La caravana

La caravana avançava lentament. Els primers no tenien pressa, els de darrera tampoc. Anaven al següent poble, tenien molt de temps per recórrer poc d'espai. La seva tranquil·litat estava ben fonamentada, en uns valors i en una forma de viure. Duien de tot als carros, objectes sense valor i veritables joies. Però això no era'l quels importava, només el camí, el nomadisme, no tornar a trepitjar la mateixa plaça major, a on feien normalment els seus mercats de bagatel·les. Les persones dels pobles s'apropaven amb més o menys interès, comprant de tant en tant alguna cosa de poc valor. El cas no era, com s'ha pretès, que hi hagués un intercanvi comercial, era una cosa més profunda, més arrelada, més inexplicable.

La caravana deixava un regueró de bones sensacions, els vilatans agraïen la seva arribada, tot i que no ho demostraven obertament. Els nòmades no eren ben vistos. Les cases eren fetes totes de fang. Ells, els del poble, no eren menys nòmades quels nòmades. També eren viatgers en el fons. I quan s'afartessin de la seva localització anirien a colonitzar altres terres. O potser els seus fills. Tan se valia, perquè l'arribada de la caravana feia que totes aquestes cabòries fossin inútils. Amb ells viatjaven alguns artistes, funambulistes i ensinistradors d'animals, i algun que feia trucs amb una espasa.

Tots plegats formaven un conjunt harmònic, catalogable, que es podia classificar segons l'activitat. Eren un conjunt analitzable. Els del poble ho feien, d'analitzar, i arribaven a les seves particulars conclusions. Què si aquest era lladre, que anessin amb compte, que l'altre pispava els diners de les butxaques, o el que trobés. Un tercer que es comportava de manera estranya, li agradarien els homes? Tenien resposta per a tots, els del poble, fins per a les coses més inverificables. Els colors dels calçotets els sabien dir. I tot això sense fer cap compra.

Els firaires no s'amoïnaven, sabien que abans o després algú faria una despesa, perquè duien objectes de gran valor. Joies, estris de cuina, alguna peça d'art. Sabien quels del poble no s'hi podrien resistir, que era una temptació, que duien una vida monòtona, pautada, sempre la mateixa, en aquell racó de món, a una contrada despoblada, amb massa sorra i vent, i que la caravana els portava alegria. Els primers a trencar el gel eren els artistes. Només arribar obtenien una rotllana de públic, que després havia de pagar per l'espectacle, però després. Així es vencia la timidesa, per mitjà de la màgia i les acrobàcies. Els de la fira ho sabien prou bé, ho tenien experimentat, i per això mai no els hi faltaven els amenitzadors d'aquesta mena.

La caravana arribant al poble. Encara no ha entrat, en un poble qualsevol. Un dels carros per la verticalitat, la pendent de pujada al carrer principal és massa pronunciada, i el conductor no ha calculat prou bé els contrapesos del seu vehicle. En mig d'un terrabastall el pendís a tocar del camí es pigueja d'eines de tota mena, i d'objectes rars, fins i tot un llibre. Els del poble estan excitats. Que vingui la caravana ja és un esdeveniment, però que a sobre tingui un accident és una cosa extraordinària. Es llencen al pendís, alguns rodolen i es tallen amb les pedres, ferides de poca importància però, uns altres aconsegueixen arreplegar alguns objectes. De seguida tot el poble es posa en moviment. Cal ajudar la pobre gent.

Lamentablement pels del poble, tenen aquest sentit de la confraternitat humana, de manera que pensen que qualsevol altre home ha de ser rescatat o ajudat en el perill. Ignoren fins a quin punt són un poble aïllat en mig del no-res, i de com se les gasten a les ciutats llunyanes. Encara pensen que la seva obligació és ajudar l'apurat en tot el que necessiti. I encara que la fira els fa respecte, i que envers la caravana no volen mostrar entusiasme, perquè en el fons envegen la seva manera de viure, només els nens l'expressen amb sinceritat, a pesar de tot això en el cas de l'accident no tenen cap remarca a fer a l'hora d'ajudar-los. S'hi aboquen, i de seguida, tots els embalums caiguts tornen a ser damunt el carro redreçat.

