La casa morta

Torno a casa de matinada amb la buidor de la soledat que és mentre travesso carrers transitats per ningú sense que ningú m'acompanyi en aquest recorregut de tristesa a passes lentes i feixugues que m'apropen a l'edifici gris del barri mort on l'ascensor envellit m'atansarà a la porta barnissada entre parets de color crema esmorteït a través de la qual entraré finalment a la llar moribunda del pis que em consumeix i m'angoixa.
Davant del mirall esquerdat fitaré aquesta pell amb carn del rostre desconegut amb qui convisc i fregaré les dents amb el raspall incapaç de fixar la mirada en aquests ulls desorientats que cerquen quelcom que jo no tinc i que es volen apropar i fondre´s amb els meus que són aquests. Em giraré cap a la tassa i recolzaré una mà a la paret al temps que l'altra agafará la polla arrugada i que cau i l'espolsarà perquè prengui la mínima consistència que permeti l'expulsió de l'expressió màxima de l'abandonament que serà netejada amb paper d'estrassa i nedarà entre les restes fètides dels canals on desemboquen les misèries corpòries abocades en l'aillament dels banys. M'encaminaré aleshores a l'habitació del llit amenaçant que és enemic perquè m'hi té sol i sol m'enfrontarà a mi mateix en les hores del somni embolcallat en estripats i groguencs llençols que cobreixen les pors de la inconsciència i els amors que no arriben més que en les difuminades imatges del viatge dorment.
I aleshores la mort del no record dels ulls tancats com dels ulls oberts de la vida que recorda i que mor.