La fada

Un relat de: Palmer

Aquest matí quan m'he despertat he sentit un soroll desconegut i desagradable. M'he fregat els ulls amb molta insistència i he vist, a l'ampit de la petita finestra de la meva habitació, una fada palplantada que em contemplava. Portava una vareta màgica a la mà dreta i una ampolla de conyac a l'altra. M'he fixat en la seva capa que estava bruta i esparracada.
M'he preguntat si venia a concedir-me els tres desitjos de rigor que tothom sap que són de justícia demanar per no he gosat a fer-li saber el meu veritable pensament. Les fades avui dia ja no estan de moda. Tinc sabut que viuen totes del subsidi de l'atur i que ja no exerceixen la seva feina per manca de credulitat social. Ara, hi ha gent que diu que creu més en els psicòlegs perquè són els únics capaços d'escoltar les ànimes en pena que viuen abocades a la desesperació quotidiana. D'altres, segueixen molt atentament els discursos de la política. No ho entenc, a mi els polítics em provoquen urticària. Potser la gent se'ls escolta i els considera poderosos per la facilitat que tenen de fer desaparèixer els diners públics com per art de màgia.
Per on anava..., Ah, parlava de la meva fada! Bé, li he dirigit unes primeres paraules en un to força neutre: Que si volia entrar i dormir una estoneta al meu llit, que si venia de molt lluny, que si feia sol o plovia... En primer terme no m'ha contestat. Ha restat muda mentre s'acostava l'ampolla de conyac a la boca i després emetia un llarg i sorollós rot.
No he sabut què més dir-li i només m'ha sortit arrodonir l'escena amb un: salut!
Després, m'ha demanat que si podia utilitzar el meu bany ja que pel que m'ha explicat, venia de bastant lluny i no havia tingut temps d'aturar-se en cap bany públic. Ja veieu, quina paradoxa! He estat jo qui li ha concedit el primer desig i quan ha tornat de buidar les seves necessitats més pudentes, m'ha demanat si tenia alguna cosa per poder cosir un estrip que s'havia fet a la túnica daurada tot enganxant-se en les escales mecàniques del metro. M'ha explicat que quan se li ha enganxat, ha estat a punt de morir escanyada quan ha notat que el cordill que va lligat al coll li estrenyia la gola. M'he apiadat del moment d'angoixa que deu haver viscut i he anat a buscar la costura. Ha començat a cosir desesperada mentre cantussejava el "diguem no d'en Raimon". He pensat que era força apropiada per a ella encara que se m'ha fet una mica estrany. En acabat, m'ha suplicat que li preparés un esmorzaret senzill ( suc de taronja, pa amb tomàquet i embotit, unes magdalenes amb xocolata i un cafetó ben carregat). Segon desig. Per acabar s'ha entestat en què li fes la pedicura. Aquest tercer desig ja se m'ha fet més costa amunt d'acomplir perquè l'estètica no és el meu fort. Li he dit que potser estava abusant de la meva confiança i que era ella qui m'havia de concedir els desitjos. Tota la vida havia estat al revés i ara no podia pas ser diferent. Finalment, li deixat clar que no tenia pensat convertir-me en la Ventafocs de ningú i menys d'una fada ingrata que no exerceix la seva feina amb dignitat.
Mentre jo defensava el meu discurs amb una oratòria força escaient a les circumstàncies, m'he adonat que roncava com una soca esterrecada al damunt del meu llit. He tancat la porta de l'habitació i me n'he anat a la cuina a esmorzar mentre pensava en què fer quan es despertés. Les meves conjetures m'han portat a un carrer sense sortida. No tenia ni idea com encarar aquella vivència tan surrealista i desconcertant.
Al cap d'una hora, ha aparegut a la cuina arrossegant la túnica i amb la vareta ficada dins l'ampolla de conyac. Feia realment mala cara. M'ha suplicat si li podia deixar diners i que li demanés un taxi. M'he quedat estupefacte davant la situació. Les fades ja no són el que eren!
He volgut saber per què necessitava el taxi si podia marxar volant i si abans podia concedir-me els maleïts desitjos que em pertoquen. Segons les estadístiques les possibilitats que aparegui una fada a la teva vida són del 0'00001 per cent i per tant no he volgut malbaratar l'oportunitat. S'ha posat a riure com una hiena en zel i ha sortit de casa per la porta i cargolant-se de riure.
Indignat i atordit, he caminat al seu darrere quan he comprovat que trucava al timbre del meu veí. Li han obert i ha entrat després d'empentar la porta d'un cop de taló. Per uns segons, he romà esmaperdut i garratibat. No he sabut reaccionar. Fins que la solució més ràpida que m'ha vingut al cap ha estat trucar la porta i prevenir el meu veí del que li esperava.
Ho he fet. Mentre m'escoltava s'ha posat a riure i m'ha convidat a entrar.
La meva sorpresa ha estat quan he vist que a l'interior de la casa també hi havia el Súperman, el Zorro, el Batman, l'Indiana Jones, el Darth Vader, una princesa, tres fantasmes, la Caputxeta i altres personatges prou conegut per tothom. He comprovat que en realitat es tractava d'una festa de disfresses. Com he pogut ser tan ingenu!
Me n'he tornat cap a casa meva amb un complex d'idiota espaterrant. La Campaneta opina que em moc en un món de ficció. L'altre dia quan sopàvem sardines enllaunades, ja m'ho deia: "Avui dia no et refiïs de ningú. El millor que pots fer és viure en l'anonimat. No és bo que et coneguin els teus veïns".
M'escolto molt les seves opinions. Per això, el que mai faré es rebel·lar a ningú el meu veritable nom perquè sé que si dic que sóc en Peter Pan em preguntaran de quina festa vinc o de quin psiquiàtric m'he escapat.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Palmer

3 Relats

1 Comentaris

2235 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00