La casa a la vora del riu

El rierol baixava cantaire fent ziga-zagues mentre besava amb els seus llavis líquids i refrescants els marges del seu llit. En un punt del descens s'alçava una edificació antiga emblanquinada per les parets exteriors que feia patxoca de veure quan un passava pel camí que hi havia a l'altra banda. La casa era tot un monument a la vida del camp i convidava el pelegrí a aturar-se uns instants i gaudir de la plenitud que representava dels valors de convivència i harmonia. Tothom al poble veí alçava la vista quan passava pel costat i es persignava en record de l'antic amo que va morir d'un atac de feridura i que era el que fins aleshores donava vida al casalot. Les seves finestres obertes a la façana principal eren com ulls d'un animal mitològic que mirava cap a tots els cantons per les escletxes que deixaven els portalons de fusta que les tapaven. Estaven pintades de color blau cridaner, cosa que afegia peculiaritats a la vista de la magna edificació. A dins de la cort hi havia un escó on s'asseien els habitants de la mansió un cop acabades les feines quotidianes quan la climatologia i les ocupacions els deixaven un marge per al lleure. Els nens petits de la família també s'aplegaven allà i s'entretenien amb els seus jocs infantils que emplenaven de gatzara i rebombori l'espai buit de la cort on els ocells nombrosos dels encontorns anaven a treure el cap de tant en tant com si tinguessin alguna obligació de presentar els seus respectes als veïns que hi vivien. Aquests els saludaven amb amabilitat i els llençaven unes engrunes de pa. Alguns dies els ocells les acceptaven i apropant-se als humans les agafaven amb el bec i sortien immediatament volant perdent-se cel enllà, mentre que d'altres no en feien cas probablement perquè ja havien trobat nodriment en una altra banda i no tenien menester dels oferiments que els hi feien. Els ocells donaven alegria a la casa amb el seu cantusseig continuat que es perllongava des de primera hora del dematí fins a ben entrat el vespre quan el sol ja es ponia darrera de les muntanyes.
El rierol tanmateix seguia fent el seu soroll musical tota la nit i romania impertorbable arribat el dia següent quan les bestioles del bosc anaven a refrescar-se per primer cop i deixaven els seus caus i llodrigueres amb extrema precaució doncs els depredadors amenaçaven amb les seves urpes i temibles ullals les vides dels més petits habitants del bosc. Els sorolls de les fulles seques crepitant sota les potes dels animals tenyien de significació les primeres hores del dia, quan encara els grills seguien amb el seu concert nocturn. Les pedres del rierol, col·locades ací i allà dins el llit llotós carregat de reflexos i invocacions d'esperits bosquívols, anaven polint-se lentament amb cada nova primavera en que la baixada de les aigües es feia més insistent i els revolts naturals que s'havien anat formant al recorregut del curs feien que impactessin les escomeses del líquid transparent amb més força cada vegada. De fet les pedres canviaven d'un any per l'altre d'ubicació de manera que podia observar-se com algunes de les que hi havia més amunt apareixien després d'una tamborinada un pam o dos més avall o fins i tot uns metres enllà. Les pedres eren el testimoni mut de segles i fins a mil·lennis d'història natural que havia anat conformant els voltants i el mateix avanç del riu. Les pedres retenien a la seva memòria totes les petjades apressades dels soldats de les guerres modernes que havien passat marxant per allà i que potser havien entrat dins la casa per tal de prendre una tassa de brou amb una mica de carn o pa sec surant al mig per tal de recuperar les forces. També els guerrers antics avui oblidats havien trepitjat amb les seves sandàlies de cuir els llims de la base del llit del riu i potser aleshores ja hi havia alguna mena d'edificació en aquell punt. Es deia que la casa tenia els seus orígens en un mas laietà d'abans de la dominació rom ana encara que no hi havia més proves que unes excavacions que havien fet un grup d'experts universitaris de ciutat que havien mesurat amb mètodes moderns l'antiguitat d'alguna de les pedres que constituïen els ciments. No es podia confiar gaire en aquells saberuts que miraven tota la gent del poble proper amb una mena de suficiència que feia esbufegar de ràbia els mes braus dels veïns. No es sabia del cert pel que feia al poble quins eren els orígens de la casa del riu tot i que els científics havien quedat força convençuts de les seves proves. El que si era clar era que el seu origen era antiquíssim com ho palesava la factura de les pedres i el seu grau d'erosió superior a qualsevol altra construcció de la zona. A més a més, la casa havia estat allà des que es recordava.
