La confiança

Un relat de: Arelys
En un poble anomenat Santa Llogaia, un poble com qualsevol altre, tothom es coneixia i tot se sabia. En aquell poble hi vivia la Marta amb els seus pares, una família que estava farta que la gent sempre parlés malament d'ells. Des que arribaren nous al poble eren mal vistos només perquè el seu fill Arnau estava a la presó per una que no havia fet (però tothom pensava que era per violar una noia). La Marta no feia cas dels rumors. Ella era molt tancada amb si mateixa: les seves coses només les explicava a l’Anna i a la Rosa, que eren les seves millors amigues. Als seus pares mai no els explicava res. La Marta, des que va arribar al poble, en una setmana ja s'hi havia adaptat bé i l’institut li anava bé, però als seus pares no els agradava gaire perquè la seva filla havia canviat molt la seva manera de ser. Ja no era igual: sortia totes les tardes i vés a saber on anava. Ella sempre deia que se n'anava a donar una volta amb les seves amigues però no s'ho acabaven de creure perquè cada dia arribava rara, com enfadada amb algú, com si l'estiguessin obligant a fer alguna cosa. Va arribar un dia que la Marta preguntà als seus pares si podia sortir de festa a una discoteca que havien obert nova als afores del poble. Als seus pares els va costar deixar-la-hi anar però al final l’Anna va anar a parlar amb ells i els hi va dir que no passaria res de dolent, que a les sis de la nit ja estaria a casa, que els pares de la Rosa la portarien a casa. I al final van acceptar. Aquell dia a la nit la Marta estava nerviosa perquè era la primera vegada que sortia de festa amb les seves amigues i el seu xicot, però estava nerviosa per si els seus pares descobriren que també hi aniria amb aquell noi. Ella es va arreglar i va esperar l’hora de anar-se'n. A les dotze de la nit ja estava a la discoteca. En Mario, que era el seu xicot, va tardar mes d'una hora en arribar. Ella estava preocupada per si li havia passat alguna cosa però ell no li feia cas. Es va asseure al seu costat i a ella no la deixava ballar amb ningú i les seves amigues ja li havien dit més d'una vegada que el deixés, que ella es mereixia un xicot millor que la valorés i que no la tingués tan vigilada. Ell li prohibia fer coses que a la Marta li agradava fer, però ella no se n'adonava: pensava que era perquè l'estimava molt i no la volia perdre. Estava cega, molt enamorada per adonar-se’n de la realitat. Aquella nit es va fer avorrida i eterna. La Marta volia marxar i el Mario es va oferir per portar-la a casa seva, però les seves amigues tenien por de deixar-la anar sola. Tenien un mal pressentiment. Al final la Marta va marxar però anant per la carretera ella veia que no estava anant pel mateix camí que havia anat i li preguntava al Mario a on la portava. Ell deia que aquell dia dormiria a casa seva i ella s'hi negava. Començava a tenir por i sense que ell la mirés li va enviar un missatge pel mòbil a l’Anna. En aquell missatge hi deia “Anna, necessito que vinguis ràpidament a casa d'en Mario. No em vol deixar sortir. Si us plau vine”. Van arribar a casa d'en Mario. Ella va entrar segura perquè ell no sospités res estrany. Tal com va arribar es va tombar al sofà del menjador. En Mario li repetia constantment que no se sortiria amb la seva, que es quedaria amb ell fins que ell volgués. Ella es va quedar callada. La Marta pensava en tots els consells que les seves amigues li havien dit i s’adonava que tenien raó. En Mario era dolent i sempre feia amb ella tot el que ell volia. Aquella nit es va fer molt llarga. Al matí l'Anna l'havia trucat unes 10 vegades, igual que els seus pares. Li havien enviat molts missatges preocupats, però ella no podia contestar, no li quedava saldo suficient. En Mario es va llevar histèric, nerviós i semblava enfadat. No, ella no va gosar dir-li res. Ella es va apropar com si li volgués fer un petó. Ella s'hi negava, li girava la cara. Ell la va obligar. La Marta, nerviosa, el va empentar i en aquell moment va sonar el timbre de la casa. La Marta anà corrent a obrir la porta. Eren els seus pares. Ella no va dir res, va anar corrent al cotxe sense pensar amb res més que havia sortit d'aquell infern. Els seus pares, a l’arribar a casa, van seure a parlar amb ella i ella els ho va explicar tot. Estava plorant nerviosa i només volia marxar d'aquell poble i oblidar-ho tot. El seus pares no es van enfadar amb ella perquè no tenien perquè fer-ho, però li van dir que a partir de aquell moment volien que confiés mes en ells així no tornaria a passar res com això. Ella els va prometre que ho faria.
A la tarda l'Anna i la Rosa la van anar a veure a casa seva. La Marta li va dir a l'Anna perquè no va anar-la a buscar i ella li va dir que ho feia perquè volia que s’adonés que elles tenien raó, que en Mario no era bo per ella. Però si hagués tardat més temps hauria anat a casa d'en Mario, però preferia ensenyar-li als teus pares on vivia i que hi anessin ells. Ella els va dir que tenia por que en Mario tornés a buscar-la i que per això volia marxar del poble. Les seves amigues la van entendre però no volien que marxés, pensaven que si ella era feliç així que hi estaven d'acord. La Marta els va demanar perdó per no haver-los fet cas amb els consells que li donaven. Van quedar que seguirien en contacte si marxava. Al dia següent els seus pares li van dir que veurien si marxaven de Santa Llogaia. Al cap d'un mes ja estaven vivint en un altre lloc. Estaven a Girona i de moment s'hi estaven adaptant. La Marta ja ho havia oblidat tot, seguia en contacte amb les seves amigues i de vegades es veien. Els seus pares estaven contents perquè la Marta confiava més en ells i sempre que tenia un dubte els demanava ajuda. Sempre estaven junts amb tots.

Comentaris

  • Arelyys[Ofensiu]
    Maarttaa | 13-03-2011 | Valoració: 7

    m'encanta el teu relat sobretot els noms que els hi has ficat als personatges hahaha. Està molt bé :)

l´Autor

Arelys

2 Relats

2 Comentaris

1204 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor