La crítica

En Jonàs reflexionava al voltant de la crítica. La trobava del tot indispensable. Sense crítica no hi havia millora possible, només estancament. La crítica era fonamental. En Jonàs criticava sempre que podia, tot el que podia i amb els mitjans que podia.

El cas però era que poques vegades la crítica era ben rebuda. Sempre hi havia excuses, sempre pretextes, i sempre elaborats i il·lusoris. Mai la veritat directa. Es fa així perquè no es pot fer d'una altra manera, o senzillament perquè ha sortit així, sense més.

Però, la pretextació imperava arreu. No es podien dir les coses senzillament, amb tranquil·litat, amb la premissa que hom s'encarrega d'això i d'allò i que per tant té un grau de llibertat indiscutible. Les coses es fan com es fan i prou, no cal donar-li més voltes.

La majoria tanmateix no entén aquest principi fonamental. Considera aquesta majoria que ha de construir un sistema ideològic, una doctrina, uns principis, unes guies i unes regulacions per tal de justificar-se en el seu quefer ordinari. Ha de justificar-se més enllà de l'obligació adquirida.

Així doncs en Jonàs observava com hi havia qui construïa veritables monstres intel·lectuals per tal d'acabar per pretextar les coses més quotidianes i més prosaiques. Els avantatges personals, els dies de vacances, els descansos dominicals, les prebendes i privilegis, tot era demostrable argumentalment, i sempre amb construccions desproporcionades respecte el que es volia defensar.

En Jonàs trobava més just que hom li digués a les clares que no volia treballar el cap de setmana. Clar i català. Contrariament, però, hi havia raons de pes específiques i molt rotundes per tal que tot volent de tot cor treballar el cap de setmana, aquestes raons ho fessin impossible, inviable o impràctic, i que per tant no es fes.

En Jonàs no volia ni sentir a parlar de totes aquestes disquisicions. Donava el seu recolzament a qui prenia la responsabilitat, sense gaires crítiques, i en el benentès que ell mateix no n'agafaria gaires de responsabilitats, que les defugiria i que de cap manera no les faria si li representaven un sacrifici.

Perquè fer les coses de franc era una cosa, i fer-les de franc amb sacrifici una altra de ben diferent. No pretenia que les seves accions tinguessin un valor sacramental, un component afegit de santificació personal, que d'alguna manera el fessin millor persona o més sacrificat o altruista. L'altruisme s'havia de mantenir al llarg de la vida, d'una manera sostenible, sense caure en el desencís, i per tal de fer-ho s'havia de practicar amb moderació.

Però hi havia persones d'immoderat altruisme. Persones que consideraven que l'ajuda als altres havia de ser un camí de mortificació, una mena de purgatori en vida, que d'alguna manera havien de gaudir en les situacions més desesperades, gaudir amb un dolor malaltís que els pogués fer feliços indirectament, o si més no satisfets de si mateixos.

Aquest cofoisme en Jonàs el defugia. Volia ajudar els altres d'una manera continuada, sense abandonaments abruptes de les seves responsabilitats, i en la mesura en que fos capaç d'ajudar, dins els límits de les seves forces, i sense tibar massa la corda en cap moment, en un continu asserenat.

Així en Jonàs veia que hi havia al món persones expertes en aprofitar-se dels altres, dels sants sacrificats, persones que no tenien cap escrúpol en repenjar-se de qui prengués la responsabilitat sense aportar-hi res. I veia en Jonàs dessolat com aquestes persones santes queien en el parany, i gaudien més encara de la seva funció apostòlica contra més pocavergonya era el subjecte que els abusava. Contra més dura era la cara dels primers més gaudien els seugons.

En Jonàs sentia la necessitat d'explicar a aquestes persones el seu error, però per timidesa i per por natural a ficar-se a on no el cridaven no ho feia. Però la desolació seguia intacta. Perquè es perdien oportunitats, perquè per extrems sovint simulats es perdia l'ocasió d'ajudar a casos veritablement recuperables, perquè resultava inevitable que sorgissin professionals, experts en el drama, veritables mestres en l'art de victimitzar-se a si mateixos.

