LA DARRERA CARTA

Un relat de: Atlàntida



Una tarda de diumenge, solellada, un !hola! com et dius?, una cançó que sona i un ¿vols ballar?, una mirada curiosa que amaga un per què no?, una conversa distreta i un fins demà.
Una nit en vetlla, repassant tots els moments del dia, rememorant cada minut, cada instant, cada paraula. Tancant els ulls i buscant dins meu una il·lusió perduda, un sentiment que feia temps desitjava retrobar, un amor que brollés del meu cor i un amor que vingués cap a mi.
En un instant precís, vaig recordar la teva mirada, aquells ulls tant blaus, tant clars, tant transparents, aquells ulls que semblaven parlar sols, eren nets, eren purs, eren curiosos i em miraven amb tendresa, amb desitja, amb admiració i fins i tot amb amor, o això em semblava.
Amb aquells ulls volies estimar i que t'estimessin, volies admirar i que t'admiressin, volies posseir però no que et posseeixin, volies dir la veritat, però l'amagaves darrera una cortina.
Una cortina que vaig trigar anys a poder-la apartar.
Una veritat que em negava a saber.
Un dolor que no volia tenir.
Anys d'espera per a que tot passés, perquè hi hagués una normalitat, un equilibri a la meva vida.
Una espera eterna, un aguantar dia a dia, un ja passarà.
Pobre de mi, no m'adonava que interiorment m'anava deteriorant, el meu cos s'encongia i el meu rostre s'envellia.
Una pena immensa s'introduïa a dins del meu cor, aquell cor que un dia et vaig dona perquè l'estimessis i vares trencar.
Trencat en miques i bocins i sense ganes de viure m'enfrontava a un futur incert.
Ja no tenia esperança, ja no em quedava res, només esperar, esperar? Esperar que?, no, segur que ja no esperava.
Però un dia sense buscar, sense esperar, va aparèixer una llum a la meva vida, una il·lusió, que em varen tornar les ganes de viure, el somriure, el desitja d'estimar i ser estimada i es va il·luminar el meu futur.
L'amor trucava a la porta del meu cor i sense pensar-ho dues vegades vaig obrir, vaig deixar entrar l'esperança a una vida millor.
M'ho jugava tot a una sola carta, podia guanyar o perdre, però no m'importava, perquè perdut ja ho tenia.
Vaig guanyar i perdre al mateix temps, perquè tu no vares poder assumir la meva marxa tot i que eres conscient del maltractament psicològic que causaves en mi.
Em depreciaves i em volies retenir, no t'adonaves que no es pot donar bastó i esperar que et llepin la ma, però, es clar necessitaves que et cuidessin.
Ara fa 5 anys que vaig marxar del teu costat i tu encara esperes, dius que tens la teva vida, que ets feliç, però, encara esperes.
En aquests anys m'ho has fet passar molt malament, fen-me la punyeta amb tot, posant entrebancs, molt de dolor i sobre tot moltes llàgrimes.
Soc forta, molt forta i sortiré endavant per molt que t'empenyis em destrossar-me la vida.
Saps que soc l'ho millor que t'ha passat mai, saps que soc una gran persona, per això fas el que fas.
Vaig posar moltes esperances en nosaltres i tu ho vares llençar per terra, assumeix el teu destí i deixem marxar de la teva vida, que jo ja fa temps que ho vaig fer.
Tanca la porta i no miris enrera, perdonat per el mal causat i seràs feliç.
Només llavors seràs feliç.
T'envio molt d'amor i et desitjo lo millor per a tu, també et demano perdó per si algun mal t'he causat.
Adéu.

Àngels.


Comentaris

  • M’has deixat un xic encongit...[Ofensiu]

    M’has deixat un xic encongit. Aquests temes em deixen fora de joc i no trobo les paraules adequades —em passa molt sovint—, però dins la tristesa del seu contingut m’ha semblat copsar una persona íntegra, la qual, tot i el seu dolor i haver redreçat la seva vida no amaga que, allà en un racó, encara li queda un petit resquici dels seus sentiments inicials. [Si no l’he sabut captar, no tinguis cap mirament en fer-m’ho saber]
    —Joan—

  • Materile | 03-06-2011 | Valoració: 10

    Ja sé que et vaig comentar aquesta carta, però ara et voldria donar les gràcies per haver-me'n comentat un tu a mi.

    M'agradaria que continuessis escrivint, tant si ets feliç com si no ho ets; en els dos casos t'ho passaràs bé. Crec que hi ha moltes coses per dir, per compartir.

    Ara hi ha programat un Repte de Minirelats 2, busca al fòrum i el trobaràs. S i tens algun dubte i et puc ajudar, ja ho saps.

    Una abraçada,

    Materile (mariateresa.galan@gmail.com)

  • Bona carta..[Ofensiu]
    deòmises | 30-05-2011

    plena de dolor, això t'ho diu un vendrellenc com tu ;)

    I, ja que hi sóc,... no t'animes a escriure una carta al pare o a la mare amb un màxim de 250 paraules? Si t'hi animessis, et deixo l'enllaç perquè la pengis com a resposta d'aquest post de convocatòria: Repte de minirelats número 2


    d.

  • Dolor[Ofensiu]
    Materile | 30-05-2011 | Valoració: 10


    Per casualitat t'he trobat, i he sintonitzat en tu. El teu dolor m'és molt conegut. Sé què se sent i m'és fàcil empatitzar.

    M'agradat aquest esclat preludi d'un final solucionat. Ho has narrat molt bé. FELICITATS!

    Et tornaré a llegir. T'invito a llegir-me.

    Una abraçada,

    Materile

  • una carta dolorosa[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 13-07-2010 | Valoració: 10

    Es despren dolor a la carta, però també hi queda una mica de respecta envers el destinatari. Tan fet mal, però procures que no es veigi gaire clar. Estas alegre per la nova vida que has començat, però tens una tristesa interior per no haver pogut oblidar el passat, per que algú no t'ho deixa fer. Tocas un tema molt d'avui. Gràcies pel teu comentari, i moltes gràcies per tornar a escriure, ara no ho deixis, escriu tot el que pensis i tot el que sentis, sempre em tindràs apunt per llegir-t'he. Rep una forta abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Atlàntida

Atlàntida

33 Relats

108 Comentaris

64228 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer al Vendrell un diumenge al migdia d'un 29 de Novembre de 1959.

El que m'han portaria a una illa deserta?
Piles i piles de llibres de psicologia, creixement personal, medicina i d'altres dels que algú anomena "raros".

La meva cita preferida:

SI PLORES PER PERDRE EL SOL,
LES LLÀGRIMES NO ET DEIXERAN
VEURE LES ESTRELLES.

De R. Tagore.
Que un dia vaig trobar a l'agenda escolar d'un dels meus dos fills.

Jo també estic contenta d'estar entre vosaltres, i os desitjo lo millor per cada un.
I una abraçada ben forta.
angelscavi@hotmail.com