La clau del meu futur

Un relat de: catalanadelmon

Curiosament, relacionem alguns fets vitals a situacions o records puntuals que, la majoria de les vegades, no hi tenen massa a veure. Aquest és el cas de la meva primera regla, que l'associo al regal que em feu la Pepa felicitant-me perquè ja m'havia fet tota una dona. Es tractava d'un llibre vell i atrotinat que enumerava una llarga llista de minerals volcànics. El llibre el vaig oblidar al fons d'un calaix fins que la Pepa va morir, moment en el que vaig poder entendre el sentit d'aquell regal.

***

Si tanco el ulls, encara puc recordar-la, asseguda al pedrís d'una casa que ja no existeix, completament vestida de negre seguint els cànons de dol de l'època i plegant els punts d'unes mitges plenes de sargits.
Era una dona força petitona i més aviat rabassuda, amb un cul enorme, unes cames grosses plenes de varius i uns peus molt petits, sempre encabits en les mateixes sabates negres de tela. Tenia la cara molt arrugada i mirava amb un somrís als llavis i a través d'unes ulleres de cul de got, que li empetitien uns ulls blavíssims, herència de son pare, no es cansava de dir. Els cabells, d'un gris entre platejat i blanc, se'ls feia tintar mensualment. Però era ma mare qui, cada dia, els hi pentinava en un monyo d'on no s'escapava ni un sol pèl.

Era una dona de costums. Cada divendres sortia de casa per anar al mercat, d'on sempre en tornava amb algunes peces de fruita de temporada i dues arengades, que s'anava menjant, de mica en mica, al llarg de la setmana. La resta de la compra li feia ma mare. També li portàvem menjar preparat que cuinàvem de més a casa: eren sobretot sopes, perquè les poques dents que li quedaven no li permetien gaires escarafalls.

Quan li duia jo la compra, sempre aprofitava per demanar-me que li enfilés alguna agulla o que li busqués, pel terra de la cuina, alguna cosa que li havia caigut i que no es veia capaç de trobar. Tampoc es descuidava mai de donar-me un caramel que rebuscant es treia d'alguna de les butxaques del davantal. De tant en tant, també insistia en que li fes una estona de companyia per posar-se al corrent de com m'anava l'escola, a més d'insistir-me que estudiés molt i que fes carrera, per arribar a ser tant important com ho havia estat el seu pare.

La casa de la Pepa estava paret amb paret amb la nostra. Era molt vella, de les de pedrissos enlloc de cadires, parets amb panxa, portes que no es deixaven acabar de tancar, una cuina ennegrida pels fums i unes escales altíssimes que costaven de pujar. Tenia molt poques finestres i, les que hi havia, eren més aviat petites. El terra, completament desnivellat i boterut, era la font de caigudes de la Pepa.

La casa tenia molts pocs ornaments, però no hi faltava pas un Jesús penjat a la seva creu damunt del capçal del llit i alguns marcs disseminats per les parets, una mica corcats i amb el vidre blanquinós, mostrant senyores amb mocadors al cap, nenes vestides de primera comunió i tota una família sencera en la que, la Pepa, m'hi assenyalava orgullosa el seu pare, un home cepat i ben guapo, colキlocat just darrera seu, i la seva mare, una dona petitona i dèbil, que aguantava en braços a la seva germana Nati. Aquella fotografia era molt especial per la Pepa, ja que era la única que tenia de tota la família junta. A mi m'agradava mirar-me-la perquè hi podia distingir fàcilment la mirada dolça i alegre de la Pepa, que havia mantingut sempre viva.

De la seva mare només m'explicava que havia mort força jove, d'una malaltia desconeguda que se l'endugué d'un dia per l'altre. Degut a això, ella s'hagué de fer càrrec de la casa i de la seva germana Nati. El cas de la seva germana també era un bon misteri: marxà de casa amb tant sols 16 anys, amb la intenció de fer les amèriques, reberen tres cartes on els explicava que estava treballant de minyona en una casa de bona família i no en tornaren a saber mai més res.

Del seu pare era de qui més en parlava i quan ho feia se li ilキluminaven els ulls. S'havia casat gran, però molt enamorat. Mai deixà entreveure la pena per la pèrdua de la seva dona, però la Pepa sabia que els llargs silencis del seu pare responien als esforços per aguantar-se les llàgrimes. També m'explicava que es passava tantes hores com podia amb les seves filles. I que, quan tenia molta feina, se les enduia al seu despatx, on es passaven llargues estones jugant amb papers i llapis de colors, mentre ell atenia, a l'habitació del costat, a senyors molt mudats i amb moltes medalles penjades. Mai em va saber dir de què treballava, només repetia que era un home molt important i intelキligent, a qui no li agradava fer cap menció de la seva feina.

