La clàusula

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Encara no havia posat el segon peu a terra, sortint del taxi, quan un home em tibà de l'americana, cordial, i m'abraçà entre exclamacions, rialles i efluvis de loció per després de l'afaitat.
-Collons, Fede, collons! -repetia insistentment.
Vaig aconseguir desfer-me d'aquella abraçada de jaqueta llarga de pell, braços potents i veu eixordadora, i pagar el taxi, tractant de no fer cas d'aquell os vestit d'Emidio Tucci. El taxista va agafar el bitllet com si intentés demostrar-me allò de que la mà és més ràpida que la vista, i pràcticament em va llençar contra el cos la bossa i el maletí on duia l'ordinador portàtil. Ho vaig agafar tot al vol, i jo mateix vaig tornar a ser entomat per aquell goril·la client de la planta de senyor del Corte Inglés, víctima d'una benvinguda franca i dolorosa.
-Collons, Fede, collons! -va dir, per ser original.
Finalment vaig aconseguir amansir-lo. El vaig mirar com si li demanés un respir i em vaig arreglar la roba, el cabell i l'ossada. Això em va servir per calcular quants quilos havia guanyat en déu anys (quilos físics, perquè dels altres ja sabia que n'havia guanyat uns centenars), quant cabell havia perdut i si havien fet molts estralls en la seva persona els dos infarts que havia patit.
-Pau, home, que em desmuntaràs -vaig somriure.
Ell va espanyar una rialla descomunal i va tornar a fer un gest d'aproximació amb els braços oberts. El vaig deturar mostrant-li el palmell de la mà esquerra, mentre amb la dreta em penjava la bossa a l'espatlla i agafava per la nansa el maletí del portàtil.
-Collons, Fede -va innovar en Pau, aquest cop acompanyant les seves paraules amb uns moviments apreciatius del seu cap de moai.
-Què tal tot? -li vaig dir. Realment no esperava trobar-me'l així, enorme, envellit, carregant prop de cent quilos i amb aspecte de poder presentar-se a una audició pel paper de Pare Noel.
-Molt bé, noi. Fantàstic! -va dir, sortint del bucle de collons- I ara que ets a la ciutat, encara millor.
Vaig mirar per sobre de la seva espatlla, cap a la porta giratòria del luxós hotel on el Pau m'havia reservat habitació. No havia trobat lloc al més car i glamourós de la ciutat -m'havia dit per telèfon- allà fins a les dones encarregades de netejar les habitacions els exigien experiència en passarel·la… Així que m'hauria de conformar amb el segon millor hotel, amb una habitació-dúplex de cent trenta metres quadrats, dos banys i jacuzzi a la terrassa.
-Faré un esforç -havia bromejat jo, que gairebé em desmaio, acostumat als hotels de tres estrelles, màxim quatre, dels de paquet d'agència de viatges, que usaven reservar-me els meus últims editors.
-Oh, és clar -va exclamar en Pau, que va entendre la meva mirada. Em va passar un braç per les espatlles, amb l'efusió retinguda amb prou feines, temptat de tancar-lo al voltant del meu coll per atreure'm contra el seu pit i esvalotar-me els cabells amb l'altra mà-… Acompanya'm! Collons, noi! Veuràs com ens entenem, tu i jo!
Aquest era el motiu pel qual jo era a la ciutat que havia abandonat tant de temps enrere. Després d'un periple, modestament afortunat, per un parell d'editorials que havien tret molt més partit que no pas jo de les meves últimes novel·les, en Pau em va localitzar a la Feria del Libro de Madrid just quan jo començava a plantejar-me canviar d'editors.
Ell havia estat el meu primer agent literari, l'home que aconseguí que jo m'enlairés dels pous de l'anonimat i comencés a volar pel panorama editorial.
