La dama del llac

La obscura nit avança;
per les pantanoses aigües del llac,
que aquest es desplega,
entre vells roures i faigs,

Masa dificil, masa amagat;
per tal que una vella memoria recordi,
els tristos tresors amagats,
sota els tèrbols miralls cristal.lins

Quan el mon s'explicava,
una bella noia , malalta d'amor,
amb la mar als ulls i trenes d'escorça
va maleïr el món i tot el que es movia

Fou en aquell perdut racó,
on el gran Neptú,
captivat per sa bellesa,
se la va emportar a la foscor de les aigües

La va fer seva;
a la seva cort de sirenes,
va pasar molts anys mortals,
li va donar tot el que hom desitjaria,
però ella no va somrriure mai

Neptú la va abandonar
ella va refer els seu camí
fins tornar al llac on havia estat raptada
ara era ja quelcom confus

Havia epxirat tot sentiment;
tan humà com animal ,
menys el més terrible i fort de tots
l'amor, per aquella persona que ,
a hores d'ara ja devia ser morta.

Va jurar vagar com un esperit,
donç res més tenia a fer,
ja en la vida inmortal que Neptú,
per la seva manera de fer ,
li havia regalat.

A les profundes aigües del llac,
no us hi acosteu quan es fa fosc ,
donç son esperit conserva sa bellesa
i només amb la mirada pot envair cors
i amb només esfumant-se per desaparèixer,
te'l pot trencar.

No, no hi aneu mai,
al fosc llac de profundes i tèrboles aigües
de vells castanyers, roures i faigs,
donç no serà pas la foscor de ses fulles,
ni l'ombra dels poderossos arbres,
ni els estranys moviments de l'aigua ,
el que us farà embogir