La finestra

Mirar per la finestra era un dels seus passatemps més entretinguts. Podia veure el món a través d'aquell forat, tot i que només veia l'edifici del costat. Abocar-s'hi per veure el carrer era un altre entreteniment.

La finestra tenia marcs de fusta, així com el batent també de fusta. En mig hi havia un vidre amb algunes irregularitats. La finestra tenia la seva funció, d'entrada i de sortida, era una mena de pont entre dos mons, l'interior i l'exterior, feia el seu comès sense demanar gaire comprensió. Ell pensava que potser a través d'aquella finestra podria allunyar-se de la seva realitat quotidiana, que no era pas perfecta. Les realitats quotidianes poques vegades són satisfactòries, ell ho sabia, n'era conscient, la finestra li oferia una nova possibilitat. Quelcom que veure, alguna cosa per somiar.

Estava necessitat de somnis, si fa no fa com qualsevol. Els que li venien enllaunats no l'interessaven gaire, els que tenia a dins eren un pèl foscos, tampoc no els volia conrear en excés. Les interioritats sempre tenen alguna cosa d'ombrívola, de poc clara, hi ha un anhel d'aire i de llum del dia. La finestra li proporcionava ambdues coses. El vent de fora entrava amb força quan bufava pel forat, i les clarors meridianes també quan s'esqueia.

Tot plegat li feia reflexionar. Estava potser cercant finestres per a la seva vida? Voldria mirar més enllà, tenir una vista incisiva que pogués divisar llunyedars inabastables i fer-los seus. En el fons volia mirar l'infinit, fondre's amb ell, engrandir-se en ell, fer-se ell mateix infinit, inacabable, inabastable. Però les coses eren finites, recloses, les idees sempre les mateixes, repetint-se un cop i un altre. Sempre les mateixes preguntes i les mateixes respostes. No podia avançar, estava del tot encallat.

La finestra venia a salvar-lo. El que passava més enllà era impredible, no tenia una idea clara abans de mirar al carrer dels detalls que hi observaria. Les persones eren sempre diferents, per bé que n'hi havia de freqüents, i sempre vestien i es movien de formes relativament innovadores. No hi havia dues persones iguals, tot i que s'assemblaven força els uns als altres. N'hi havia que vestien amb pretensions, d'altres que no vestien de cap manera particular, uns altres que les seves pretensions eren no tenir pretensions, d'altres vestien estudiadament esparracadament. N'hi havia de tot, tendències i gustos de tots els colors.

La finestra deixava entrar l'aire dins la seva cambra. Se sentia sol de vegades, més que sol abandonat. Perquè la solitud quan és volguda no és solitud, és un alleujament dels altres. Mes quan és involuntària ha de nàixer necessàriament el sentiment d'abandó. Ningú no estava per ell, les seves pensades passaven del tot desapercebudes, les seves idees eren improductives, la seva feina rutinària, els seus sentiments soterrats damunt un feix de responsabilitats petites, totes elles insignificants, que preses en conjunt esdevenien una carrega pesant. Així doncs la finestra li parlava de tot allò que podia fer i no estava fent.

Les persones que passaven pel carrer feien coses que ell no feia, tenien ocupacions interessants que ell no tenia, i coneixences i enamoraments que ell no podia compartir. Només mirant per la finestra no podria viure les vides dels altres, no podria tenir ni els seus patiments ni les seves alegries. La finestra era una trinxera, un sot a terra en el que s'havia ficat, i del que no sortiria, i que potser es podria utilitzar per enterrar-lo. Hi ha poques diferències entre una trinxera i una tomba.

Mirava també el cel. Normalment d'un blau apagat, sovint tacat de núvols d'una blancor resplendent. Poques vegades negre i amenaçador. Quan plovia la finestra era la seva millor aliada. Tothom observa la pluja a través de la finestra. Quan plou ningú no vol estar-se al carrer, a no ser que tingui alguna cosa important a fer. Quan plovia no s'abocava a la finestra, per una estona se sentia normal, estava fent el que feia tothom. Les gotes de pluja tamborinaven contra el terra, en una simfonia cristal·lina d'atzars imprevisibles, presidits per una lògica contínua transcendint el detall d'aquest o aquell impacte.