Després d'un parell de llibres ben col·locats, una errada contractual (una trampa, més aviat, parada per una editorial molt poc seriosa) va provocar la nostra separació. A partir d'aquí, i per allò que es diu que la vida ens fa emprendre camins desconeguts, vaig iniciar una espècie de carrera en solitari que em va fer passar per les mans especuladores d'alguns editors àvids de supervendes, arribant a convertir-me en una mena de pseudo-autor mediàtic, un perfil que s'allunyava totalment d'allò que jo volia ser quan vaig escriure el primer paràgraf sobre un foli en blanc.
Ara, estava acabant la meva última novel·la, un treball que m'havia costat tres anys de feina oculta i paral·lela als llibres de menjar ràpid que m'havien quasi obligat a escriure els meus editors, que intentaven treure, d'algun d'ells, els drets d'explotació per alguna pel·lícula de les de producció pròpia de TV3.
Jo no tenia la més mínima intenció de lliurar aquella novel·la (que considerava el millor que havia escrit mai) a les mans d'aquella gent. Hauria estat una margarida destrossada per porcs, si se'm permet la comparació poc modesta.
Així que, després de la conversa telefònica que havia mantingut amb el Pau a Madrid, dient-me que havia fundat una editorial pròpia, i que havia pensat en mi com a autor insígnia, vaig plantejar-me acceptar la seva proposta, a canvi que em deixés fer la meva, escriure allò que jo realment volia. No em va posar cap pega, i jo, tot i conèixer els problemes que vindrien després, vaig rescindir el contracte que tenia vigent amb els meus editors -fins aleshores- i vaig encetar una nova pàgina de la meva carrera, esperant que fos millor que les que havia escrit fins aquell moment.
Li havia enviat per correu electrònic un esborrany de la novel·la just la nit abans d'agafar l'avió. En Pau s'havia passat la nit llegint (com en els vells temps) amb aquell esperit crític seu, sempre disposat a treure punta de qualsevol passatge poc lluït, de qualsevol incongruència. Acostumava a començar un manuscrit amb un bolígraf vermell a la mà, com un professor que iniciés una sessió de correcció d'exàmens, i acabava la lectura havent deixat tot un rastre de notes als peus i als marges, fletxes, signes d'interrogació o admiració, dibuixos estúpids quan algun tros l'avorria, fins i tot paraules tatxades i alternatives suggerides.
Sovint li havia preguntat per què dimoni no escrivia ell, i en Pau, sempre somrient, em deia que era molt més divertida aquella tasca que no la d'escriure. Hi ha gustos per tot.
A la recepció de l'hotel, però, em va envoltar l'espatlla amb la seva enorme mà esquerra i, mirant-me fixament em va dir:
-Noi, no sé que et devies fumar, però aquell cony d'esborrany que m'has enviat és perfecte!
-Gràcies, vaig dir, esborronat. Mai a la vida, en Pau Fortuny havia dit això de cap escrit que hagués caigut a les seves mans.
-Genial.
-Et fas gran, Pau. Et fas tou -vaig somriure.
-I una merda -va fer ell.
Ens vam dirigir als ascensors i quan les portes s'obriren, en Pau va deixar que jo hi entrés primer. Ell es va col·locar a les portes per evitar que es tanquessin i em va mirar paternalment.
-Collons, Fede -se li va acudir d'exclamar-. Soc ben feliç. Tornem a treballar junts, i millor que mai, he trobat la dona de la meva vida… tinc tot allò que qualsevol voldria. Et vindré a buscar a les vuit. Et penso portar al millor restaurant de la ciutat. Així també coneixeràs la Olívia, la meva dona. Soparem tots tres junts i demà ja parlarem de negocis. Avui descansarem i ens ho passarem bé. Ja ho veuràs noi.
-Bé -vaig intentar objectar jo, però en Pau retrocedí i les portes de l'ascensor es van tancar. Ni tan sols sabia quin botó havia de pitjar, així que vaig mirar el número d'habitació abans de fer-ho.

