La construcció

En Jonàs havia seguit de prop la construcció d'aquell edifici llarguerut i ufanós. El mirava i sentia que era un atemptat contra el paisatge i contra el bon gust, però allà hi era. De primer havien ensorrat unes cases velles per fer-hi un solar. Això ja havia comportat una bona dosi de feina. Les excavadores resultaven implacables, les seves argumentacions eren inapel·lables. Desfeien el que havia costat de fer, enderrocaven el que d'altres s'havien afanyat a construir. Amb els seus braços articulats feien anar per terra parets i sostres. En Jonàs no havia pogut evitar deixar escapar una llàgrima davant aquell espectacle.

Però abans de tot havien arribat els homes de vestit i corbata. Amb un casc que els delatava com a arquitectes o dissenyadors, o potser enginyers civils. Havien posat els ulls en aquell conjunt de construccions tronades i ja hi veien el futur, l'erecció monstruosa d'una mole de ferro i ciment. Ja ho veien clar, i no donaven cap importància al que hi pogués haver abans del futur. Sabien distingir perfectament el que era abans i el que era després. La seva miopia era d'un altre ordre. No saber adonar-se del que estaven desfent, del que tiraven per terra.

No s'adonaven perquè només tenien el lucre a les envistes. En definitiva aquell havia estat un mal averany. En Jonàs s'ho mirava des de la distància. Els corbs examinaven el terreny. Els havia vist un matí plujós i de mal passejar, per bé que ell passejava entestat en bellugar les cames. No tenien res d'especial, eren persones grises, sense estridències, sense interès. Però amb poder. Duien papers a les mans, plànols i maquinacions perverses, per tal de desfer-se de l'antiguitat vetusta d'aquelles cases i posar-hi la modernitat més plastificada en el mateix lloc.

En Jonàs després va veure venir les excavadores i altres màquines de fer por, que en pocs jorns deixaren el que era l'habitatge d'unes persones convertit en un espai ras i per construir.

Els que hi havien anat primer sabien fer la seva feina. Des d'un despatx havien convertit un nucli poblat en un solar. Era una primera passa. El que vindria després no donaria més vida a aquell espai. No es pretenia construir un centre cívic, un centre d'activitats de barri, una escola o un poliesportiu. Tot el contrari, es volia fer un monument a la mort i la injustícia, a la depauperació i el dolor, al drama i la tragèdia, un penis quadrat en honor del lliure comerç i el despotisme empresarial. En Jonàs es desesperava. Sabia que aquelles maquines grogues i sorolloses no podien portar res de bó.

I no ho portaren, perquè de seguida que es posaren mans a l'obra els seus efectes foren immediats. En Jonàs veia caure les parets. Alguns altres veïns també ho veien. Entre ells hi havia mirades de complicitat, com de compartir un sentiment de fatiga, de saber que alguna cosa important s'estava perdent. Els pocs dies que durà l'enderroc foren molt intensos per en Jonàs. Coneixia persones d'aquelles cases. Eren bones persones que havien treballat a la vida, i els donaven a canvi un pis minúscul a prendre-pel-sac d'a on havien viscut de sempre. No era just. Les màquines grogues representaven l'absurd de la injustícia, els triomfs de l'alcalde, la seva camarilla d'aduladors, les exigències ridícules del món empresarial, tots conxavats per tal de fer fora famílies senceres del seu hàbitat natural.

I tot plegat per construir una aberració de monument a la modernitat entesa com a lliurecanvisme i comercialització descarnada, entesa com a genuflexió vergonyosa dels polítics als poders il·legítims i ademocràtics d'una industria de la gestió de la gestió sense cap connexió evident amb les feines pràctiques. Un monument al poder opressiu i a la disbauxa aprofitesca d'uns quants per sobre de la resta. En Jonàs i els altres veïns que observaven l'arranament del solar restaven sense alè per moments, i es podia respirar a l'ambient un ai! angoixat cada cop que un dels braços articulats es precipitava contra alguna de les parets.

Es veien sortir maons d'èpoques antigues, maons amb història i potser amb pensament propi. A canvi quedaven només runes, fragments dispersos de la memòria arquitectònica de la ciutat.

