La cacera

Havien quedat a dos quarts de sis del dematí a la fonda del poble. Tots eren puntuals excepte el parell que sempre es retardaven. Finalment un dels dos va aparèixer i l'altre no el van esperar. Van deixar dit a la fonda per quines afraus vorejarien i quines fondalades trescarien, per parapetar-se darrera el fullam a l'espera que apareguessin els desitjats conills. La veritat era que no pas altra cosa caçaven, doncs els cérvols i altres animals de pes feia molt que no se'n veien per aquelles contrades. Tots frisaven per començar apilonats al davant de la fonda, passant el fred natural en aquelles hores del matí i esperant amb neguit l'arribada dels dos que faltaven. Era lògic que no poguessin esperar més i es posessin a caminar. La canilla els seguia i advertia la caça del seu destí perint a escopetades amb lladrucs regulars, que es repetien cada pocs segons. No era un lladruc de tensió ni una senyal de perill llançada a l'aire, com passa en meitat de la nit quan algú desconegut passa a prop de la casa, sinó una altra mena de crit que significava el començament de la pacient tasca d'espantar les peces i fer-les anar en cercles fins a l'abast del canó del seu amo, o d'algun dels seus amics. Els gossos es coneixien prou bé de totes les caceres que havien fet plegats, de manera que feien les vegades d'una canilla ordenada i entrenada per un sol home.
El grup s'endinsà al bosc deixant enrera la primera baixa, la del triganer que no s'havia presentat a l'hora, ni trenta minuts després de l'hora. Haver-lo deixat on fos havia estat una bona decisió. De seguida començaren a bellugar-se pels camins i senderons de muntanya que només els de la zona coneixien. Feien drecera pel mig de boscos i tallaven les branques baixes a cop de destral per tal d'obrir-se pas en mig de la malesa. En alguns punts del seu camí el sotabosc era atapeït com una mala cosa, tant que els feia venir al cap idees de penediment per haver volgut estalviar-se la marrada d'un camí amb tots els ets i uts vinclant-se al desig de fer via per un itinerari en mig del bosc que no tenia cap garanties d'ésser del tot transitable. Al final tornaven a connectar amb el camí principal després d'haver patit en alguns moments i amb les cames farcides d'esgarrinxades i les mans ferides de fer a un costat les banques i els esbarzers, abundants a la zona, i amb picades de tota mena de bestioles del bosc. Cada cop que sortien de cacera la mateixa història. Sabien del cert que es penedirien de les dreceres i tot i això les seguien prenent.
Una estona més de camí i ja el sol regnava al cel amb el seu senyoriu de calor i enlluernament. Les hores primeres del matí eren les millors per a la caça doncs les preses encara no s'havien deixondit del tot i sortien un pel ingènuament a fer el primer mos del dia. El que els podia passar es que acabessin al sarró ells mateixos en comptes dels seus aliments. Tanmateix res d'això no havia passat doncs les esperances de trobar animals al bosc que havien creuat, que eren baixes per la proximitat de zones poblades, s'havien esvaït a poc a poc fins fer-se nul·les en tornar al camí en ziga-zaga que menava a les profunditats de la contrada. En trobar-se el camí la disjuntiva era servida. Calia discutir abastament les opcions de seguir pel camí i deixar de torturar-se les cames nues amb les urpes esmolades dels matollars o provar de trobar una improbable peça dins del bosc un altre cop. Com que la discussió s'allargassava improductivament pels afanys de protagonisme d'uns i altres, els que no acostumaven a participar en aquesta mena de dirimicions, s'asseien a una pedra a poder ser poc cantelluda i obrien el sarró per treure-hi el primer mos del dia. Els que discutien s'emprenyaven doncs consideraven que ja havien desdejunat prou a la fonda. Argumentaven que la gola no feia caçador que per definició ha de ser un personatge feréstec i auster en el seu comportament i vestimenta. La vestimenta prou que ho era d'austera, no així els porrons de vi de la terra i les botifarres adobades amb ceba.
El cas era continuar, i com que tots estaven cansats de tanta boscúria, van decidir de seguir pel camí. Al cap d'una estona entraven al camí ral, moment aquest que va servir per a noves reflexions. El cas era que el camí ral un caminoi esquitxat de pedrots de totes mides i solcat per la pluja i per les motos de muntanya que el feien intransitable sobretot després d'una bona pluja i abans que les excavadores el tornessin a aplanar. Però el cas era que antigament havia estat via de comunicació de primer ordre entre grans distàncies i per això feia de poc caçador de caminar per sendes de tanta magnitud. Al cap de poca estona de ser-hi s'obria cap a la dreta del camí un viarany que no tenia assegurada en absolut la seva continuïtat espaial però que un dels discutidors del grup coneixia i que els atansava a la seva destinació, a on s'havia de desenvolupar realment la cacera. No va ser així i, tot i que l'expert havia assegurat que el camí era fiable el fet fou que es tallà a poc més d'un quilòmetre fent que tornessin a veure-se-les amb els matolls i les banques traïdores que sortien rebotides pels uns i pels altres a velocitats perilloses per la integritat dels caps dels que anaven al darrera. Els de la rereguarda no havien de fer gaires esforços doncs la tasca principal d'escapçament de la matollada i de poda dels arbres amb branques baixes el feien els de davant, que eren en particular el que havia tingut la idea i un altre que s'havia engrescat amb massa facilitat referendant l'opció de travessar de nou el bosc.