El mànec de la finestra era de ferro, cromat amb un to daurat, semblaria d'or pur tot just acabada de posar. Ara ja no. El temps li havia afegit una pàtina, diguem-ne de brutícia, d'oli natural, del fregar de les mans. Ara tenia un color més esmorteït, però seguia fidel a la seva funció: obrir la finestra. Això el feia pensar en les coses que tenen una funció, que no s'han de reinventar a cada moment per tal de justificar-se. Hi ha coses que se justifiquen per si soles, i d'altres que necessiten alguna mena de combustible intel·lectual per tal de demostrar la seva utilitat. El mànec de la finestra reia en la primera categoria, la de les coses pràctiques, útils, immediates.

Les pensades dels intel·lectuals de torn no anaven a raure a la mateixa categoria que el mànec de la finestra. D'un sistema filosòfic calia demostrar-ne la utilitat, si és que es podia, o finir per concloure que un sistema filosòfic no ha de demostrar la seva validesa pràctica en absolut, per tractar-se d'una quimera abstracta, i que serveix en tant que serveix a la ment, no pas a l'acció.

La finestra es tancava i s'obria al seu aire, tenia vida pròpia. Les frontisses li atorgaven. Si el vent bufava cap a la finestra s'obria, i si ho feia del revés es tancava, en funció de la pressió que exercís l'aire dins la cambra. Sovint observava aquest gronxament, que era com una espurna de voluntat en la finestra, una manera de reivindicar-se una forma de pensament primitiu. Endavant, endarrere, moguda per una intel·ligència superior i inintel·ligible encara, la del vent i els fenòmens atmosfèrics.

Potser ell mateix era una finestra, amb un sol grau de llibertat, provant de comprendre impossiblement com quelcom tan complicat com la pressió de l'aire el podia bellugar. No era amic però de creure en divinitats extraordinàries. Les divinitats no se li havien mostrat prou clarament, i entenia que o bé la divinitat l'ignorava, segurament tenia coses millors a fer, o senzillament no hi havia tal divinitat. Pensava que només podia creure en allò que li era proper, com moltes altres persones assenyades, i Déu no li era gens proper.

Potser hi havia finestres que pretenien comunicar-se amb el vent, que li feien precs, que esperaven entrar en el cel de les finestres mentre que d'altres finestres pecadores anaven a cremar a la pira de l'infern, de les finestres. Potser un tros de soca envernissada podia comprendre d'alguna manera el vent. Li semblava una tasca impossible, quelcom fora de l'abast de la natura d'una finestra, igual que era fora de l'abast de la seva natura comprendre la creació. Hi vivia i punt, i igual que la finestra es movia endavant i endarrera amb un sol grau de llibertat.

Filosofar davant d'una finestra era una ocupació practicada per moltes persones en diferents èpoques de la història. Els dies de pluja eren particularment proclius a aquesta mena d'exercicis. La malenconia del dia rúfol hi convidava. Les conclusions podien ser del tot prescindibles. Al capdavall quina filosofia podia fer ell, sabent d'entrada que arribaria a conclusions equivocades, o pitjor, precipitades. Que hauria de desdir-se de les més geomètriques i abstractes disquisicions en el moment mateix d'aplica'ls-hi una mica de pràctica. La finestra no era un aprenentatge, la vida tampoc no era un aprenentatge, era més aviat una supervivència, un naufragi permanent en el que hom cerca una fusta que suri per tal de no enfonsar-se dins les aigües.

Perquè vivim en un mar i el paradís és terra ferma. Però ell no creia en coses de les que no podia tenir cap coneixement. La finestra li havia ensenyat el món, la seva diversitat, la panòplia de propostes i de persones que hi habitaven, els animals diferents, les espècies de plantes, els insectes, els objectes. Una diversitat a conservar, que podia mirar-se de la finestra estant, sense haver-se d'implicar realment. Hauria pogut baixar al carrer i fer una ullada de més a prop a la vida, però no ho volia fer.

Les raons del seu aïllament eren diversos. Per una banda la mandra, l'esforç de comunicar-se se li feia penós. Per altra banda el risc, relacionar-se era posar-se en perill. Risc i mandra a parts iguals configuraven la seva personalitat. Només li restava la finestra, des de la qual podia ser del tot invisible. Era el que sempre havia volgut i sempre havia aconseguit, passar desapercebut, mirar sense ser vist, tenia ànima de voyeur, d'altres eren més exhibicionistes.

