La fatalitat d'una imprevisió

—Home, quina sorpresa! Passe... passe! Li abelleix un got d'orxata?— A l'home gros li va estranyar la cordialitat amb què va ser rebut, no habitual amb ell, donat el motiu de les seues visites. Però la paraula orxata provocava al seu cervell, una reacció bioquímica capaç de neutralitzar qualsevol recel que li poguera sorgir sobre una finalitat disculpatòria de la invitació. L'Andreu era un home de mitjana edat que no havia aconseguit amagar-se a la crisi, i aquesta l'havia enxampat en forma de deutes que l'escanyaven en haver perdut la feina. La mala qualificació que li atorgava el responsable de riscos del seu banc, era la causa d'haver conegut aquest usurer de 120 quilos a qui li havia demanat un préstec que anava tornant poc a poc, amb uns interessos abusius, tots els primers divendres de mes.

Cap problema per gran que fos no amoïnava mai l'Andreu. Sempre veia la botella mig plena i afrontava amb valentia i alguna vegada amb molta imaginació, qualsevol "contratemps", com deia ell. En aquesta ocasió havia dissenyat un pla, que resoldria permanentment el deute amb el seu prestamista i temporalment la gana que patia.

Dies més tard, ingressat d'urgència per una intoxicació alimentària que li costaria la vida, pensava:

—com podia imaginar-me jo, que la carn d'usurer fos tan verinosa?