Encara examinava les meravelles d'aquella habitació gegantina, excessiva, amb l'únic abillament d'una tovallola embolicant-me la cintura, quan el telèfon Bang & Oluffsen de sobre una taula auxiliar del saló va sonar, portant-me la veu exquisida d'un dels empleats de recepció a l'oïda, una veu que m'anunciava que el senyor Pau Fortuny era al vestíbul, esperant-me. Vaig consultar el rellotge i vaig comprovar que apareixia mitja hora abans de temps.
-Que ve sol? -vaig preguntar.
-Sí, senyor -va respondre la veu d'aquell home, que semblava la d'un monjo acabat de descendir del Tibet.
-Faci el favor de dir-li que pugi a la meva habitació. Em sap greu que s'esperi a la recepció…
-Immediatament, senyor. Moltes gràcies.
-Gràcies a vostè…
-No es mereixen, senyor…
Vaig decidir no afegir res més i penjar, perquè la conversa podia eternitzar-se a base de compliments i formules de politesse, i la veritat és que tanta dolçor telefònica començava a enfarfegar-me.
Com que no tenia gaires opcions a nivell de vestuari, em vaig ficar dins l'uniforme de gala que utilitzava per a les presentacions dels meus llibres, i per recollir els escassos premis que m'havien atorgat durant el meu bagatge literari. Es tractava d'una mena de disfressa de literat bohemi, entengui's pantaló de pinça, jersei de coll de cigne (el Cuello Vuelto, em deien els meus col·legues, defensors i detractors a Madrid) i americana més aviat deslluïda, rematat, tot plegat, per unes sabates treballades de caminar-me mig planeta a base de pujades i baixades per la Castellana. Reconec que era, com he dit, tota una disfressa, però dur-la em servia per afrontar la gent que em reconeixia pel carrer o, com seria el cas, en un lloc públic, que no és que fos molta, però déu n'hi do. Era la meva armadura.
En Pau va picar a la porta amb ímpetu. Va, noi, anava dient (semblava haver deixat de banda els collons) amb la seva veu profunda. Sempre feia la impressió d' estar parlant des de darrera d'un megàfon, era incapaç de moderar el volum, i si reia, encara era més escandalós. Per això jo no acostumava a fer massa broma amb ell. Sóc bastant tímid, i anar amb una persona tan cridanera al meu costat em violenta profundament.
Vaig obrir la porta i el vaig veure tot mudat. Havia aparcat al senyor Tucci per lluir quelcom més exclusiu, un vestit de tall italià que, de ben segur, un sastre amb molta paciència i molts metres de tela li havia fet a mida.
-Què? Ja estàs llest? -va preguntar, allargant el braç cap a l'interior de l'habitació i matxucant-me l'avantbraç amb la seva manassa.
-Un moment! -vaig dir, lliurant-me de la pressió per agafar la clau.
-Va, Fede, que el tiberi ens espera!
Vam entrar a l'ascensor sense parlar. Allà d
ins, en Pau semblava retenir la seva hiperactivitat, com si es veiés enclaustrat, limitat. Era un home de gesticular, ell, i si no podia parlar sense bellugar tota la seva massa, aleshores decidia estar-se callat. Vaig prendre nota mental mentre alternava la meva mirada entre el seu cos i el rètol de pes màxim suportat per l'ascensor. La campaneta va sonar just quan començava a notar un brot claustrofòbic.
Vaig deixar la clau al taulell de recepció i vaig fer una petita cursa per posar-me a l'alçada del meu nou i gegant editor, de camí a la porta giratòria.
-Al cotxe hi ha la meva Olívia. Ja veuràs com et caurà de collons.
Massa estona havia passat ja sense fer cap observació genital, vaig pensar.
Al carrer hi havia aparcat un luxós Mercedes de color crema amb el motor en marxa. Semblava que en Pau hagués entrat a l'hotel com un atracador entra a un banc. No es moguin, fiquin en Frederic Pou dins un sac i ningú sortirà ferit. I sobre tot que cap heroi pitgi l'alarma…
Un conductor que duia un vestit molt més car que tota la meva roba junta (i quan dic tota em refereixo a tota) va sortir del cotxe i em va obrir la porta de l'acompanyant. Vaig entrar al mateix temps que en Pau, que s'havia saltat les cerimònies i s'havia obert ell mateix la porta del darrere. Girant el coll, vaig veure el cos insignificant d'una dona elegant, d'uns trenta anys, eclipsat per la figura enorme del seu marit.
-Aquesta és la Olívia, Fede -va dir en Pau.
-Encantada -va dir ella, cortès.
-Igualment -vaig correspondre. Involuntàriament vaig associar aquella imatge a la de feia un moment, a l'ascensor, i vaig sentir una mica d'angúnia per la dona. Després la vaig veure recolzar-se al cos del seu marit i aquesta angúnia va desaparèixer.
-Ja veuràs, Oli -va riure en Pau- com en Fede és un tipus collonut!