Alguns dels afectats es manifestaven. "No a la modernitat", duien a una pancarta, feta per ells mateixos, igual segurament que les cases que veien impotents enderrocar. En Jonàs els mirava i sentia compassió per ells. Ell al capdavall conservava la seva morada, i cap genialitat urbanística no l'amenaçava, haurien de caure molts d'altres abans de caure ell. Això el feia mirar-s'ho des de la distància, però el perill no havia estat del tot conjurat.

Els veïns no podien fer res. Les màquines representaven el poder, tan generós amb els altres poders i tan desagraït amb els impotents. En Jonàs pensava que la seva vida havia estat construïda a sobre de la impotència. L'havien enderrocat un bon grapat de vegades. Aquell cop i aquell altre. Se li havien pixat a sobre. Feia pudor del pixat dels altres.

Només un gos famèlic i puçós s'atreví en mig de la desorientació a desafiar la força destructora d'aquelles andròmines. Es ficà a dins el solar darrera una tàpia. Els treballadors semblaven desconcertats. Provaven d'espantar el gos, que era oriünd de la zona, i que pixava sempre a la mateixa paret, segons després s'assabentà en Jonàs. I tant se li en fotia que hi hagués màquines enderrocadores. Ell volia pixar a la seva paret que seguia dreta. Com que no el deixaven pixar els obrers que s'hi havien atansat per tal de fer-lo fugir, el gos insistia en la paret i anava aixecant la pota i corrent a l'hora, pixant-se a sobre dels obrers i bordant amb un xiscle penós com de qui deixa anar el seu darrer alè de vida.

Finalment el gos marxà. La construcció de l'edifici començà tan bon punt com el solar estigué a punt. Primer hagué de venir una corrua de camions bolquets per tal d'endur-se a reciclar les runes, que serien convertides a pols i aprofitades per fer altres edificis o bé per emplenar forats. El seguici de camions i les excavadores funcionaven en perfecta coordinació. Les unes amuntegaven als bolquets els fragments de parets mitgeres, envans i sostres, mentre els conductor xerraven els uns amb els altres amigablement, i un cop un camió era ple ja podia sortir vers la seva destinació. En Jonàs la desconeixia del tot, trobava que tot plegat era massa frívol, que no s'ho prenien amb solemnitat. Estaven netejant les restes del crim amb tota la tranquil·litat del món, sense sentir-se responsables de res, com si tot plegat no anés amb ells i no hi tinguessin res a veure.

Així doncs la construcció de l'edifici es podia començar. Però no abans de fer un bon sot a terra. Sense un forat ben ampul·lós i de parets ben rectes no s'hi podia fer res, i s'hi havien d'encabir sota terra cinc plantes d'aparcament, pel que les excavadores no pogueren marxar encara. En Jonàs trobava que la progressió en la construcció de l'edifici era prou lenta. Passaven els dies i no feien més que treure terra, quan era terra, o mitjans més expeditius quan es tractava de roca dura. Els camions no descansaven tampoc. S'enduien la terra a mesura que l'anaven traient. Potser en alguna banda estaven inventant-se una muntanya, o un pujolet, o potser la llençaven al mar per recuperar una franja de litoral.

El cas era que el forat era fondo, fondo. Semblava que no s'hagués d'acabar mai, però s'acabà. Ni més excavadores ni més camions bolquet. Era el moment de construir. Encara quedaven metres i metres de pisos tots iguals per amuntegar, per configurar la forma final de l'edifici allargassat i orgullós que havia de revitalitzar la vida empresarial de la zona i posar la primera pedra d'una argamassa de teixit productiu que donés un impuls definitiu als plans de l'ajuntament per aquell tros de barri.

En fi, que el forat s'havia d'emplenar de ciment. En Jonàs hipotetitzà sobre si les runes de les cases que s'havien ensorrat es farien servir com a additiu per a la cimentació, sabedor com era ell que el ciment tot sol es trencadís i de poca consistència i que cal barrejar-lo en una proporció correcta amb alguna mena de sorra per tal que agafi la solidesa com a morter. No ho sabia, només podia especular al respecte.

El que sí sabia era que començaven a arribar camions cimenters, amb els receptacles del ciment semblant a closques de cargol de mar, fent voltes pausadament, sense pressa, mantenint el ciment en el seu estat òptim de liquiditat, com qui remena un puré per fer-lo d'una perfecta consistència. Després els camions treien en inclinar la closca el seu vòmit de color gris, grumollós i lliscant. Era com una sopa d'arròs covada, que havia de servir per sustentar aparcaments subterranis i l'enfilada d'oficines que hi hagués a sobre.

De seguida que acabaren amb els fonaments començaren amb l'aparcament. La cosa no resultava difícil, posaven unes fustes, ferros i més ciment. Aquella gent tot ho solucionava amb ciment, ni calien bigues ni contraforts ni parets mitgeres ni cap de les estratègies que es feien servir abans del ciment. L'edifici doncs el podien fer a mida, directament des de l'ordinador a la realitat, només els hi calien els motllos.

D'això s'encarregaven els obrers, en els trossos rectes feien servir les seves fustes, i en els trossos torçats o curvilinis feien servir les peces fetes a mida tallades per una màquina als obradors de la constructora. Tot plegat directament de l'ordinador a la realitat. Els enginyers es pensaven que feien ells l'edifici.

La cosa anava creixent, el penis quadrat resultà que no era quadrat, sinó que tenia una forma orgànica. Era més aviat com una olivera vella que es retorça sobre si mateixa. L'estupor dels veïns era evident. Si haguessin pogut escanyar el que havia ideat aquella aberració ho haguessin fet. Cada dematí, pensaven, mentre haguessin de sortir de casa per anar a les seves feines, a jugar a bitlles o camí del bar, haurien de conviure amb el monumen
t a la modernitat, barallant-se estèticament amb la resta del barri. Els que hi treballarien a dins no l'haurien de veure, només en entrar i sortir, els arquitectes tampoc, els visitants ocasionals el mateix. Però els veïns que el tenien davant la finestra l'haurien d'aguantar tot el dia, d'aquí l'estupor.

La cosa semblava del tot irrevocable. Prenia forma, alguns havien vist el projecte, però va ser en veure'l realitzar-se que es van adonar de la dimensió de la seva monstruositat. Era un edifici que feia angunia de mirar, por de ficar-s'hi a dins i feredat només de pensar en que pogués caure. La plataforma en contra de l'enderrocament de les cases velles ja no existia. L'ajuntament havia amansit els més bel·ligerants i líders del moviment amb contrapartides materials.

El progrés era allò, ara els veïns ho veien clar. El futur era monstruós. I la ciutat no podia quedar enrera en la fal·lera de tenir edificis singulars. I de singular ho era. La construcció de quatre plantes, herència notable de la civilització romana, no tenia cabuda al futur. El futur era allò i res més. Construir cap a dalt, si abans un de cada quatre podia tenir un àtic ara havia de ser un de cada cent. En Jonàs esperava de tot cor que l'edifici de totes maneres fos singular de veritat, que no esdevingués un edifici corrent, que tota la ciutat no s'arranés per multiplicar-la cap a dalt.

La inauguració de la bèstia de ciment i plàstic fou tot un esdeveniment. L'alcalde no s'ho va voler perdre, la concurrència de personalitat era notable, tots moderns i compromesos amb el teixit empresarial de la ciutat. Un edifici d'aquesta magnitud mereixia després d'un embaràs d'uns quants mesos un naixement digne de la seva magnitud. Les paraules de l'alcalde foren llargues i tedioses, previsibles i no varen aportar res. També va parlar el promotor del projecte, l'arquitecte en cap que s'havia atorgat l'autoria del fet i un representat de la cambra de comerç de la ciutat. Tots elogiaren l'oportunitat i escaiença d'un tal projecte i de la seva resolució.

Els canapès tremolaven una mica en sentir tant de discurs, sabien que la seva hora s'apropava. En efecte la solemnitat i les circumstàncies deixaren pas a les corredisses i els cops de colze tan bon punt com la primera safata aparegué en escena. En Jonàs havia aconseguit colar-se a la inauguració. No tenia ni gana ni ganes de barallar-se. Mirà cap al cel allà a on es perdia la punta de la construcció. De ben segur que els que ocupessin les plantes de més a dalt haurien de tenir un alt concepte de si mateixos i de les seves feines.