La Pepa també es casà força gran, a més d'embarassada, amb un home a qui mai estimà i que un mal dia l'abandonà. Sort en tingué del seu pare, que sempre li feu costat i l'ajudà en tot el que pogué. El seu fill, el Ramon, estava casat però no tenia descendència. Ell l'anava a veure gairebé totes les tardes, però amb la seva dona no s'acabaven d'entendre i no venia gairebé mai. S'hi passava una hora, a tot estirar, escoltant-la i sense deixar entreveure gairebé res de la seva vida. Només un dia per setmana passava per casa nostra a pagar-nos els rebuts de les compres i ho feia tan discretament com podia, amb el cap cot i amb pressa. Anys més tard, vaig assabentar-me de la vida paral·lela que duia el Ramon, però aquesta és una altra història, prou llarga com per ser contada en un altre moment.

De tot plegat, però, el que em tenia realment encuriosida, era la porta que hi havia baixant les escales des de la mateixa entrada. Era la única porta de la casa que restava sempre tancada i per l'escletxa del pany no vaig mai esbrinar-hi res, perquè no hi havia ni un bri de llum a l'interior. Quan li preguntava a la Pepa què hi tenia en aquella habitació i perquè no restava oberta com les demés, sorneguera, deia que estava plena de rates i que no la obria perquè no s'escapessin. Però, evidentment, jo no me la creia, perquè des del meu llit estant, podia sentir com, cada dia, abans d'anar-se'n a dormir, baixava les escales amb grans esforços, obria la porta amb un grinyol estremidor, tancant-la de nou amb clau rere seu, per sortir-ne al cap d'una mitja horeta. No faltava ni una sola nit a la seva cita.

***

Quan la Pepa morí, jo tenia divuit anys recent complerts i em tocava decidir quins estudis volia fer. La mort de la Pepa em va donar la clau.

La seva fou una mort dolça. La meva mare la trobà al seu llit, després que anés a veure perquè no baixava, com cada dia, per pentinar-la. El seu fill heretà la casa i a ma mare li deixà un bagul ple de vestits d'època i nines de roba. A mi també em deixà una cosa en herència: una clau.

De seguida, vaig saber que es tractava de la clau d'aquella porta, la que s'obria i tancava totes les nits. Tant aviat com em fou possible, armada amb una llanterna i un bastó per espantar qualsevol animaló que pogués aparèixer, vaig fer girar la clau i, després de sentir el grinyol que cada nit escoltava des de la meva habitació, vaig descobrir el tresor de la Pepa, que ara era meu: centenars de llibres i documents, coberts de pols, alguns en un estat deplorable, d'altres prou ben conservats, apilats en estanteries que recorrien les quatre parets sense deixar ni un espai buit.

De bon principi no vaig entendre res. Des de la porta estant em mirava estupefacte tot aquell munt de llibres, sense entendre perquè la Pepa els havia estat guardant tant gelosament, ni perquè me'ls havia donat a mi. Del sostre penjava una bombeta nua, recoberta de teleranyes, que en encendre-la va descobrir-me, al bell mig de l'habitació, una taula amb un sobre gran al damunt. Vaig acostar-m'hi i en vaig llegir les poques paraules que hi havia escrites: "A qui hereti el contingut de l'habitació fosca".

Aquesta era jo, no hi havia dubte. Així que vaig agafar el sobre, vaig bufar ben fort per treure'n la pols acumulada i me'l vaig endur a la meva habitació, tancant amb clau la porta, tal com feia la Pepa, nit rere nit.

Vaig rellegir la carta un munt de vegades. Estava escrita a mà, amb una lletra preciosa, però denotant certa tensió per la rigidesa d'alguns traços. En cinc pàgines, escrites per ambdós costats, en Lluc, el pare de la Pepa, relatava el significat d'aquella herència, tan inesperada per mi.

Poc abans de morir, sabent que el mal que l'estava consumint de mica en mica no el deixaria llevar-se gaires dies més, li havia donat el sobre a la seva filla, demanant-li que el deixés damunt de la taula de l'habitació on hi guardava tots els llibres. Havia afegit que era molt important que no expliqués mai a ningú què hi havia allí dins i que la clau de la porta, que no havia d'obrir mai, la deixés en herència a algú de confiança i que ella cregués prou intelキligent.