El poble abocat a una tasca comuna. És el que més els agrada. Fer cases, fer estables, fer sitges, fer corrals. Coses comunes, per sentir-se ajudats els uns pels altres, i com que no pensen moure's del poble en sa vida no ho consideren una feina inútil, perquè algun dia ells seran els beneficiaris. El poble viu en perfecta harmonia, tots s'entenen. I la fira no fa sinó unir-los encara més. L'escepticisme davant la fira, ja explicat, els fa xiuxiuejar entre ells i fer comentaris tafaners sobre les seves indumentàries i la seva manera d'actuar i de mirar.

Realment els de la caravana tenen un posat altiu. Es venten del seu nomadisme. No ho demostren explícitament, però darrera la seva actitud perfeccionista i la seva barbeta horitzontal, o darrera el seu caràcter afable i avesat al tracte fugisser, s'amaga l'orgull. I els del poble ho saben. Saben que els de la caravana els miren des de la distància, des d'amunt fins i tot. Els del poble saben que tenen raons per mirar-los així, i tanmateix no ho volen reconèixer. Miren amb menyspreu les mercaderies que ofereixen els venedors, com quincalla, i ofereixen preus molt per sota d'un valor acceptable de les peces. Els de la caravana coneixen aquest ritual. Cal passar-hi, per això hi romandran dos o tres dies, per trencar les distàncies.

Els del poble no tenen ganes de trencar res. Això no obstant, hi ha qui necessita una cassola, i un altre al que li cal un ganxo, i moltes altres coses. I les veuen exposades davant dels carros i saben que tenen un preu just, entre d'altres raons perquè al poble no es practica la manipulació de metalls, ni tenen ningú que sàpiga trobar-los o fondre'ls. Necessiten de la caravana, i la caravana necessita d'ells. Tots ho saben, els comerciants fan el que poden, però la pilota és a la teulada dels del poble.

De mica en mica s'hi apropen. Algú trenca definitivament la barrera, i compra un objecte, una tassa ceràmica decorada amb una sanefa. Li costa tres monedes de bronze, que per atzar conservava a casa seva. Val a dir que al poble no fan servir diners, no els necessiten, i només per comerços amb l'exterior, amb les caravanes, els fan servir. De manera que hi ha un màxim de diners que es poden gastar. La resta es fa per bescanvis. Unes gallines per una cassola de coure, encara que també una vaca per diners, o un cavall, que al poble en tenen d'excel·lent qualitat. Els firaires viuen dels pobles, d'aquí treuen el menjar i el tir, i treuen excedents que poden vendre a la ciutat, al final del seu viatge, embotits i cansalada principalment. Els del poble també van a la ciutat, o el que ells entenen per ciutat, que només és un poble més gran, a on poden vendre a canvi de diners i de nous bescanvis un ramat.

La seva economia és mixta. I la seva gent agradable, cabuts i seriosos al començament, però xerraires després d'unes gerres de vi. Els de la caravana porten vi, al poble també en tenen de vi. Les qualitats no són les mateixes, perquè els de la caravana porten vi del millor, que han pogut trobar, i els del poble s'han de conformar amb les seves vinyes, i amb licors fets amb altres plantes. Els comerciants venen el seu vi de qualitat a preus raonables, però els del poble no volen comprar res de res. No volen sentir-se estafats. Els firaires tenen fama de lladres, ho poden ser en realitat, tot el que duen als carros són mercaderies furtades, els del poble n'estan convençuts. Per això no volen tenir-ne tractes.

Una actitud absurda, tenint en compte que cada any passa el mateix i al final acaben per comprar el que els hi cal, sigui robat o no. Per tant hom es demana a fi de què tanta timidesa, i tanta distància inicial. Només els nens comprenen a la perfecció la bona notícia de l'arribada de la fira. Els caurà algun dolç exòtic o alguna joguina de fusta, a ells o a algun altre noi, amb el que podrà compartir. Però els grans no volen saber res dels firaires. De fet quan arriben al poble només tenen al voltant una colla de marrecs. Els altres segueixen a la seva, a més del fet que la majoria es troben en alguna altra banda, caçant o tenint cura els conreus. Han de tornar tots al poble per la nit per assebentar-se de l'arribada de la caravana.