La finestra li proporcionava un passatemps que podia durar hores. Observar els altres era comprendre'ls, i observant-los detingudament s'aprenia a ressaltar els detalls, els significatius, per tal de fer-se una idea d'alguns dels trets fonamentals de la persona observada. Defectes i virtuts, belleses i lletjors. S'havia adonat que tothom té la seva lletjor amagada en alguna banda, i també la seva bellesa. No li pagava la pena de pensar que hi pogués existir alguna mena de perfecció. Fins i tot el xocava aquesta ambició en algunes persones. L'observador atent pot descobrir la lletjor dessota capes i capes de maquillatge i vestimentes a la moda.

Noies maques passaven dessota la seva finestra. Eren una visió agradable, més des de la distància, més parcialment, es concentrava en alguns aspectes de la seva persona, del conjunt facial-corporal, i les veia passar un moment. L'instant és el millor aliat de la bellesa, el temps el seu pitjor enemic. El temps s'acompanya sempre de l'observació, i l'observació acaba per descobrir allò que hi ha de més amagat. La finestra i el trànsit al carrer impedien però el temps. La noia maca passava esperitada, com tothom pel carrer, i no hi havia temps de treure-li defectes.

Darrera la finestra hi havia dues contrafinestres de fusta, pintades de color verd, per no desentonar gaire amb els habitants del jardí. Mai no les tancava, potser quan volia fer la migdiada, i li molestava la lluminositat del migdia, potser de nit, quan els llums del carrer es ficaven a la seva cambra per tal de recordar-li que la ciutat encara no dormia, o que algú havia de passar encara per davant de la seva finestra. Aquest pensament no el deixava dormir, perquè la finestra servia per deixar constància de la gent que la creuava. Dormir deixant escapar l'oportunitat d'observar algú li creava inquietud. Havia de tancar les contrafinestres.

Tret d'això sempre estaven obertes, expectants. La finestra era un substitut de la televisió, molt més agradable i molt més real. Feia molt de temps que no encenia aquell aparell infernal que tenia al menjador i que havia comprat en algun moment pensant que no hi podia faltar en una llar decent i que en algun moment o altre li havia de retre homenatge esguardant les escombraries que al seu vidre s'abocaven. Després d'un parell de programes de tarda havia tornat a la finestra. El cel extens, les persones al carrer, eren informació molt més vital i important que no pas el safareig desvergonyit i la informació dislocada i esbatanada de qualque racó del planeta amb problemes.

La finestra era molt millor. No l'agredia, no l'atacava ni volia entrar res de fora de la finestra a dins de la seva cambra. Alguns cops es veia reflectit als vidres, en funció de les condicions d'entrada de llum i el balanç d'aquesta llum exterior amb la interior. Es veia estrany, feia cara de badoc, de sobte li sorprenia la seva cara seriosa amb la boca oberta, per uns moments tenia consciència de la seva imatge, i això el pertorbava.

No li agradaven els miralls, no volia tenir cura del seu aspecte, només es preocupava de ser tolerable als altres, i només a aquells altres que eren el seu entorn més immediat. Veure's reflectit a la finestra era una presa de consciència que no desitjava, en un moment inadequat, sense haver-se preparat prèviament. Era potser la part fosca de la finestra. Quan això passava l'obria de bat a bat. El vidre perpendicular a la llum del sol no podia emetre cap mena de reflex.

La finestra li permetia somiar, a través seu veia el món, era un aparador, era com si estigués ell a fora i les persones que veia estiguessin a dins, com en una peixera. Eren animals de costums, prou que ho observava, alguns passaven a la mateixa hora i el mateix minut cada dia feiner. D'altres més irregulars tenien desfasaments de fins a mitja hora d'un dia per l'altre. Potser s'ho podien permetre, tenien alguna responsabilitat i per tant aquest privilegi. No ho sabia.

Tancà la finestra. Ja no volia veure més. S'havia atipat de tanta finestra. Es ficà al llit i tanca els ulls, ells també eren una finestra, i per sort també es podien tancar.