Tot i que era prou gran com per a ser considerada un mas tothom la coneixia com la casa a la vora del riu doncs no tenia paller ni camps de conreu als voltants, ni tenia tampoc cap mena d'instal·lació d'explotació d'animals. Sempre havia estat propietat d'una família d'artesans que es dedicaven a la confecció de tota mena d'estris tradicionals com ara culleres de fusta o cistells de canya que anaven a cercar als encontorns. Hi havia un lloc proper també a la vora del riu, on creixien habitualment les canyes necessàries. En fi que feien tota mena d'estris, paraigües de pastor, cadires, ceràmiques diverses i un llarg etcètera. Com que eren artesans no tenien cap necessitat de tenir a prop extenses propietats o mòduls de granja doncs encara que els seus estris havien estat substituïts finalment pels generats per les màquines, el cert es que havien sobreviscut adaptant-se de manera que ara venien els productes als visitants que arribaven atrets pel romanticisme de la vida del camp i dels utensilis fets a mà. Tenien tanta anomenada que fins i tot algun personatge de la televisió els visitava de tant en tant per tal de fer un reportatge sobre ells. En fi que els negocis els hi anaven prou bé, i a la casa també doncs d'ençà que tenien més ingressos que els que els hi proporcionava la venda dels estris a la gent del poble, havien pogut fer reformes considerables a la casa, sense tocar en lo fonamental la seva estructura és clar.
Les reformes havien consistit principalment en inserir un líquid solidificable a dins de les bigues que corrien perill de caure pel corcó. Havien vingut uns individus amb granota verda que duien uns aparells d'allò més extravagant. Varen utilitzar en primer lloc un estri per tal de mirar a través de les parets i localitzar les bigues. Van aconseguir de veure per on hi havia més de corcó i seguidament amb un cable i un monitor de televisió varen anar desplaçant les agulles amb les mànegues ultra-fines fins als diferents punts de les peces de fusta. Aleshores engegaven el motor del centrifugador i de la bomba de pressió, noms aquests que feien servir els mateixos operaris fins que varen introduir una mena de resina a dins de tots els forats de les bigues. Al cap d'uns dies la resina ja era seca, matant els corcons que pogués haver i refermant la solidesa de les bigues. No s'atreviren a fer canvis més radicals doncs la casa era com una mena d'edifici històric per als pobles de la zona de manera que qualsevol modificació substancial hauria estat vista amb gran desconfiança pels veïns. Varen repetir l'operació a les tres plantes de que constava la casa fins a les golfes on les bigues eren a la vista i no va caler cap equip de prospecció. Val a dir que antigament a la casa les bigues de fusta eren ben visibles com a totes les cases, emperò en començar el segle havien decidit de cobrir-les amb una de les sèries de peces prefabricades que s'havien posat tant de moda i ara el que havia estat modern era ja una veritable antigalla hi valia la pena de conservar-ho. Les motllures que cobrien tots els sostres donaven una sensació de casa de l'aristocràcia al seu interior que sobtava al visitant que venia de veure els sòlids carreus de la façana exterior. Els mateixos blocs de pedra que s'havien fet servir durant segles per a construir les masies més antigues de la comarca i que delataven l'antiguitat de les edificacions.
Pel que fa al rierol, que és la meitat de la història, les neus fosses de començament de la primavera el feien eixamplar-se ufanosament de manera que les seves aigües cristal·lines eren l'orgull i la satisfacció de tots els conveïns. Tots els caps de setmana hi havia qui agafava el farcell de picnic i es deixava caure pels voltants de la casa on hi havia nombroses clarianes en mig del bosc i després de saludar els propietaris gaudia d'una bona vesprada a tocar del riu, traient-se les sabates i deixant que l'aigua freda com un diable els hi exercís un suau massatge als peus i als turmells fatigats per les dures feines del camp o de la granja. Algunes truites feien el seu camí cap a la capçalera i una munió d'altres peixos s'alimentaven de les mosques i altres insectes que queien a la superfície producte de l'explosió demogràfica que significava l'arribada del bon temps.