Només arribar a la porta del restaurant i veure que el noi que aparcava els cotxes anava més ben vestit que jo, vaig empassar saliva. No em venia de gust sopar atmosfera de ploma de faisà acompanyada d'esferes de formatge fos amb soldador (que em perdoni en Ferran Adrià, però per experiments estranys ja tenim La Fura dels Baus), però no vaig poder ni projectar una protesta. Entre en Pau i la seva dona m'empenyeren a l'interior de l'establiment, on el maître es limità a fer una reverència (amb la que quasi toca el terra amb la punta del nas), murmurar un bona nit, senyors Fortuny, i recuperar la verticalitat per encetar una sèrie de gestos apressats dirigits als seus subordinats, per tal que iniciessin la bateria d'atencions que, sens dubte, obsequiaven amb regularitat al matrimoni i a qualsevol que els acompanyés.
Ens van dirigir a un reservat on una taula per a sis semblava parada per què hi sopés una sola persona. Dos cambrers anaven creuant-se per davant nostre, en una mena de coreografia que m'evocà una imatge estranya, una barreja de cortesanes llençant roses als peus d'un rei amb un documental del National Geographic on apareguessin els ritus d'aparellament d'una estranya classe d'au amb brillantina a les plomes del cap i tovalló reposant sobre una ala.
Em van indicar el meu lloc a la taula, l'únic que tenia preparat un cobert. Quan em vaig acostar a la cadira, un dels dos cambrers es materialitzà al meu darrere, la va apartar amb delicadesa i la va acoblar al meu cos, acompanyant els moviments insegurs que jo executava per seure. Aquest mateix cambrer va aparèixer immediatament al costat del seu company, i ambdós, a l'uníson, recolliren els abrics dels meus amfitrions i els acomodaren en sengles cadires, un al costat de l'altre, de cara cap a mi.
-Molt atents -vaig murmurar, impressionat.
-Sí, sí -va fer en Pau, traient importància a aquells protocols que semblaven avorrir-lo sobiranament.
-Vosaltres, no sopeu? -vaig preguntar quan un nou cambrer em portà la carta.
No em van contestar, cap dels dos, però en Pau va fer un gest com si em volgués dir que ells demanaven el mateix de sempre. Un gest breu amb la mà que deixava un "tot controlat" sobre la seva part de les tovalles, buida de coberts.
Vaig observar que la carta no era tan etèria com havia pensat inicialment. Em vaig decidir per una amanida de cabdells amb salsa de tres vinagres, com a entrant, i un magret confitat d'ànec amb crema de castanyes com a segon plat. Així li ho vaig indicar al cambrer, que va mirar diligentment en Pau i la Olívia per si volien demanar alguna cosa (o donar-li autorització per servir-me allò que jo havia demanat).
-Està bé, Albert -va dir la Olívia, en un to quasi aristocràtic que em posà els pèls de punta.
-No, Albert, espera -va dir en Pau-. Jo, aquesta nit, faré un extra. Demanaré una cuixa de cabrit fornejada amb molta guarnició.
-Porta-li el vi al senyor -va fer la Olívia, assenyalant-me amb el cap discretament-. I no li facis cas al senyor Fortuny. Porta-li el seu menjar.
-Com desitgeu, senyora -va fer l'Albert, reverent.
El cambrer va desaparèixer, deixant darrere d'ell una estranya atmosfera de desconcert. En Pau havia canviat la seva actitud radicalment, i seia al costat de la seva dona com un nen a la cadira del director, coneixedor que l'han enxampat fent una malifeta de les grosses. La sensació claustrofòbica que la seva massa provocava als espais reduïts, sobretot quan al costat en tenia una de tan delicada com la de la Olívia, s'havia esfumat, i era més aviat una sensació oposada, com si la presència de la seva dona en aquella taula l'eclipsés netament. Potser, si jo hagués vist l'escena des d'una altra taula, hauria opinat que la presència de la Olívia ens eclipsava tant al Pau com a mi mateix.
