La creació

Davant la pàgina en blanc es pot sentir alguna mena de vertigen, un sentiment de neguit, inquietud davant el que hom ha de començar i no ha fet encara. Cal decisió i diligència, perquè un cop tacada la creació resulta del tot inevitable. La pàgina en blanc és ara la pàgina tacada, maculada, i com a tal ha perdut la seva virginitat original. Es pot tacar més tant com es vulgui.

Què és el que hi ha dins la creació? Quin és el perquè de l'obstinació per crear? Quin és el que fa que necessitats que s'haurien de poder satisfer còmodament en alguns es facin impossibles, inabastables? Perquè la necessitat de deixar alguna cosa perduradora més enllà dels habituals procediments biològics?

La creació presenta dificultats inicials. Cal potser fer-se un esquema del que es vol crear. L'esquema condiciona la creació final, la fa rígida, sense alegria ni fluïdesa. Planificar en excés condueix a la puerilitat, a la creació infantil, sense contingut real, sense sinceritat. Crear ha de ser al damunt de tot un acte de confessió, de sincerament.

Així doncs en el fet de tenir per endavant un espai per emplenar, algunes intel·lectualitats veuen un repte, d'altres veuen un obstacle, qui escriu ara hi veu una necessitat imperiosa, gairebé violenta, agressiva. La buidor cal emplenar-la a corre-cuita, les paraules han d'arribar sense esforç, el progrés ha de ser sistemàtic i convençut.

La creació respon però a alguns esquemes. No es tracta aleshores d'una creació stricto senso. Més aviat hi ha una reiteració, uns esquemes que passen a substituir els que hi havien, esquemes que són aplicables a la disciplina en concret, i que permeten alhora la improvisació i la planificació. La creació és una improvisació planificada.

En efecte, els esquemes poden elaborar-se. Les decisions són fermes molt abans de posar-se en acció. El moment de la creació, puntual i concret, és dirigit per idees molt anteriors, rumiades en altres moments. La creació no pot veure's destorbada per racionalitzacions. Així doncs en el moment de crear cal buidar-se de qualsevol influència d'allò banal o mesquí.

Preesquematitzar el que hom vol fer, en matèria pictòrica, poètica o narrativa, és empresonar la creativitat. Hi pot haver un motiu, una capçalera, un títol, un tema del que escriure, però sempre important més el savoir fer i l'experiència adquirida que no pas el refinament d'un plantejament previ, d'una planificació apriorística.

La creació és aleshores perfectament lliure, en el benentès que la llibertat absoluta no existeix, que el cervell funciona amb els seus esquemes, que en fer funcionar aquest aparell, el cervell, es posen en marxa un seguit de processos, els quals són els mateixos si fa no fa gairebé sempre. Així doncs cal canviar els esquemes mentals i els processos mentals, des de les seves arrels.

Pensar diferentment és necessari per tal de poder crear. Pensar particularment, d'una manera individual, sense tòpics excessius, sense voler agradar, sense imaginar-se la figura del lector constantment, o de l'espectador. Pensar en primera persona és indispensable per poder crear. I això vol dir desvincular-se en gran mesura de la vida ordinària.

Així doncs, la creació exigeix una disciplina corporal i mental concreta. Un cert aïllament espiritual, indefectible, indefugible. Hom no pot crear immers en la temporalitat, no es pot tenir la fredor d'esperit per inventar amb el cap atabalat pels missatges insistents i repetitius de l'entorn. L'entorn és enemic del creador, que hi ha de lluitar per desfer-se'n.

Al capdavall en tota creació hi ha una bona dosi de solitud. I no pas de solitud física únicament, també solitud mental. Divergència fonamental de les idees, originalitat natural, una originalitat que no cal pensar o estudiar, que no necessita de ser assajada o compresa amb la raó. És l'originalitat de la desvinculació dels fets ordinaris de la quotidianitat.

Així doncs la creació és un estil de vida i una renúncia a sentir-se del tot normal. Ningú normal no pot crear res interessant. I qualsevol persona normal pot esdevenir excèntrica si s'hi posa. Només cal deixar de mirar la televisió, de llegir gaire els diaris, de tenir converses insubstancials amb qualsevol, i deixar de pensar en els bens materials com a prioritat més urgent.

S'arriba així a la normalitat de la creació. L'home envoltat d'excentricitats acaba per trobar-les normals, en el supòsit que no hi hagi algú que permanentment se les hi senyali i li faci prendre consciència d'aquestes anormalitats. En una vida envoltada d'art aquest sembla del tot natural, allunyar-se del que no sigui creatiu aleshores és el mitjà de poder trobar normal la creació.

Per tant el creador ha de trobar una normalitat excepcional, dins la qual pugui sense esforç expressar-se i traslladar-se al paper o al mitjà en concret. Fugint d'una originalitat coevolucionada consistent en diferenciar-se mínimament de l'entorn per alguns trets diferencials sense veritable importància, el que podria dir-se personalitat.

Cal diferenciar-se del conjunt de la humanitat per poder crear en condicions. Per tal de fer-ho només hi ha l'aïllament i l'anonimat, si més no en les etapes més immadures de la progressió creativa. Qui no se sentiria temptat d'afegir als seus escrits quelcom que hom ha sentit dir a un altre només perquè li ha semblat particularment ocorrent? Seria un cas d'homenatge a una persona admirada, però en detriment de la veritable creació.