Tots aquests insectes rondaven per les rodalies de manera que també els gripaus i les sargantanes feien un bon tiberi a costa de les petites bèsties. Dins de la casa es protegien adequadament sobretot dels mosquits que a l'estiu sagnaven grans i petits amb els seus fiblons esmolats. Les mosquiteres eren pertot arreu, a les finestres i cobrint els llits i tot i això els malèfics insectes feien estralls a les pells delicades dels individus que hi dormien. La veritat era que eren una veritable plaga de la que no es podien desfer de cap de les maneres i la culpa de tot plegat la tenia el rierol que amb les seves humitats era brou de cultiu ideal per a la seva proliferació. S'havien també d'ensulfatar sovint els arbres que hi havia flanquejant la casa per les quatre façanes doncs creixien i creixien les seves poblacions fins que semblava que els arbres mudaven de color, cap a una substància blanquinosa que constituïen les seves pells peludes. Encara que aquests pels només podien observar-se amb
el microscopi la veritat era que els hi servien per tal d'adherir-se a les soques i branques de manera que acabaven per menjar-se totes les fulles abans i tot que aquestes caiguessin a terra pel seu propi pes. Els rats-penats també feien el seu festí amb els insectes. Vivien en colònia en una petita cova que hi havia aprop i eren una benedicció doncs no xuclaven la sang dels animals ans al contrari s'alimentaven exclusivament dels mosquits que feien legió per aquelles contrades properes al curs d'aigua.
Al llarg del recorregut del rierol hi havia nombrosos salts d'aigua que feien encara més pintoresc el paratge on estaven ubicats. Amb la fressa de l'aigua repicant contra el bassal de la part inferior feien que l'estada als encontorns, asseguda la gent a sobre d'una pedra traient els aliments i refrescos de la bossa de pic-nic, fos propera a la felicitat absoluta, o si més no així ho pensaven els veïns que s'atansaven a les diferents alçades del rierol on hi havia desnivells prou importants com per que es produís l'espectacle d'un salt d'aigua. Fins i tot alguns anaven fins a les mateixes fonts del riu on brollava d'una paret un rajolinet de líquid que fugia del peu de la roca. Formava un regueró que seguia vall abaix ziga-zaguejant i que a poc a poc anava creixent amb les incorporacions d'altres fonts fins que esdevenia el torrent de muntanya que passava a tocar de la casa. Després de ser torrent el corrent d'aigua seguia molts quilòmetres fins a arribar a la mar on ja era un riu d'una amplada considerable les aigües del qual es feien servir potser excessivament per a regar els conreus i donar de beure a les persones i a les bèsties. De totes maneres aquest destí final del riu amoïnava poc als veïns que només tenien ulls per la fracció del curs que passava pel seu terme municipal. I com que hi havia peixos de diferents mides a dins de les aigües cristal·lines no era infreqüent veure grups de pescadors que s'apropaven al marge del riu amb les seves xarxes i que durant hores bregaven amb la corrent i amb els esmunyedissos peixos per tal de menar-los cap a la cistella i fer-los constituir un sopar deliciós en companyia de les seves famílies. Uns altres duien canya de pescar de manera que es fatigaven i mullaven menys que els primers doncs només havien d'esperar a que algun peix es decidís a mossegar l'esquer per poder treure'l de l'aigua i posar-ho en lloc segur. Els de la casa també eren aficionats a la pesca. Eren experts en ambdues arts de manera que uns dies es treballaven el sopar amb la canya i uns altres, segons l'estat d'ànim, amb la xarxa. Com que eren artesans el que feien moltes vegades era deixar la canya recolzada sobre l'esquerda dins una roca i mentre que el fil de la canya no es movia es dedicaven a seguir amb la confecció d'un cistell de vímet, tasca aquesta que era endiabladament recargolada i que precisava d'hores i hores de doblegar i nuar les peces de canya per tal que formessin una estructura consistent de color groc o verd segons l'origen de les matèries primeres. No es podien fer altres coses mentre es pescava doncs o bé calien els estris específics que no es podien moure del taller, com ara el torn de fer ceràmica, o bé perquè eren treballs de fusta com les culleres o forquilles en les quals sempre aprofitaven les serradures que queien a terra i que anaven a parar a la llar de foc per tal d'ajudar a encendre els focs amb més promptitud i eficàcia. També calien eines específiques per fer els coberts de fusta doncs cada part necessitava d'un instrument afilat amb la forma i curvatura adient per tal de fer saltar la fusta sobrera de manera que quedés el buit exacte. Per exemple a les culleres calia un ganivet especial per fer la concavitat pròpia d'aquest cobert.
