La Gran Muralla

Les parets eternes de la Gran Muralla, s'estenien fins darrera els pujols. Ningú no podia abastar tanta magnificència. Per bé que hi havia trossos en que no hi havia res. Somiava despert, volia escapar d'una realitat punyent, potser insidiosa, que l'empenyia a l'error, del que calia deslliurar-se. Els mitjans per a fer-ho eren la voluntat i la pertinàcia.

Perquè s'ho mirés com s'ho mirés sempre hi havia una solució pels seus petits problemes, i tanmateix els grans no en tenien, o semblava que s'esmunyia de la seva intel·ligència, com un peix encara xop i lliscant. Deixar-ho tot per una obsessió, aquest era el veritable sentit de la vida, el que ho justificava tot. Havia de deixar-ho tot un altre cop.

I recomençar com si res. Però no seria com si res, seria com si tot el que ja havia passat, que era molt, i podria viure encara més dels records, del que havia deixat enrera, de totes les coses que ja havia emprovat. Entomar els canvis no és fàcil per a ningú, i deixar de canviar tampoc, però tard o aviat cal asserenar-se, i deixar que el que s'ha fet esdevingui costum.

Per això ell volia canviar, començar a canviar, per poder estabilitzar-se, i deixar de somiar amb la Gran Muralla, amb el seu significat al·legòric evident, alhora que incopsable. No podia fer-se una idea del que li esperaria, només sabia que havia d'empènyer, contra els que empenyien en una altra direcció, o desviar-los de la seva ruta, per tal que poguessin esquivar l'obstacle.

L'obstacle només pot ser l'altra gent, els que sempre són a la cadira que un vol, els que tenen les mans posades en el llibre ques desitja, els que en tot moment tenen drets adquirits sobre coses que no es poden posseir, i que els volen exercir, i que pensen que el sentit de la seva vida és important, potser transcendent, i que la vida dels altres és una merda.

Que no serveix per a res. Així pensen els que sempre hi són allà, a on no toca, en mig de tot, volent parlar més alt, volent fer-se amb el trofeu, per tal de brillar. La seva ànsia és inútil. Així ho veia ell, que passejant per la Gran Muralla observava les pedrotes que feien de maons en aquella magna construcció, i pensava en la facilitat de treure'n un.

Amb una mica de frec amb un punxó o qualsevol altre eina que tingués tall o punta, podria desfer l'argamassa que tapava les juntures dels carreus, i endur-se un. Els altres sostendrien la muralla. El mateix passava amb les altres persones. Així ho pensava, sense pedres angulars, sense una peça que fes ensorrar-se el conjunt, en la seva absència. Tots els absents eren prescindibles, i els presents.

Així doncs calia tenir la certesa que les coses eren allà per una raó, la qual cosa conduïa a buscar aquesta raó. Així les coses no tenia solució per la majoria dels seus enigmes, restaven coberts, soterrats per la raó, incomprensibles. Com els altres i les seves raons, les seves dignitats i la seva manera de ficar-se en matèria sense tenir ni idea del que estan parlant.

Puix que hi ha molts que s'apugen al faristol i enceten una elaborada exposició quant a les característiques principals de la seva especialitat. I es pensen que poden afegir una sola pedra a la Gran Muralla. S'equivoquen, de mig a mig, perquè no poden afegir gaire des d'allà dalt, cal que visquin en silenci per trobar el so de la veritat.

Ells ho ignoren, els quels escolten també, tothom semblava ignorar-ho. Ell mirava al seu voltant i no observava el silenci, la tranquil·litat, la serenitat de saber el camí cap a on es va. Només esperits en agitació, provant de desfer-se dels altres, dels altres que estimen alhora. Una contradicció. Ell pensava que podia sostreure's de tot això, però s'equivocava.

La certesa que s'equivocava li arribava de tant en tant, en revolucions interiors que li feien veure la seva feblesa, una feblesa estructural, que feia trontollar tot l'edifici d'ell mateix. No tenia pegats per arreglar tants forats, no coneixia el camí en definitiva, no tenia les respostes que volia, i havia de seguir buscant, en aquesta o en d'altre vides, fins a trobar-les o perdre's.

En una absurda i inacabada repetició. Sempre el mateix, un cop, dos cops, tres cops, un cop rera l'altre, per tal d'arribar a conclusions semblants pel que feia als altres que l'acompanyaven. Canviar-ho tot, refer-se de dalt a baix, per tenir un aspecte nou, per deixar els vicis que acompanyaven les seves estructures anteriors i canviar-los per uns de nous.

Més atractius per motiu de la novetat. Sempre a l'aguait, de les novetats que poguessin esdevenir-se al veïnat. Les persones que l'envoltaven eren de confiança, calia tenir-ne aleshores, o l'havien traït en alguna ocasió. En recordava unes quantes. No podia fer-los confiança, només tolerar-los, com un rínxol rebel als cabells, un accident que cal superar.

Més encara, els altres altres, els altres que no eren els de sempre, els altres sense cap relació amb ell, tret de la casualitat, eren allà. No hi volia pensar. Tot plegat era massa complicat, duia massa procediments en marxa al cap, havia de simplificar, reduir, desfer-se de coses i coses que li pesaven al damunt, que li torçaven l'esquena, un farcell que no podia a penes arrossegar.

La Gran Muralla resultava imponent, amb les seves ziga-zagues, sinuoses, insinuants, esculpides a unes muntanyes verdes i rodones. Tot era rodonesa a la Gran Muralla, i bellesa per tant. Hom no es cansava de mirar en aquell indret, l'indret dels ulls tancats, del pensament en blanc, de les imatges belles, evocadores, que creuen durant un instant el negre de la foscor.

