Cercador
La fi de la societat
Un relat de: Veu- Compartir:
LA FI DE LA SOCIETAT.
Havia de recórrer el mateix camí que havia fet durant tants anys. Li agradava veure a la gent de la ciutat, passejar pels secretes carrerons i gaudir de la multitud. Ell era pastor i bastant vell. Vivia en una petita casa, a la muntanya tranquil•la, on hi tenia un petit ramat. De vegades, baixava a la ciutat per un caminet amagat que només ell coneixia.
Havia de recórrer el mateix camí que havia fet durant tants dies. No li agradava veure la gent de la ciutat, que veia cada dia, ni passejar per als bruts carrerons, ni estar amb multitud. Ell era un home de negocis, jove. Vivia en un gran apartament, al centre de la ciutat intranquil•la. Cada dia anava pel gran passeig de la ciutat per anar a treballar.
El pastor, de vegades, mirava els bonics pins que l’envoltaven i acariciava els rugosos troncs amb les seves rugoses mans. Li agradava escoltar els ocells, gaudir del soroll de l’aigua i del silenci de les seves petjades quan trepitjaven el sotabosc. Somreia, gaudint del bosc.
L’home de negocis, anava caminant amb fermesa cap a l’edifici on treballava. Ell era molt ambiciós i volia arribar aviat per guanyar més diners. De sobte, el terra va començar a trontollar. La gent va començar a caure i a ell se li va escapar el maletí que duia a les mans. Va alçar el cap, i va veure els grans edificis de la ciutat com anaven caient com els castells de sorra al bufar el vent.
El pastor també recordava durant el camí, els vells i alegres records que li havien donat la vida. Recordava els amics, els petons robats, els càlids estius i els somriures amagats. Els joves rostres de gent que ja no estava i els grans moments que ell havia viscut.
L’home de negocis veia com el seu gran món s’anava enderrocant. Els pisos queien, les grues també, el terra s’aixecava i la gent moria. Tot en el que ell havia cregut, va quedar ensorrat. Va voler agafar el seu maletí, on encara li quedava el seu bé més preuat, però va sacrificar la seva vida salvant a una nena que estava a punt de morir aplastada per un tros de formigó. L’home de negocis va morir trencant els seus credencials.
El pastor va arribar al final del camí, ja tenia ganes de veure l’esplendor de la ciutat. Però, quan hi va arribar només va veure un gran cataclisme. Tota la ciutat havia estat enderrocada, només quedaven les runes dels majestuosos edificis. Hi havia gent demana ajuda, es sentien els seus crits. Hi havia gent morta, que havia estat aplastada per la seva arrogància.
El pastor va seure al costat d’un cotxe en flames, on hi havia un banc mig trencat. Va veure que sota el banc hi havia un maletí. El va agafar amb curiositat i el va obrir. A dins hi havia la fotografia d’una preciosa noia que segur algú hauria estimat.
Havia de recórrer el mateix camí que havia fet durant tants anys. Li agradava veure a la gent de la ciutat, passejar pels secretes carrerons i gaudir de la multitud. Ell era pastor i bastant vell. Vivia en una petita casa, a la muntanya tranquil•la, on hi tenia un petit ramat. De vegades, baixava a la ciutat per un caminet amagat que només ell coneixia.
Havia de recórrer el mateix camí que havia fet durant tants dies. No li agradava veure la gent de la ciutat, que veia cada dia, ni passejar per als bruts carrerons, ni estar amb multitud. Ell era un home de negocis, jove. Vivia en un gran apartament, al centre de la ciutat intranquil•la. Cada dia anava pel gran passeig de la ciutat per anar a treballar.
El pastor, de vegades, mirava els bonics pins que l’envoltaven i acariciava els rugosos troncs amb les seves rugoses mans. Li agradava escoltar els ocells, gaudir del soroll de l’aigua i del silenci de les seves petjades quan trepitjaven el sotabosc. Somreia, gaudint del bosc.
L’home de negocis, anava caminant amb fermesa cap a l’edifici on treballava. Ell era molt ambiciós i volia arribar aviat per guanyar més diners. De sobte, el terra va començar a trontollar. La gent va començar a caure i a ell se li va escapar el maletí que duia a les mans. Va alçar el cap, i va veure els grans edificis de la ciutat com anaven caient com els castells de sorra al bufar el vent.
El pastor també recordava durant el camí, els vells i alegres records que li havien donat la vida. Recordava els amics, els petons robats, els càlids estius i els somriures amagats. Els joves rostres de gent que ja no estava i els grans moments que ell havia viscut.
L’home de negocis veia com el seu gran món s’anava enderrocant. Els pisos queien, les grues també, el terra s’aixecava i la gent moria. Tot en el que ell havia cregut, va quedar ensorrat. Va voler agafar el seu maletí, on encara li quedava el seu bé més preuat, però va sacrificar la seva vida salvant a una nena que estava a punt de morir aplastada per un tros de formigó. L’home de negocis va morir trencant els seus credencials.
El pastor va arribar al final del camí, ja tenia ganes de veure l’esplendor de la ciutat. Però, quan hi va arribar només va veure un gran cataclisme. Tota la ciutat havia estat enderrocada, només quedaven les runes dels majestuosos edificis. Hi havia gent demana ajuda, es sentien els seus crits. Hi havia gent morta, que havia estat aplastada per la seva arrogància.
El pastor va seure al costat d’un cotxe en flames, on hi havia un banc mig trencat. Va veure que sota el banc hi havia un maletí. El va agafar amb curiositat i el va obrir. A dins hi havia la fotografia d’una preciosa noia que segur algú hauria estimat.