Els animals del bosc anaven a pertorbar de tant en tant la tranquil·litat dels qui treballaven al costat del rierol amb els seus saltirons i moviments llampants i amb l'espetec de les branques que petaven a sota de les peülles dels més dansaires dels animals. Un dels homes de la casa tenia una escopeta i sovint la treia per tal d'engegar un tret a la panxa al primer conill que aparegués aprop del grup. L'esclafit dels perdigons feia un soroll tronador que podia sentir-se a molts centenars de metres de distància. Tot seguit l'animal que havia transgredit els límits de la vista del caçador queia fulminat i passava al cistell i més endavant a la taula del sopar on se'l menjaven tots plegats acompanyat de patates o bolets de temporada. Algunes vegades els homes de la casa decidien que volien menjar caça major i sense rumiar-s'ho gaire agafaven les tres o quatres escopetes que tenien i un parell de gossos i s'endinsaven a les boscúries properes on seguien la pista dels cérvols i altres animals amb banyes. Miraven els excrements i les petjades de manera que a poc a poc s'anaven apropant a la presa fins que finalment la tenien a la vista. Aquest era un moment de felicitat doncs volia dir que tota la feinada de seguiment que havien dut a terme havia donat resultat i que cobrarien la peça doncs rarament si esguardaven raonablement de prop un cérvol aquest aconseguia d'escapolir-se dels seus perseguidors. Passaven hores trescant per enmig dels pinars i les rouredes, suorosos per l'esforç continuat tan físic com mental que havien de desenvolupar. De tant en tant una branca que es desprenia al seu pas els queia al damunt, o en volguer deixar enrera un tronc gegantí travessat en mig del senderó anaven a fregar amb l'escorça fent-se un trau a la cama. Ràpidament en posaven remei amb l'equip de primers auxilis que duia un d'ells a la motxilla i seguien el seu camí, però de manera tal que a poc a poc anaven emplenant-se de talls i pegats fins que un cop tornats a la casa ben bé semblava que venien de la guerra en comptes de fer una cacera. Tornaven somrients i arrossegant la peça cobrada en el cas que la sort els hi hagués estat propícia i haguessin pogut arribar a la localització d'un herbívor silvestre amb la que farcir els àpats d'una setmana o més.
La tranquil·litat que es respirava a les proximitats de la casa a la vora del rierol era quasi llegendària i s'estenia a moltes poblacions dels voltants. Tothom parlava meravelles de la casa i entre ells comentaven les estances a la vora que havien tingut en el passat. La veritat és que hi havia un veritable pelegrinatge entorn de la casa de manera que es formaven corrues de turistes i de gents dels pobles que es dirigien cap a l'indret al costat del riu per tal de gaudir d'unes hores d'esbargiment natural en contacte amb la feresteguesa dels boscos i alhora invertir els seus diners en la compra d'una bonica ceràmica o bé un cistell o qualsevol altra cosa. Els de la casa estaven encantats amb el reeiximent que havien conservat al llarg de moltes generacions i els fills menuts dels actuals propietaris volien entusiasmats continuar amb la tradició familiar d'artesanies i encàrrecs que ja es perllongaven per uns quants segles. De fet no es recordaven els orígens de la tradició artesana tot i que era estrany que es pogués sobreviure només de fer cistells i altres estris de la casa, ja que normalment es feia com a complement d'altres feines al camp o amb el bestiar. Tanmateix els de la casa ja havien sobreviscut de l'artesania des de temps immemorials i tenien la intenció de seguir fent-ho durant moltes generacions. Es plantejaven que cada cop els articles fets a mà haurien d'anar perdent terreny en front dels ginys tecnològics i dels avenços tant en metodologies de construcció com dels materials emprats, i arribaven a la conclusió que sempre hauria d'haver treball artesà, que cada cop més mudava cap a purament artístic, i que per tant no s'havien d'amoïnar gens per la seva canalla que si aguantava amb prou fermesa podria seguir amb les mateixes ocupacions durant molts anys. En definitiva, la casa a la vora del riu era un recer de pau i serenitat que calia conservar al preu que fos per part dels habituals com dels forans que en gaudien ocasionalment.