La cabra

En aquelles muntanyes hi havia una cabra, que de ben segur tenia avantpassats més antics que els habitants de la contrada. Però la cabra no era desitjada per ells, la volien matar, fet i fet com s'havia fet sempre per allà. El que no agradava es matava, o s'atonyinava de dalt a baix. La cabra vivia espantada, amb l'amenaça d'una escopetada dretera que la enviés al més enllà. Per això la cabra s'amagava sempre que podia, i sortia poruga de les coves per menjar una mica d'herba, que creixia abundosa i ufana. Alguns podien pensar que la cabra donava bona llet, i era cert. Tenia nissaga, de diversos bocs i campava per on volia mentre no hi hagués pagesos amb escopetes.

S'explicaven històries de la cabra, històries que parlaven de destrosses a les teulades i de ruïnes de les hortes. La cabra era responsable de totes aquestes calamitats, és cert, però també és cert que aquest era el seu instint i el seu mitjà de vida. Així doncs no es podia culpar la cabra, animal irracional que seguia les seves pulsions com faria qualsevol altre. Al capdavall els humans de la vall no eren gaire més racionals que la cabra, i també s'enfilaven per on volien, per furtar-li a algun ocell de la zona els seus ous, o per collir unes herbes aromàtiques.

La cabra saltava més d'un metre, arribava fins al metre i mig. Dos metres ja no els podia superar. Això li permetia arribar a on no arribava gairebé ningú. Allà a on les persones havien d'arribar amb tècniques d'escalada la cabra arribava naturalment, i mai no queia espenyada, perquè el seu mitjà natural eren aquelles angostures i pendents. El riu senyorívol, jove però noble, corria sorollós vall avall, per ajuntar-se amb d'altres més grans, per arribar finalment al riu principal, el que es perdia a la mar i era aprofitat per multituds de ciutadans de grans ciutats.

La cabra però vivia aliena al destí de les aigües del riu. El seu hàbitat eren les muntanyes escarpades, contra més millor, i allà se sentia a gust. Fugia com podia dels seus perseguidors, que eren perseverants, gent de pagès, pagesia de muntanya, acostumada a grans batalles per coses petites. I la cabra era un enemic declarat, potser la cabra era l'encarnació del mateix diable, del mal absolut. El capellà compartit de les diferents parròquies de la vall donava la raó als vilatans: la cabra era Satà.

Alguns vinguts de fora no comprenien la persecució de la cabra, que era un animal simpàtic que saltava de pedra en pedra amb equilibri incommovible. No comprenien com els llogarenys, en un paisatge que eixamplava l'ànima, poguessin viure de tal manera obstinats en la persecució i mort del càprid, de tal manera que el tema emplenava tertúlies, converses i llargues salutacions. Els que venien de fora creien en la conservació de la fauna, i no en el seu extermini. Els habitants de la contrada però no volien saber res d'un element que els arruïnava els conreus i les hortes.

La cabra s'havia erigit en el principal enemic dels habitants de la zona. Alguns no podien dormir per les nits, com si tinguessin actius a la borsa i aquesta amenacés d'esfondrar-se, com si haguessin posat tots els seus estalvis en una indústria i algun esdeveniment fes preveure que hauria de tancar amb pèrdues. La cabra era un maldecap, per a tothom d'allà, era quelcom que calia eliminar, fins i tot semblava que la cabra era l'obstacle principal per al desenvolupament de la vall, de la regió sencera.

Reunits la família per alguna celebració comentaven com a totes les valls el problema era una o altra cabra, cada vall tenia la seva, o seves, i amenaçaven amb reproduir-se de manera catastròfica, una veritable plaga, una pandèmia, un cataclisme. La cabra s'havia d'eliminar. Però era protegida. Les lleis que no protegien a les persones protegien a les cabres. Ningú no comprenia un disbarat com aquell, però no hi havia res a fer, i matar la cabra podia sortir car en diners.

