La cafetera

Quan vaig decidir obrir-los, ella encara seguia allà. Rugia i esbufegava com una cafetera oblidada. Era francament molest. Arraulit a la meva butaca, me la mirava amb indiferència i em preguntava quanta estona seguiria amb el seu absurd sol·liloqui. Dos minuts, quatre, set. El cap em bullia. Vaig aixeca-me i, amb la més absoluta indiferència, em vaig esmunyir cap al rebedor. Sentia com bramava, ara entre plors. Davant la porta, vaig miolar set vegades. En Gerard, que s’ho mirava tot d’amagat, em va obrir la porta per sortir a fora. Com sempre, els crits van continuar fins que ho va evaporar tot.