LA GURÚ

“Diu la llegenda que tot aquell que em vulgui veure, em veurà. El que vulgui veure la veritat, la trobarà, però només si ho desitja de veritat i si, durant 45 díes amb les seves 45 nits ho demana amb insistència.”
El noi de la samarreta taronja no entenia res: “Però quina llegenda de merda era aquesta? Si vol trobar el que... la veritat diu? Però quina veritat, ¡jo tinc la meva i l'altre tindrà la seva! No hi ha una veritat Universal, ¿no?”
La dona, vestida amb un “Shari” vermell foc, el mirava amb misericordia: “Un altre occidental que té el cervell cap girat... però aquest... aquest té potencial, li veig als ulls... els té lluents, amb força reprimida, té energia, tanta que ni ell mateix sap que fer-ne d'ella...”, va somriure:

-Noi, cadascu te la seva veritat, es ben cert, però... escoltes el que els altres realment volen? No et parlo del dia a dia, dels problemes, de les falses aparences, de les banalitats que ens envolten a tots... Realment, això forma part d'un escut protector... has traspassat aquest mur? Has mirat més enllà?

-Bé, es que no sóc partidari d'entrar a la vida dels altres, hi ha una cosa que es diu privacitat sap? Igual que jo no vull que em pregunti segons qui segons qué, jo tampoc preguntaré...

-Això és un altre escut. Realment tens por de preguntar, per que la gent, realment el que vol, és ser escoltada, volen que els ajudin, la majoria de nosaltres no sabem com fer-ho, necessitem exterioritzar molts cops els nostres pensaments i no tots tenen la capacitat de meditar, no tots són forts per criticar-se a ells mateixos, per veure's en la distància, per ser sincers i canviar tot el que no els hi agrada... Tots els problemes que hi ha a l'actualitat, són conseqüència de no seguir amb la nostra naturalesa real... a que et dediques noi?

-Ara mateix estic a l'atur, però estic buscant feina...

-I de que busques feina?

El noi es va quedar callat uns segons. La dona li feia preguntes directes. Preguntes que ell no feia a ningú i que no li agradava fer-se. Que havia de fer? Esquivar-les? No, un altre cop no... al cap i a la fi, havia vingut al seminari per alguna cosa...

-No ho se... - va respondre altiu, sense poder evitar una mica de vergonya però escudant-se en una autosuficiència fingida.

-… No ho saps... Saps el que vols a la vida?

Una altra pregunta directa. Començava a suar. Es trobava interrogat, observat per les altres persones. Estava incòmode...

-No ...- Va dir mirant a terra, avergonyit.

-Busca, és la teva finalitat en aquesta vida, buscar... escolta't, deixa els prejudicis, les pors, el qué diran, el que esperen de tu, el que esperes tu de tu mateix... surt del cercle, mira't, escolta't... si no ho fas, acabaras perdut, si no ho estàs ja...
- ...Però...No puc perdre temps, la vida és molt curta i he de continuar endevant, tinc obligacions, he de fer coses, he de moure'm, no puc quedar-me esperant a que la bombeta s'encengui...

-I de que et serveix moure't tant si vas perdut pel món? a vegades parar et serveix per agafar esbranzida. Si et mous tant sense saber on vas, no creus que també és perdre el temps?... La veu de la dona era suau, tranquil.la, hipnotitzadora.

El noi es va quedar pensatiu. Per primera vegada la seva postura es va relaxar. El seu cos va dir prou i el seu cap es va quedar en blanc. Volia continuar amb el seu posat de noi que no res li importa, que res vol saber perque tot li va petit... En aquell moment, el petit era ell... i el seu cervell el mirava desde les alçades amb un dit acusador... El seu cor començava a bombejar cada cop més ràpid, com si algú hagués dit les paraules màgiques, com si per fi algú li hagués possat les piles. Per fi podia bategar. No havia d'estar a les ordres d'un cervell dictador que només el feia maure's de forma mecànica, amb la única finalitat de mantenir un cos mig mort en moviment...
Volia marxar. El cor volia marxar. El cervell volia marxar. Començava a marejar-se.

- No et possis nerviós – li va dir la dona tranquil.lament, com escoltant el cos que tenia davant a punt de caure desmaiat – És normal – Va mirar a tota la classe, que, asseguts a terra amb les cames creuades s'auto interrogaven per que en el fons, tots estaven sentit el mateix. - És normal sentir-se així... a la societat occidental actual es valora més el fet de pensar que no pas el de sentir. El sentiment està vist com una feblesa, quan realment és la fortalesa més que gran que hi pot haver. Tant el sentiment com la lògica, encara que us pugui semblar incoherent, van agafats de la ma... ha de ser així... quan predomina un, l'altre es sent arraconat, pateix i es rebela amb estats d'ansietat, de pena, de dolor... Heu de ser conscients que heu d'equilibrar les dues coses... saber si predomina una o l'altre, compensar-les, una treballa amb les idees de l'altre... però mai han d'anar separades... escolteu-vos... en el fons, tots voleu ser o fer quelcom que heu arraconat perque creieu que no podieu, que no mereixieu, que no tocava... Qué és?

Silenci. Ningú deia res. Ningú volia ser senyalat per la gurú i haver de dir el que durant tant de temps havien amagat... algú de cop abaixava el cap i somreia... havia conectat amb aquell jo interior, sabia el que volia però sempre ho havia intentat reprimir... a la seva edat... amb els seus estudis... amb el poc temps que tenia... no podia... o si?

Després. Quinze minuts de meditació i cap a casa.
La gent se sentia millor, pensant que amb aquella mini classe havien aconseguit alguna cosa... Potser tornarien la setmana següent, potser no, a la gurú no li preocupava... ja tenien la llavor dins, només s'havia d'esperar a que trobés el moment per crèixer...