EL MEU PEU ESQUERRE

Un peu. Es tracta d'un peu que no tinc. Fa un mes d'ençà que va passar i encara no ho he paït. Qui m'anava a dir a mi... un peu. Si només és això!
Tot va començar aquella nit d'hivern. Vaig notar com un lleu formigueig que començava a a la punta dels dits s'estenia per tota la cama. A les tres de la matinada, el lleu formigueig va continuar amb un profund dolor seguit d'un crit que va sortir per sorpresa de lo més profund de mi, era com un udol. Mai hagués pensat que les profunditats d'on venia aquell crit, pogués estar connectat amb l'apendix en el que, temps després, es va transformar el meu peu.
Després del crit, van començar els moviments a casa. Ma mare va aparèixer entre les poques llums que il.luminaven la nit i em va preguntar preocupada qué era el que em passava. "El meu peu!", era la única cosa que podia repetir entre crits i lamentacions. Sentia una pena inminent davant l'horror que s'apropava i que encara no sabia qué era.
Es van encendre els llums. Mon pare i mon germà possant-se la bata i una samarreta respectivament anaven dient "Qué collons passa aquí?", mentre mon germà ampliava la pregunta amb un "... si això és un altre numeret per cridar l'atenció...". Però no, no era res d'això, era el meu peu! Notava durant tot el procés com la carn s'estripava dolorosament per dins. Els tendons, els músculs, el greix s'apartaven com per art de màgia. Una màgia negre i desctructiva. Darrere la masa tova, anava l'os. Amb un cruixit sord es va trencar i darrera aquell so, va sortir el meu membre disparat cap a la paret. Un toll de sang va començar a inundar el meu llit.
Als meus crits de dolor s'afegien els crits de sorpresa, horror i fàstic de la meva família. A partir d'allò tot va ser molt ràpid i confós. Trucades al 112. Llàgrimes. El meu desmai... Quan va arribar l'ambulància la histéria s'havia apoderat de la casa. Ningú sabia qué ni com explicar el que acabava de passar. Em van possar sèrum, em van tapar la ferida per evitar l'hemorràgia, em van pujar a la camilla... Després, em van ficar a l'ambulància, directa a l'hospital. Els meus pares anaven darrera, encara amb pijama, ulls plorosos i preguntant-se qué dimonis havia sigut allò.
La casa es va quedar allavors totalment buida. El peu encara estava on va caure només sortir disparat. Continuava quiet a un costat de l'habitació, gairebé darrera de la porta. Ningú es va enrecordar d'ell. Com sempre. A la soledat de l'estança, el peu va començar a moure's, primer tremolós, després animat. Allà estava el que va ser la prolongació del meu cos, emprenent el seu camí en solitari, bot rere bot, observant el terreny. Va assabentar-se allavors de lo sól que estava i va començar a botar d'un costat a l'altre, examinant la casa i tots aquells llocs per on no feia molt havia passat amb un pes molt més gran a sobre. Ara caminava més lleuger. Va parar al sofà, on tantes vegades va romandre estirat. Va continuar caminant fins el rebedor, on tantes vegades habia tancat la porta principal amb una efusiva patada, a vegades seva, altres del seu company, el que encara estava enganxat al cos. Va calcigar amb ràbia aquelles horroroses deportives que li provocaven calor a l'hivern i butllofes a l'estiu...
Era lliure. Després d'observar tota l'estada de nou des de la mirada d'un èsser independent, va saltar per la balconada i va romandre amagat darrere d'un arbre, prop del portal. Allà es quedaria. D'aquí a un temps, el subjecte del que havia format part, tornaria. Era qüestió de paciència el tornar a reunir-se amb el seu company.
El peu dret es va amagar una mica més, amb lleus copets va recopilar unes quantes fulles i va fer un petit niu, a l'espera d'un peu esquerre que no trigaria a reunir-se amb ell.