaus com l’aigua de la Minifont: era la Mireia. Tots dos es van abraçar i es van donar un munt de petons. Però, no apareixia ningú més.

―No se si els altres ho hauran vist. ―va dir el Robert.

Va passar mitja hora i seguidament van aparèixer la resta de germans, primer el Miquel després la Nuria i per últim la Júlia. Era el millor dia de la seva vida, per fi havia aconseguit retrobar-se amb els seus quatre germans de nou. Tornaven a estar tots junts. Se sentien contents de poder trobar-se un altre cop.

Ara sí que ningú els tornaria a separar. Se’n van anar a casa del Robert per viure tots junts, compartir noves experiències i parlar dels trenta-un anys que no s’havien vist. Així, van recuperar el temps perdut.


FI