Una foscor falsa, inventada, aconseguida per reducció a l'absurd, per cas trivial. No pas la veritable foscor, la que es pot tenir amb els ulls oberts, i sans, i en ple dia, i caiguent un sol a plom. Aquesta foscor desitjada, la de no veure el que és evident, per poder concentrar-se en detalls sense importància, la foscor d'ésser creient-se lliure.

Ell sabia poc de la seva llibertat. Sabia que no en tenia gaire, i que la que tenia l'havia d'administrar, amb saviesa si es vol. Però no podia aspirar a cap sentit absolut en aquesta matèria, perquè les seves limitacions s'ho impedien. Havia de conviure amb els límits. I en alguns moments pensava que no hi havia pas de límits, eren moments de molta expansió.

La seva ànima recorria a tota velocitat la Gran Muralla, d'una punta a l'altra, amb totes les seves ondulacions, i veia tots els turistes com formigues, que se'l miraven quan passava per sobre, i s'emocionaven de veure un esdeveniment tan sobrenatural. Ultra això la seva relació amb la Gran Muralla era purament estètica, no passava de l'admiració de les seves formes.

I ja era prou, perquè les formes sinuoses tenien una gran importància a la seva vida, eren la cosa principal, el bé suprem, la felicitat i la llibertat alhora. La possibilitat de fer-ho tot tort, un exemple de voluntat aplicada. En lluita contra la línia recta, contra les superfícies planes i contra els elements sòlids rectangulars. En lluita contra la facilitat.

A ell li agradaven, li fascinaven, les coses complicades, les que no es podien explicar amb meres paraules, les que precisaven d'una combinació d'acció i teorització, les que combinaven totes les seves facetes alhora. Era així que se sentia alliberat del pes de viure, de l'abominació d'existir, de la malaurança de ser. Les idees contra les rectes.

Una lluita desigual. Perquè de línies rectes també hi trobava de corbes. Pot semblar paradoxal, però no ho és, perquè la corba que sempre gira igual és en essència una recta. Així ho creia, de manera que provava de lluitar contra la corba insulsa. No pas la Gran Muralla, els revolts de la qual sempre podien sorprendre, i no es podien memoritzar amb facilitat.

Eren uns revolts que sorgien de la mateixa natura de les muntanyes, en que només s'havia afegit la translació, i la deformació, per tal de produir un element antròpic perfectament integrat en el seu substrat orogràfic. Així podia ser perfecta la Gran Muralla, que somiava conquerir. Ell la faria un regne, de sud a nord, amb els seus exercits.

Es veia a si mateix conduint la tropa, ordenant els exercicis, arranjant les centúries, en columnes, fent eficient la seva acció. Guanyaria qualsevol exercit invasor, i el seu regne podria romandre per sempre en pau i prosperitat. Era el somni del conqueridor de la Gran Muralla, i tanmateix quedava tan lluny aquest regne! No era ell el Gran, el Conqueridor.

Era un altre, que amb mà de ferro havia construït un imperi, que havia de durar generacions. Ell i els altres no havien fet res, només continuar. La tasca inicial. Però encara hi havia problemes que podia resoldre, no havia de deixar que l'acumulació l'anul·les, que tantes persones que ja havien pensat la mateixa cosa el deixessin de banda.

Ell podia afegir-se a tota aquesta gent, fer alguna cosa extraordinària, aquest era el sentit de la seva vida, i estava convençut que el sentit de tothom, per això seguien endavant, per la cosa extraordinària quels havia de passar, i que potser no els hi passava, o que de ben segur no. Les esperances vanes sostenien el món, i permetien la injustícia.

Uns i altres amb les seves camises netes passejant-se pel carrer, mirant al cel i observant els núvols, pensant en el seu gran destí, en el que han d'aconseguir de totes totes, en arribar a un cim proper, o tenir un gran cop de sort. Somiar necessàriament, per sobreviure, abans un somni reeixit que un rosegó de pa, àdhuc en mig de la gana més lacerant.

Per això la Gran Muralla exercia sobre ell aquell influx, perquè era gran i perquè es podia conquerir, i perquè al peu dels seus murs hi havia encara la sang dels que l'havien defensada, i dels que la volien prendre. Ell podria haver estat un d'ells, un adolescent atabalat per les arengues del cabdill, disposat a sacrificar-se per no-se-sap-què. En efecte ho fa.

Ell vol sentir-se aquest adolescent, fer de si mateix una guspira, un e
sclat que dura un instant, venir al món per anar-se'n de seguida, en un acte heroic, i inútil, que pot servir o no per conquerir la Gran Muralla, però que no justifica la sang vessada. Emperò el cabdill exigeix aquest preu, i el cabdill de l'altra banda està disposat a pagar-ho, i a exigir al seu torn.

La Gran Muralla apareix de nou, els ulls tancats, ja no hi ha sang, només pau i veneració. La peu que necessita per acarar el dia, és de bon matí, el sol despunta, l'albada pren força, a l'horitzó es veu un sol rogenc, que vol recórrer la part més dura del seu camí pel cel, la pujada més forta. Ell encara somia, no vol despertar, no vol enfrontar-se als seus fantasmes, ni vol tenir contacte amb els altres, ni vol res de res, només seguir en companyia de la seva estimada, de la Gran Muralla, de les sinuositats evocadores.