Parlava després d'ell, de quan va haver de deixar una feina de professor que l'apassionava, perquè l'obligaren a treballar en una oficina, tot sol, sota el comandament de l'exèrcit franquista. Molt a contracor, però sense deixar entreveure ni tant sols un dels seus sentiments antifeixistes, s'encarregà de fer petites gestions pels alts càrrecs: escriure cartes de tota mena, administrar trasllats de persones o papers, organitzar sopars i recepcions,...

La situació li cremava al cor, deia que s'avergonyia per cada paraula escrita, per cada gestió feta per l'enemic. Que plorava amargament, quan ningú, ni tan sols les seves filles el veien, recordant els amics abatuts i els que lluitaven a l'altre costat. Però que tenia dues filles a qui cuidar i que no es considerava prou valent per abandonar-les i combatre l'enemic cara a cara.

Afegia que se sentia torbat per l'analfabetisme de la seva filla Pepa, a qui a més li caigué el pes d'una casa i d'una germana. Explicava que havia dedicat molts esforços a intentar ensenyar-li l'escriptura i la lectura, però que no fou fins que ja era tard pels dos, quan descobrí que la Pepa deuria patir un trastorn an
omenat dislèxia, molt desconegut per tothom i que duia a etiquetar de "tonto" a qui el patia. Per contrarestar tot plegat, havia estat al seu costat tant com havia pogut, fins i tot quan es casà amb un home que era conegut pels seus tripijocs amb els feixistes.

De la seva filla Nati en parlava poc. La fugida d'aquesta semblava que l'havia deixat molt tocat i no se n'havia refet mai. A la seva dona li dedicava també poques ratlles, lletraferides d'amor i dolor.

Després de tota aquesta introducció personal, que considerava imprescindible per donar-se a conèixer, anunciava el motiu de tot plegat. Veient-se incapaç de lluitar de cara ho feu d'amagat: decidí emmagatzemar, amb un cert risc personal, tot de documents i llibres que s'haurien pogut perdre per sempre més.

Per una banda, havia fet sempre dues còpies de totes aquelles cartes redactades, guardant-ne una d'elles. Deia que el contingut de les mateixes podia desemmascarar algunes persones importants. També havien passat per les seves mans actes de sindicats o partits polítics, que havia copiat a mà i guardat religiosament.

Per altra banda, i en molta més quantitat, hi havia els llibres i algunes revistes. Arrel de la seva posició privilegiada, havia pogut anticipar-se a la desaparició d'alguns dels llibres que l'estat decidia cremar, sempre al mig de la plaça i entre càntics del "Cara al sol". S'assabentava d'avant mà quins llibres es proposaven cremar (solien ser llibres que prediquessin idees dissolvents o doctrines atemptatòries de l'ordre social o la moral cristiana) i, amb la intenció de salvaguardar la cultura i la dignitat, els anava recollint per les biblioteques, ateneus, llibreries o escoles, i els anava guardant a l'habitació fosca.

En Lluc acabava la carta, desitjant que tot aquell material, un tresor amb totes les seves lletres, del qual se'n considerava l'únic responsable, acabés en bones mans i se'n fes un bon ús per a la recuperació de la memòria històrica.


***

La Pepa havia complert, sense entendre-ho del tot, el que li havia demanat el seu pare, excepte en dos petits detalls. El primer, treure d'allí el llibre que m'havia regalat, segurament escollit per la quantitat de fotografies de colors que duia, ja que no sabia ni llegir ni escriure. Curiosament, aquell i alguns altres llibres de l'enorme biblioteca els deuria haver guardat el pare de la Pepa per interès personal. El segon, entrar de nit a l'habitació on hi havia els llibres del seu pare, segurament per sentir-se més a prop d'ell, repassant amb els dits de la mà cada un dels lloms, ara força gastats.

Pel que fa a mi, sempre m'havia interessat la història. Sobretot, des de que essent petita, vaig saber que el meu avi havia estat empresonat durant la Guerra Civil Espanyola per haver format part d'un Comitè Antifeixista, entre d'altres motius.

La Pepa m'havia regalat la clau del meu futur: estudiaria Història per poder donar a tot aquell material la validesa i autenticitat que es mereixia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

catalanadelmon

4 Relats

2 Comentaris

3185 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Perquè m'encanta observar el meu voltant i explicar-ne tots els detalls, els que es veuen i els que m'imagino per pura diversió. Perquè m'agrada dibuixar amb paraules, tot de records o pensaments que venen i van. Perquè desitjo que qui em llegeixi s'endinsi en el meu món i ompli una mica més el seu.

Us invito a llegir el meu blog personal catalanadelmon i el blog del viatge a Nova Zelanda.