La dona que es va enamorar d'una tempesta

La nit anterior hi havia hagut una tempesta majestuosa. Va recordar que tenia la roba estesa i, tot i que quedava mig amagada per la uralita, va sortir a la terrassa a recollir-la. Encengué la llum. Sortí per la finestra de la seva habitació. Feia vent, aires de tempesta. Els trons, poderosos, feia estona que anunciaven que el cel s'esquinçava per moments. Violeta. Porpra sobre gris. Negre. Encara no plovia, però l'olor a aigua i electricitat es respirava. Anava en mànigues de camisa i s'intentava abrigar els braços amb les mans mentre el seu cabell lluitava amb el vent. Va entrar la roba a dins de pressa, quan va tancar la finestra del dormitori començaren a caure les gotes més grans que mai havia vist. Diamants fets llàgrimes d'aigua. Aquella visió la va fascinar, i es quedà embruixada contemplant les primeres marques a terra. Tirà la persiana avall i obrí els finestrons. S'entusiasmà ensumant la pluja, observant-la com una espia, enamorada, entre les escletxes de la persiana. Deixà la finestra oberta, volia que l'habitació se li'n impregnés: li agradava l'olor de la terra i la pols humides, barrejades, fetes una.

No utilitzava mai la porta per a sortir a la terrassa. Creia fermament que traspassar aquell llindar li signava el destí amb una fatalitat cruel, insospitada, excessivament desmesurada. De fet, així va ser durant molt de temps. Mai havia sigut supersticiosa, però quan el fat negre li besà el front agafant-li suaument la cara entre les mans gelades de boira no es resignà. Es rebel·là amb tot el que quedava viu dins del seu cos transformat en desert: el foc, la nit. Per aquest motiu sortia per la finestra: desafiava les tenebres. Potser per aquest motiu s'havia enamorat de la pluja: perquè ella era desert.

Aquella nit va somniar que feia vent, aires de tempesta. Va somniar que tenia la roba estesa sota la uralita, i que havia de sortir a buscar-la. Que encenia la llum i sortia per la finestra de la seva habitació. Que encara no plovia, però que l'olor a aigua i electricitat li perfumava els cabells, els braços amb l'aroma que fa la pluja de primavera un capvespre qualsevol. Que plovia i que una tempesta majestuosa la cridava, la desitjava, la seduïa mentre veia com s'esquinçava dolorosament el ventre del cel que s'obria grotescament. La sang: la pluja. Violeta. Porpra sobre gris. Negre. Que anava en mànigues de camisa i s'intentava abrigar els braços amb les mans mentre el seu cabell lluitava amb el vent. En aquell somni, en comptes de recollir la roba, anava a buscar un cordill: llarg, aspre, esfilagarsat. Que el lligava de manera que travessés la terrassa. De punta a punta. Que obria la persiana, la finestra de bat a bat. Que estenia la roba bo i fet per a que es ben mullés. Que ella, que era sorra i dunes, s'havia enamorat de l'aigua i els llamps. Que aquella nit estenia un llençol de pluja sobre el llit i dormia abraçada a la tempesta. I que d'aquella unió mística en naixia als nou mesos una platja pura i bellíssima, amb la sorra blanca i fina, amb l'aigua nítida i transparent.