La dama del balancí

Tot era foscor i silenci en el vell casalot. El rellotge de caixa havia emmudit de pur esgotament. A la llar hi havia dos tions mirant-se somorts. El darrer renou: el cop del cancell tancat amb massa pressa: l’eco apagat d’un record punxegut. Ja només el balanceig de la dama omplia de vida l’estança. Aquell vaivé inconscient i el seu lament de vidre: “No hi vagis, no hi vagis”, com una lletania d’una lentitud tristíssima.