Un cop sortits del malson del segon bosc de pi sense netejar, ja no es varen separar en tot el camí de les sendes principals, això fins que foren a l'indret en que volien començar la cacera. Aquesta zona quedava fora de tota influència humana, doncs no hi havia poblaments a la vora, i es mantenia en un estat força immaculat. El bosc estava compost per roures antics i zones de fageda, i el sotabosc era raonable. De tota manera abundaven els matolls corresponent al tipus d'arbre i de totes maneres calia fer servir la destral de tant en tant per obrir-se pas. Allà havia d'haver conills i potser altres bèsties de mida més gran. La canilla heterogènia de gossos de diferents races, perdiguers barrejats amb llebrers i fins i tot un salsitxa que duien per fer companyia als altres i que no participava gens activament en les batudes.
Primer de tot havien de localitzar el cau dels conills, o el niu en que poguessin haver perdius, introduïdes de nou pels ecologistes feia algunes temporades i que havien arrelat en aqueixos boscs sense grans dificultats. La recerca era tasca complicada i aquí els experts tornaven a la càrrega amb diatribes interminables sobre on calia trobar els conills. Un que deia que en haver plogut feia poc les zones humides afavorien l'aparició de fongs i de tiges tendres que agradaven els rosegadors. L'altre que si que bajanada més gran no l'havia escoltada en sa vida i que el que havien de fer era quedar-se a la vora del riu doncs els animals de tota mena havien de beure i com que no hi havia canyissars eren preses fàcils. Un tercer opinava que el millor era deixar que la canilla ensumés i els conduís sense problemes cap a la presa. El cas era fer-la petar sense cap mena de raó o coneixement en la matèria. Estaven tots tan farts d'escoltar-se a si mateixos que elaboraven la seva pròpia ciència de cacera sense fer cas a ningú i assumint per certes les seves idees pelegrines al voltant del que calia fer. Finalment, i després d'estar-se un bon grapat de minuts palplantats al costat d'un roure, un dels gossos començava a bordar, i de seguida el seguien tots els altres, àdhuc el salsitxa que s'engrescava en veure l'animació de tot el grup. Els lladrucs eren senyal que alguna bèstia esmunyedissa era a la vora. El cas era que calia fer via doncs era difícil pensar que el conill romandria a puesto amb l'esvalotament que generava la canilla, de manera que calia deslligar als gossos i seguir-los amb les armes carregades. Al cap de poc veien el conill com saltironava darrera una mata de farigola posant-se a cobert de la persecució dels cans que no li donaven quarter. Els caçadors que venien al darrera esbufegant i enrecordant-se dels àpats extraordinaris que havien fet de camí, de tant en tant aixecaven l'escopeta amb intenció d'encanonar i disparar el conill, però una revinclada del lepòrid feia baldera la intenció i calia aleshores seguir corrent. El més habitual, encara que eren dotzena els perseguidors i un només el conill, era que l'animal es fes fonedís deixant amb la llengua fora els gossos i amb un pam de nas els caçadors.
L'enuig i els renecs poc apropiats envaïen les ànimes del grup de caçadors, mentre que els gossos es refeien de l'esforç a sota d'una ombra o llepant un rierol per tal de recuperar les pèrdues de líquid. El cas era que havien de continuar de totes maneres, i aleshores encetaven una nova discussió al respecte del que calia fer, i també per analitzar els errors que havien comès a la darrera persecució. Fet i fet tenien encara tot el dia per endavant i era segur que no marxarien sense haver cobrat al menys una peça.
Podrien dirigir-se cap a una bassa del riu proper on acostumava a haver-hi les perdius, tot i que haurien de travessar més bosc per arribar-hi i no era garantit que hi fossin les perdius. També semblava bona pensada anar-se'n a la fondalada dels conills, dit així per alguna raó, encara que allà mai no n'havien trobat pas de conills. Hi havia moltes opcions.
En això que l'amo del salsitxa caigué en que feia estona que no sentia bordar el seu gos. No podia ser lluny. El cridà pel seu nom i regirà els matolls i arbustos de la vora a la seva recerca sense cap resultat. El cas era que s'havia perdut. Ara, a més de com cercar conills les diatribes versaven al voltant d'on havia anat a parar el gos. L'amo estava desconsolat doncs el salsitxa era encara jove i fora una desgràcia per la seva filla peti
ta perdre-ho per sempre més. Calia trobar-lo com fos. Engegar a cridar amb les mans en forma de trompeta en totes direccions. No hi havia resposta, i s'hi n'hagués hagut segurament hauria estat esmorteïda pels lladrucs de la resta de gossos de la canilla. La desesperació de l'amo es va contagiar a la resta de l'expedició, doncs veien que aquell contratemps els faria perdre molt de temps i que potser per primer cop havien de tornar amb el sarró buit i la cua entre cames.
Però per la seva sorpresa tot havia de tenir un final feliç. L'amo va distingir el lladruc del seu estimat Baldufa cap al nord-oest. Tots varen anar cap allà i després d'esbrossar un tros de matollar especialment atapeït es trobaren al marge dret del riu, on el Baldufa bordava i remenava la cua al costat d'una llebre morta que encara tenia les senyals dels ullals del gos al seu coll envellutat.
Tots s'alegraren en veure la peça cobrada, mal que no havien disparat un sol tret per aconseguir-la. La tornada cap a la fonda fou més llarga que l'anada per bé que menys entrebancada doncs les dreceres les deixaren de costat com tenien costum. En arribar a la fonda trobaren el company abandonat, que havia pres alguns gots de vi i que molt alegrement els hi digué que diguessin a la seva dona i a tothom que els havia acompanyat, i que ell mateix s'havia fet unes esgarrinxades a les cames amb un esbarzer del pati per tal de fer més versemblant la història.