En Jonàs sentia aleshores que s'estaven malbaratant energies, que potser podrien reconduir-se en ajudar a un ventall més ampli de persones, que potser la força que s'emprava en un podia servir per a dos o tres, amb millors resultats. I també sentia que quan hom havia triat un camí de marginació i segregació del món normal calia respectar-ho en la mesura que un hom ho havia decidit per si mateix. Respectar era la clau per no caure en el parany de la santificació.

Qui no es volgués deixar ajudar, qui no volgués entrar en els camins de la normalitat, o qualsevol en la mesura que volgués entrar o no en aquests camins, havia de ser respectat, i se li havien de donar les eines per tal de viure la seva experiència vital segons els paràmetres que ell mateix s'havia marcat.

En Jonàs percebia que hi havia qui pretenia de totes totes que la seva existència particular era l'única digna, i que havia de fer retornar tothom als ideals i les premisses d'aquesta existència, i que tot el que estigués fora d'aquests plantejaments particulars era erroni i calia reconduir-ho.

I pel que fa a la crítica, la trobava del tot necessària. La constructiva i la destructiva. Perquè les coses inútils s'han de destruir, i l'evolució humana es basa en la destrucció, de tot el que no fa ja servei, i l'evolució de la persona no és sinó la destrucció d'un mateix, de les parts que fan nosa o no afegeixen ja res o no tenen utilitat.

Així doncs la crítica és la força viva del progrés. En una societat sense crítica, per destructiva i arbitraria que pugui semblar, no hi ha avenç. En Jonàs criticava moderadament, i s'implicava moderadament, volia mantenir un terme mitjà, ni volia estar al capdamunt de tot i ni a sota de tot.

Endemés en Jonàs sabia que l'ocupació dels llocs de poder i decisió estava molt disputada. Ell hagués pres alguna responsabilitat d'importància si li haguessin demanat, si li haguessin donat potser l'oportunitat. Si aquesta no arribava no hi podia fer res, per tenir maldecaps i preocupacions no lluitaria gaire.

Les persones al poder s'hi aferrissaven, en la falsa creença que potser els seus llocs de direcció eren secretament cobejats pels seus subordinats. En Jonàs no ho tenia tan clar. La major part de subordinats de cap manera no volien encarregar-se de res, ni liderar res ni ser referents de res.

Així doncs, la baralla pel poder posava el poder en mans relativament qualificades, però proveïdes d'un component innegable d'agressivitat, capacitats però alhora poc capacitats, perquè havien de destinar bona part dels seus recursos mentals i d'acció a defensar la seva posició, sense més, sense aportar-hi feina o producció de cap tipus.

Des de la posició del crític tot plegat era molt més còmode. En Jonàs ho preferia. Potser el podien titllar de cínic o escèptic, no ho era en absolut. Senzillament considerava una bajanada haver-se de barallar per tenir més responsabilitats. Les responsabilitats havien d'estar col·legiades i ben repartides, i si hi havia algú que les volia acaparar per si mateix, i penjar-se la qualificació de sant màrtir de la seva causa, aleshores en Jonàs no tenia res a objectar.

La crítica però seguia sent igual de necessària. I més atesa la imperfecció de tota persona. Ni el més abnegat dels treballadors per una causa no era perfecte, i la seva devoció per la mateixa potser només volia amagar aquesta imperfecció estructural i fonamental.

I perquè no havia de criticar pel gust de criticar? Potser els més queixosos en matèria de crítica no eren els primers en aprofitar qualsevol ocasió per tal de criticar en Jonàs. Al capdavall la crítica poques vegades empitjorava les coses, en qualsevol cas sempre es podia ignorar, i si s'assumia aleshores servia per millorar.