Aviat aparegueren els cambrers, portant la meva amanida i una ampolla de Castillo de Ygay Gran Reserva del 91, de les bodegues del Marqués de Murrieta. Mentre un obria el vi, l'altre dipositava un plat enorme de color blau marí (amb sis o set pèsols al mig i una branqueta de romaní en un lateral) davant del Pau. Em va cridar tant l'atenció que amb prou feines vaig apreciar la sofisticada presentació de la meva amanida. Mentre m'abocaven un tast de vi dins la copa, al meu enorme editor li col·locaren una ampolla d'aigua mineral sense gas i un got al costat del plat.
-Vol tastar el vi, o ho faig jo? -va dir la Olívia. Ella també tenia una petita quantitat de vi dins la seva copa, però els cambrers no li havien portat res per menjar.
-Endavant -vaig fer, sense entendre absolutament res de tota aquella pel·lícula.
-Ella no sopa mai -va fer en Pau, mirant amb resignació el contingut del seu plat, mentre la seva dona tastava el vi i donava el seu vist i plau-, i com si fos el perro del hortelano, a mi tampoc no em deixa.
-El seu cor, ja sap -va fer ella mentre observava distretament com ens omplien les copes-. Ha de moderar la seva golafreria.
-No és una mica excessiu? -vaig apuntar.
La Olívia em va mirar des d'una profunditat inabastable.
-No -es limità a dir.
En Pau no va opinar. Els cambrers van desaparèixer, i durant uns moments incòmodes, el silenci més absolut s'apoderà de la vetllada.
-Menja, Fede -va dir en Pau. Semblava més un consell que una invitació. Mirava de reüll la seva dona, que al mateix temps em clavava la mirada, apreciativa, com si estigués contenint un brot incommensurable de mala llet.
A mi, aquella escena se'm feia cada cop més absurda. En Pau, submís, menjava cada un dels pèsols de dues o tres mossegades, com si els assaborís, o com si volgués que jo acabés abans l'amanida, seguir el meu ritme. No havia tastat l'aigua, i no deia ni una paraula. S'encongia a la seva cadira, cada cop més insignificant.
De cop i volta, la Olívia va semblar avorrir-se amb tot allò. Havia begut un parell de copes de vi, i m'observava fixament mentre jo, que havia perdut la poca gana que tenia, menjava l'amanida ja per pur compromís, per acompanyar en Pau en el seu trist sopar. La dona del Pau va fer un gest amb la mà, aixecant-la com si cridés a algú. Silenciós, molt silenciós, aparegué el xofer del Mercedes amb una carpeta entre les seves mans. Li va lliurar a la dona del Pau i va desaparèixer tan ràpida i silenciosament com havia fet acte de presència.
-Bé -em va dir la Olívia, tot traient un plec de papers de la carpeta-: aquest és el contracte que ha vingut a firmar.
-Però… -vaig fer, desconcertat.
-Fede -va dir en Pau. Semblava l'inici d'una disculpa, però la seva dona el va tallar amb un imperiós moviment de cap.
-No passa res -va dir ella-. Sé que el meu marit li havia dit que parlaríem de negocis demà, però no vindrà d'unes hores, oi?
-No crec que això sigui el més correcte -vaig dir. Em sentia marejat, com si el restaurant s'hagués convertit en una cabina de gravetat zero i la única cosa que surés del meu cos fos el cervell.
-No confia en nosaltres? -va preguntar la dona del Pau.
-Sí, Olívia -va respondre ell per mí-, en Fede és collonut.
-S… sí -vaig dir jo, cada cop més insegur. Només podia veure amb claredat la meva copa de vi buida i els ulls de la dona d'en Pau fixes en mi.
Sobtadament, em vaig trobar amb una ploma entre els dits i el contracte al meu davant, on segons abans hi havia hagut el meu plat d'amanida. Vaig moure el cap, lent, per veure com un cambrer marxava del meu costat amb el plat subjectat amb els dits per la base. Vaig tornar a mirar cap els meus amfitrions i vaig veure que la Olívia retirava el contracte i el tornava a ficar dins la carpeta. Els meus ulls es dirigiren a les tovalles. Allà hi reposava la ploma i una ratlla de tinta que havia sortit del paper quan jo hi havia plasmat la meva rúbrica.