Per tal de centrar-se en el tema, aleshores, cal crear des de la base, des dels fonaments més enfonsats a terra. Cal crear des de la comparació. Cal examinar el que s'ha creat, saber amb quin sistema s'ha creat, i seleccionar en funció del resultat el mitjà i els instruments que l'han fet possible, trobant un espai propi per assaig i error. Aviat el creador s'adonarà que imitar no porta enlloc.

Però la persona no està lliure d'haver d'imitar. Les relacions humanes es basen en bona mesura en la imitació. Jo t'imito a tu per que t'adonis que em fico a la teva pell, que t'he comprés. És un intercanvi que engreixa la relació amb els altres, però també emmetzina el procés creatiu. No es pot crear pensant en un públic potencial, o en les opinions que pot excitar l'objecte creat, sigui de pensament o físic.

En crear es posa fi per una estona a la relació amb els altres, que s'ha de trencar definitivament. Això no pressuposa un veritable trencament, al contrari. La concentració en un mateix arriba a allò més universal i comprensible, a les idees que en solitud qualsevol pot entendre. Perquè en essència no hi ha en realitat una diferència entre les persones, i doncs aïllar-se no és aïllar-se del tot en tant que se segueix sent persona.

Així doncs l'aïllament per a la creació ha de ser prou lúcid. De res serviria un aïllament foll i delirant, per bé que aquests elements són en part necessaris per tal de crear. Però del tot estèrils per si mateixos. Si la persona aïllada no pot produir, es perd en pensaments que no pot escriure, o en imatges que no plasma, aleshores el seu esforç és en va.

Cal doncs per crear aïllar-se d'una manera compartida. Aïllar-se de tot allò inhumà de la quotidianitat, de les frases fetes, de les fórmules de cortesia, de les converses del tot banals, quant a assumptes peribles, que perdran de seguida actualitat i que no serveixen per ubicar-se un mateix dins un relatiu context atemporal. La creació ha de poder resistir el pas del temps.

Així en el creador hi ha una elecció segons això: entre la facilitat de la contemporaneïtat i la dificultat de l'extemporaneïtat, amb el resultat de la pervivència de la segona respecte del temps. Un acudit sobre l'actual situació política del país pot ser molt efectiu ara, però durarà dies o potser setmanes, d'altres poden durar una eternitat.

Seria però una temeritat pensar que el creador ha de desvincular-se totalment de la realitat, refusar-la i desfer-se'n. Ho seria perquè sense realitat no té cap sentit la creació, perquè el que fa la creació és establir vincles entre la realitat més real i les realitats del pensament i l'emoció. Si aquests ponts no es drecen aleshores no té cap sentit la creació.

Caldria preguntar-se però si aquests lligams es poden trencar en definitiva. Al capdavall sempre hi ha, per les obres més extravagants, una explicació que les fa raonables i integrables, i comprensibles tard o d'hora per qualsevol per poc instruït que estigui. Aleshores potser el creador no ha d'amoïnar-se de marxar massa lluny en la seva fantasia, sinó al contrari preguntar-se si no s'hi troba massa a prop de les coses reals en el sentit més ordinari de la paraula.

La diferència potser es troba en el fet creatiu en si mateix. De res serveix una jornada delirant si no produeix una obra tangible. De res serveix somiar si hom oblida en despertar i no en queda constància de cap mena. La combinació creativa consisteix en somiar i delirar però alhora, i en l'estat deliratiu o ensomniat ser capaç de crear, de plasmar i de concretar.

La creació exigeix aleshores un estat d'especial esclariment i il·luminació, alhora que combinada amb la materialitat dels instruments, suports i mitjans que es fan servir per a la creació. No deixar-se endur pel deliri sense més, sense treure'n fruit, sinó aprofitar-lo per tal de canviar els esquemes mentals i provar coses noves, que poden convertir-se en costums creatives.

Val a dir que no tot és deliri en la creació. El camí d'anada i tornada és freqüentat pel creador. Al deliri troba novetats i idees, però en la raó les pot aplicar i materialitzar. La figura del creador és alhora folla i assenyada, i a ser possible amb un relatiu control respecte la transició de les unes a les altres. El creador ha de poder induir-se un estat de follia per arribar a una veritable creació original i diferenciada.

Però després calen les hores de calma i enteniment per tal d'emplenar la fúria de la creació, el moment fundacional, les a
ctes primeres d'una creació o d'un model de creació, emplenar-les de contingut, que ha de ser real i que ha de ser assenyat i captingut. El creador no pot viure en un estat permanent d'eufòria delirant i follia, per bé que necessita ambdues per iniciar els processos.

És podria dir inspiració, però no ho és. La inspiració és el resultat de la feina, és posterior a la feina. El deliri del que parlem és anterior a la feina, és un estat caòtic i primigeni a sobre el qual es pot fer la creació, en el que es fonamenten les bases del que serà el treball posterior, que pot ser en extrem meticulós i entretingut. La inspiració però no té res a veure amb la veritable originalitat.

Perquè el creador no necessita de cops de geni. La creació no necessita moments de gran excitació, que acaben per esguerrar la feina pacient, no necessiten d'una guixada impulsiva, després d'haver fet un treball constant i conscient. I la majoria de cops de geni són pura translació i oposició, posar una cosa fora de lloc o posar-la del revés, sense que hi hagi un veritable novetat en tant que el camí recorregut és curt.

La creació parteix doncs de la solitud, de l'aïllament conscient i de l'originalitat, no només en el moment mateix de la creació sinó en tots els moments del dia. L'excentricitat com a normalitat aplana i facilita el camí, el deliri i el somni són iniciadors de processos, que després cal completar amb feines anodines i extremament repetitives.