En Jonàs creia en un equilibri entre l'acció i la crítica. No trobava una bona actitud parapetar-se en la crítica i no fer mai res constructiu. Però tampoc trobava una bona actitud parapetar-se en l'acció i refusar totes les crítiques només pel fet de ser-les, i parapetar-se darrera d'el és fàcil criticar. Les crítiques i les accions en la seva justa mesura, cadascuna al seu temps.

Així en Jonàs, de tant en tant, acceptava algunes crítiques i canviava els seus comportaments, per tal d'exercitar el seu pensament i que no quedés només en teoria. Acceptava tota mena de crítiques, i hi reflexionava, i emprenia accions correctives, que no quedaven només en paraules o promeses. I de cap manera no considerava que el seu raonament discursiu hagués de servir exclusivament per tal d'evadir les crítiques i tenir sempre raó. Fet i fet sovint era més fàcil i útil canviar allò que estava fent malament, que provar d'empescar-se mil-i-una excuses per tal de seguir fent-ho tossudament malament.

Així doncs en Jonàs escoltava les crítiques i les que li semblaven interessants, per incisives i arbitràries que fossin, les prenia seriosament. Al capdavall qui criticava havia pensat abans, havia elaborat un discurs, havia reflexionat, havia provat de no criticar una bajanada, sinó quelcom amb substància, havia fet un esforç per tal que la crítica servís per a quelcom. Obtenir com a resposta una evasió més o menys ben argumentada, sense cap propòsit d'esmena, era francament decebedor.

Perquè al final tot es reduïa a la qüestió de la personalitat. Les persones amb personalitat havien de tenir raó sempre. No podien callar i assentir. Sempre havien de buscar el recargolament que imposés el seu punt de vista, sempre havien de donar una resposta per a tot, tot els resultava opinable, matissable i negociable. Les coses per aquesta gent mai no eren blanques o negres, sinó sempre grises. En Jonàs pensava que al menys el blanc i el negre eren dos colors, mentre que el gris sempre era el mateix, indefinit, i sobiranament avorrit.

Però el m
ón a on vivia en Jonàs era molt gris. S'havia agrisat progressivament. Els discursos radicals o molt parcials no eren ben vistos, les generalitats triomfaven, les ambivalències de tota mena i les paradoxes més absurdes eren icones de la modernitat. Res no era veritat ni res mentida, no pas del tot. I tot resultava discutible.

El problema era, que en desacreditar-se els arguments, l'única via per tenir raó era cridar més, parlar més que l'altre, imposar la personalitat, ser home públic, més dens, fer servir paraules més rares, tenir un discurs més artificial, en definitiva fer servir la força bruta per tal de tenir raó, en tant que els arguments ja havien mort, i el sentit comú s'havia declarat difunt de feia temps.

En Jonàs no hi estava del tot d'acord. Hi havia arguments, enllaçats amb fets vitals, i hi havia sentit comú, enllaçat a veritats universals. El sofisma i l'enraoneria sempre havien existit. El pensament clar i definit també. Les idees podien prendre forma i aconseguir arribara ser veritats per perseverança en la justa raó, que podia ser polièdrica, però no pas infinitament.

Així la paraula, l'oralitat, era enemiga de la raó. Perquè en l'instant de la improvisació en Jonàs observava que l'adhesió a la lògica i al raonament es relaxava força. No hi havia sinceritat en parlar sense interrupcions, ans al contrari. En Jonàs donava per inútils els esforços de tots els oradors, en tant que el cervell de l'oient amb prou feines podia processar el que estava escoltant, molt menys arribar a desxifrar l'estructura del discurs, i molt menys poder criticar-ho.

La crítica però expressava el que era inexpressable amb el raonament. La crítica en tant que negació era l'oposició frontal a allò que s'intuïa irracional però que no es podia demostrar com a tal. Era l'últim recurs en contra de la loquacitat i l'excés d'argumentació. La crítica era necessària per fer avançar les organitzacions, per fer-les créixer i per desposseir-les de llasts i impediments que les haguessin estancat. La crítica era per en Jonàs la saba viva de la humanitat en constant evolució i millora, i per tant calia preservar-la i acceptar-la, i fins i tot promocionar-la.