-Moltes gràcies -va dir la Olívia.
-Què? -vaig escopir, espès.
En Pau no s'havia acabat els pèsols, i es passava una de les seves enormes mans pel cabell.
La Olívia es va aixecar i va abandonar el restaurant, regalant-me una última mirada indescriptible.
Al cap d'un moment, vaig recuperar una mica el capteniment. Un cambrer m'havia deixat al davant el magret d'ànec. Els meus ulls anaren del plat a la figura apocada d'en Pau, que clavava
la vista a la taula. Semblava avergonyit.
-Què acaba de passar, Pau? -vaig dir.
Quan el meu amic va aixecar el cap, vaig veure que tenia els ulls plorosos.
-Ho havia de fer, Fede. Ho sento molt.
-Què? Què has fet, Pau?
-Aquesta… no és la meva dona.
-Què? Qui és? -vaig exclamar, sorprès.
-Quan vaig patir el meu segon infart -va somiquejar en Pau-… Hòstia, Fede, jo estava completament sòl en aquest món. Vaig tenir sort que l'infart el vaig tenir en un lloc públic, sinó ningú se n'hauria assabentat… El cas és que jo era a l'hospital, entre la vida i la mort. Ningú m'havia visitat. Ningú es va interessar per mi. A mi no m'anava bé l'editorial, els disgustos i els problemes van ser els que em van provocar els atacs… No sé ben bé en quin moment va aparèixer aquesta dona, però se'm va acostar i em va preguntar què seria capaç de fer per tal de no morir. No sé si va ser mentre jo estava inconscient, o quan, exactament. Però li vaig dir que seria capaç de qualsevol cosa. Aleshores ella em va dir que podia fer moltes coses per mi, que compliria qualsevol desig que jo tingués… sempre i quan firmés un senzill contracte. Collons, Fede, ni el vaig llegir. Vaig firmar. Estava al llit de l'hospital, amb aquella dona desconeguda asseguda en una cadira al meu costat i no em vaig fer ni una sola pregunta. No vaig dubtar ni un segon. Em va allargar un plec de papers, com el que acabes de signar tu, i, simplement, vaig firmar. Des d'aleshores he hagut de seguir fil per randa totes i cadascuna de les clàusules d'aquell contracte, Fede. Totes. A canvi, no he tornat a tenir problemes de salut, l'editorial ha revifat, i he guanyat molts i molts diners…
-Però què he firmat, Pau? -li vaig preguntar, espantat.
En Pau em va mirar, profund.
-Has firmat el mateix que vaig firmar jo. Una compravenda. T'acabes de vendre l'ànima. Una de les clàusules del contracte m'obligava a corrompre l'ànima d'algú a qui jo estimés. I tu ets la única persona d'aquest món a qui aprecio, Fede. Ho sento. Ho sento molt.
Em vaig aixecar de la cadira d'una revolada tan forta que vaig tornar a marejar-me, i la cadira va caure sorollosament per terra.
-Mira, Pau, tot això no té ni cap ni peus -vaig dir, escèptic. No sabia de què anava tot allò, però no m'agradava gens el to que havia pres aquell esbojarrat sopar-. Pretens dir-me que aquella dona és el dimoni? Que m'he venut l'anima? Au, no em toquis els pebrots!
El restaurant romania en silenci. Tots els cambrers, el maître, em miraven amb una por còmplice als ulls.
-No, ella no és El Dimoni. És un dimoni… un agent negociador, per dir-ho d'alguna manera. S'ocupa dels contractes, del seu acompliment…
-Per favor…
-Demà t'arribarà una còpia del contracte, Fede.
-Ja em buscareu, perquè penso marxar ara mateix.
-No importa on vagis. T'arribarà. I després tornaràs a veure-la.
-I una merda!
-Has firmat un contracte, Fede -em va dir. I de sobte va deixar d'utilitzar aquell to llastimós, canviant-lo per un de més amenaçador-. I l'hauràs de respectar.
No ho vaig voler creure, i vaig marxar del restaurant, de l'hotel i de la ciutat aquella mateixa nit, amb una estranya sensació aferrada a l'estómac, que no vaig saber identificar.