Per això els caravanistes es queden més d'un dia, per que tothom sàpiga d'ells, i perquè s'ho puguin pensar tantes vegades com vulguin si volen fer una compra o no. De fet el comportament dels del poble sempre és el mateix. S'aproximen a la primera parada, davant el primer carro, i observen amb desinterés, i veuen defectes als productes, i signen amb el dit, després passen a la següent parada, tot això molt lentament, i amb el cos inclinat i el cap enrera lleugerament, perquè no es noti. Després segueixen amb una altra parada. Així fins que arriben a la quels interessa. Allà s'aturen, miren unes coses i altres, finalment demanen un preu per un martell, una destral o un contenidor. El preu els escandalitza, massa car. Ja no segueixen mirant altres parades, se'n tornen a casa seva i es tanquen a dins.

Però el comerciant ja sap que ha venut aquella peça, perquè el vilatà no triga ni tres hores en tornar a sortir, i a fer el mateix recorregut, i en tornar a demanar al mateix botiguer per la mateixa peça. El preu es rebaixa, comença un regateig, no s'entenen. Però s'han d'entendre, perquè el firaire ha de fer vendes i el vilatà necessita l'objecte. Tornen a començar al cap d'una estona. Finalment hi ha una compra. En paral·lel, uns altres han seguit la mateixa estratègia. S'ha trencat el gel, han passat dos dies d'ignorància absoluta de la fira. Ara tot el poble es congregava al voltant dels carros, gaudint amb delit dels espectacles dels artistes i comprant i venent tota mena de coses.

Doncs al poble també venien productes, principalment de fustes del bosc o de pedres. Com ara recipients i estris per la cuina, per remenar els brous
i per manipular les verdures i les viandes. El voltant de la caravana era un bullider d'activitat. Tothom tenia pressa. Sabien que la caravana marxaria l'endemà de bona hora, per ser al següent poble. El camí s'ho prendrien amb calma. No hi havia pressa.

Però ara hi havia i molta, de pressa. Havien de temptejar els preus, de comentar les virtuts i defectes dels objectes intercanviats, fer observacions intel·ligents que fessin variar-ne el valor. I tot en una tarda, després que les primers compres s'haguessin fet al dematí. El poble podia pensar un altre cop en fer-ho diferent, en no deixar passar tants dies abans de decidir-se a interaccionar amb els visitants.

La caravana marxava de bon matí, havien de seguir la ruta. No era l'única que passava pel pobla, ni era l'únic esdeveniment que s'hi produïa. Hi havia les festes de les collites i de la verema. Les festes de la seva religió, la vinguda del funcionari de la capital a cobrar els impostos. De tant en tant, la visita del governador de la província, que feia una ruta també pels pobles.

El poble era situat a una carena muntanyosa, però en la seva vall, a tocar. Al davant tenien un llac, del que treien pesca abundant. Les muntanyes eren pelades i rocalloses, i allà hi havien fet terrasses a on tenien tots els conreus. La vida els hi semblava fàcil, i per recórrer tots els pobles de la ribera del llac, en la franja estreta que quedava amb la carena, calia passar de totes totes pel seu. Això els garantia la comunicació amb l'exterior.

Quan la caravana marxava els més joves del poble es planyien, per l'estafa de que havien estat víctimes per part dels caravanistes. Tot ho havien regalat, i tot ho havien comprat a preus abusius. No volien saber res de la caravana, només els hi portava el mal al poble, i els feia comprar coses inútils, que no els calien, prescindibles. Es feien el ferm propòsit de no comprar res a la propera caravana que tragués el nas pel seu poble. La ignorarien de bon començament, i serien forts fins al final. Ningú no compraria res. Però indefectiblement arribava una altra caravana, uns mesos més tard. Sabien que no podien viure isoladament, que era impossible, o incòmoda, la total subsistència pels seus mitjans. No tenien entitat per abastir-se ells mateixos, i tornava a repetir-se la mateixa història. Els del poble havien de comunicar-se amb l'exterior.