Però l'endemà vaig rebre una còpia del contracte. El vaig llegir. I, efectivament, després va aparèixer ella. Aquesta dona que acaba de marxar. Em va demostrar què em podia passar si, per casualitat, se m'acudia incomplir alguna de les clàusules. I que tot el que m'havia dit el Pau era ben cert.
Tan cert com que estem tu i jo aquí, sopant, aquesta nit.
Ho sento, però t'he fet signar aquest contracte perquè ets una de les poques persones a qui aprecio realment. No és res personal. És una de les clàusules que haig d'obeir.
De veritat que em sap molt de greu.





Comentaris

  • I no et sentis pressionat, home! Que ets el reflex, el mestre inspirador de molts (servidor inclòs!)
    Celebro el final del teu comentari tot i que ja me l'esperava o era el previsible ;-)
    Fins la propera, mestre!

    Vicenç

  • ufff! (a comentari complert, resposta llargueta)[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 31-10-2004


    Mare meva, Vicenç, quin comentariot!

    Només agraïr-te l'anàlisi, i apuntar-te que el nom Olívia li vaig posar al personatge precisament perquè era un nom una mica incongruent en el relat. Com que gairebé no descric el personatge (contràriament a com faig amb el Fede i el Pau) vaig intentar fer servir el seu nom com a recurs per centrar l'atenció en què es tracta d'un personatge estrany, que no acaba d'encaixar.

    I respecte a les sorpreses finals... ufff! No creguis, que comença a ser una responsabilitat això que et llegeixin pensant "el final serà sorpresa, ja ho veuràs". Perquè en molts relats que he escrit, no pretenc fer un final sorpresiu, i aleshores em diuen "ah, però el final ja s'esperava..." o "és previsible!"...

    De totes formes m'encanta que les meves històries no siguin allò que t'esperes quan comences, i el fet que ja estigueu alerta sobre els finals em motiva per intentar millorar.


    Una salutació, i gràcies pels teus comentaris.

    Sergi.

  • Amb el teu permís...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 30-10-2004 | Valoració: 10

    Sorpresa final per a un relat que he assaborit fins a l'última coma... tot i que m'ha recordat algunes molt males experiències. Amb el teu permís, el comento.

    ESTRUCTURA O FORMA: ni més ni menys que l'adequada. De fet en un poema aquest apartat és important per tot allò del ritme i etc etc. En narrativa serveix més que res per subratllar si hi ha o si no hi ha problemes estructurals.
    Bé, al principi se m'ha fet una mica llarg, però tots els principis es fan llargs. Tots els detalls de l'arribada, la sortida del taxi, la vestimenta... Però tot això és precisament el que fa que el lector entri a la història i no és, crec, cap punt negatiu, ans al contrari. Cert que quan comences costa més, però al final s'agraeix.

    REDACCIÓ. El teu estil de sempre, acurat tirant més aviat a treballat. No diré barroc perquè simplement no hi arriba, però hi tens certa tendència. I a mi, personalment, m'agrada. Jo normalment acostumo a escriure d'aquesta manera, més aviat barroca. I el meu principal problema (i que tantes i tantes vegades m'han dit) és el de la subordinada + subordinada + subordinada + subordinada + subordinada i + subordinada de no sé quina principal. Bé, ho he exposat una mica exagerat, però es només per destacar que l'error consistiria en fer llargues frases que poden resultar indigestes. No és el cas, almenys, d'aquest teu relat. Al principi (entre collons i collons) m'ha semblat veure'n alguna, però no, la veritat és que per aquí encara no et puc col·locar cap crítica perquè simplement no veig res a criticar.

    CONTINGUT. Ah, anem per la part interessant. Els teus relats comencen a resultar addictius. M'encanta perquè sempre em surts amb un ciri trencat (en el bon sentit de l'expressió! És a dir, sembre conclous amb una sorpresa...). T'he comentat al principi que fins poc abans d'acabar el relat em recordava una desagradable experiència per la qual he passat recentment i que em va mantenir en un període pseudodepressiu fins que vaig descobrir RC gràcies (crec que en alguna ocasió ja t'ho havia comentat) al teu relat "Vapor".
    En línies generals, la situació era que vaig firmar un contracte literari amb una editorial que va resultar ésser una estafa. De la meva part en la coedició (no hagués pogut assumir els costos d'una edició íntegra però sí que vaig poder-los assumir en part), només vaig recuperar-ne una part en forma de llibres. El sr. Editor va desaparèixer i a data d'avui roman en parador desconegut. Tots els editors d'aquella editorial han estat estafats. Tinc intenció fins i tot de deixar-ne constància al fòrum de la web perquè tothom sàpiga el nom de l'editorial (Solsona Comunicacions SL, o Lafrau -mai millor dit- Editorial) i el del seu administrador i, crec, propietari, el sr. Joan Ramon Castro Espinosa. Ha estat una situació tan penosa i tan llarga que crec que deixar-ne constància ara per aquells que encara no els soni el cas és el millor que puc fer. Prou que costa començar com perquè a sobre t'estafin.
    Bé, disculpa'm l'acalorament però és que el teu relat m'hi ha fet pensar irremeiablement.
    Ni parles de què diu exactament el contracte i has creat una atmosfera d'autèntic suspens amb sorpresa final. Ni sabem qui és o representa ser l'Olivia (per cert, té alguna significació especial, aquest nom? És que... no sabria com dir-t'ho. Em sona forçat en aquest text. Jo hagués pensat en un nom més comú, àdhuc més sensual per al personatge. Ei, a totes les Olivies; que el nom m'agrada, el cas és que se'm fa estrany acoplar-lo al personatge). Has deixat anar aquest suspens d'una forma gradual francament digne d'elogi, perquè has deixat que el lector s'imbuís lentament de la trama, s'hi immiscuís fins a fer-se seus els interrogants. I al final, mira per on, no els resols. Però com deia dones la sorpresa en veure que el protagonista se't dirigia a tu, que t'acabava de fer signar el contracte. Creu-me, com a estudiant de Dret de cinquè curs que sóc, prou me'l revisaria un parell de vegades, abans de firmar-lo. I més després de l'experiència que molt molt molt resumidament t'he comentat.
    Per un moment, cap al final del relat, quan el Pau li deia al Fede com aquella dona l'havia forçat a signar el contracte, he començat a pensar inevitablement en les causes de rescissió contractual que vaig estudiar a Civil II, però sobretot en els vicis del consentiment, és a dir, quan el consentiment no ha estat atorgat de forma absolutament voluntària i lliure per part de les dues parts. M'he ficat en la pell d'un advocat en potència i he començat a deduir com podria atacar aquell contracte davant d'un Tribunal. Imagina't si m'has fet pensar amb coses, amb tot aquest relat.

    Siguem sincers: la veritat és que et dic tota aquesta parrafada d'anècdotes i de batalletes perquè és que del relat et puc dir ben poca cosa: lèxic treballat però no ampul·lós, molt bé, redacció més que fresca natural, és a dir, de textura i conseqüent lectura agradable, història amb desconcert final però amb molt joc (em remeto a totes les coses que m'han vingut al cap llegint-lo), etc.

    No puc dir altra cosa apart d'esplèndid. M'ha encantat. Aquestes històries, ja t'ho he dit, em resulten addictives. I el teu estil clar com el català encara les en fa més. Reconec que a vegades els 10s poden ser un xic forçats. Aquesta vegada, des del meu punt de vista, és ben, ben merescut.

    Salutacions ben cordials

    Vicenç