Així doncs deien el nom del porc de la cabra, però ningú no tenia intenció de matar-la veritablement. La qüestió era queixar-se, criticar el govern, regional, local, autonòmic i estatal, queixar-se de l'abandó i la deixadesa, de la nul·la arribada de diners, de tot plegat, i la culpa de tot la tenia la cabra, o si més no exemplificava els problemes derivats de la burocràcia i la manca d'efectivitat. Perquè en temps remots si hom trobava la cabra menjant-se les seves bledes, escopetada i rai.

Discutien als cafès del poble quant a la cabra. De com matar-la i no ser descoberts, era el tema predilecte. Ningú no comprenia com una plaga podia estar protegida, i a ningú no l'importava la cabra muntanyenca en si, que no aportava res a la regió, més que quatre turistes mal comptats que venien a veure-la i que de regal deixaven la seva brutícia escampada pel marge de la carretera. Els de la zona pensaven que hi havia molta ignorància a la ciutat, per bé que molts dels de la ciutat en algun moment havien vingut del camp, ells o les seves famílies. No comprenien com es podia deixar una llauna en mig del bosc, un bosc que calia tractar amb veneració.

Però tornant a la cabra i als cafès , el tema era recurrent. Després d'ingerir quantitats ingents d'alcohol algú s'aixecava, les galtes vermelles i el nas rogenc, i jurava que l'endemà mataria la cabra. Primer l'havia de trobar, però, i aquesta s'amagava d'allò més, era un bitxo malparit, que sabia com escapolir-se de qualsevol batuda. I no parlaven endebades els llogarenys, que estaven ben disposats a anar per la cabra, i fer-li respirar el seu darrer alè. La cabra era l'enemic a batre, condensava tots els mals que ells pensaven que els havien arribat, des de la modernitat als abusos de la policia i la guàrdia civil.

La cabra mentrestant no participava en tertúlies. Senzillament campava al seu aire, es pujava a un roc, belava una estona, espantava una mosca, tornava a baixar del roc, seguia el seu camí, deixava un seguit de merdes petites i rodonetes. Les ocupacions habituals i normals de qualsevol cabra, aliena a les males intencions que li tenien la gent de més avall, d'aquell munt d'edificacions de pedra a on les idees eren tan fredes al seu respecte com ho podia ser la temperatura a dins de les cases, aïllades per un metre de mur de pedra.

Així doncs la cabra vivia tranquil·la, sense gaires preocupacions, sense pensar en la destinació que li volien els del poble. S'amagava perquè amb molt bon criteri preferia defugir els humans. Fins i tot els turistes i passavolants que tenien l'esperança de poder ensenyar un animal salvatge a les seves criatures. És clar que de salvatge no tenia gaire la cabra, no era un ós, ni un linx, ni una guineu. Era una cabra d'allò més pacífic, i no tenia res a veure amb el dimoni, per molt que el capellà de la vall s'encaparrés a afirmar-ho, basant-se en doctes investigacions de predecessors de la baixa edat mitjana.

Fet i fet, la vall vivia en certa manera a l'edat mitjana, i fins i tot a l'època prehistòrica. Algunes de les eines que es feien servir encara serien la riota dels habitants paleolítics d'algunes zones, que ja les havien abandonades per massa fatigoses i poc efectives. Però, a la vall ja ningú no les feia servir. Els mètodes que s'havien mantingut durant mil·lennis ja no servien. Les seves experiències havien estat anul·lades. Res no era el que era, tot plegat havia canviat en una cinquantena d'anyades, el que havia sobreviscut des de les albors de la humanitat ara restava caduc i inútil, i el que havia estat supervivència ara era espectacle, i l'esperança de progrés d'aquelles gents que havien estat treballadores i esforçades era ser un vestigi d'uns temps passats que ja no tornarien mai més a ser necessàries.

I a tot això la cabra seguia saltant aquí i allà, indiferent, despreocupada, amagadissa, esmunyedissa. Ningú no podia atrapar la cabra, ningú no sabia com fer-s'ho per tal de matar-la. La cabra podia sobreviure a caigudes, podia enfilar-se a les roques més altes, algun alpinista creient haver arribat a algun lloc inaccessible, per mitjà de l'escalada, es trobava que al capdamunt del penyal hi era la cabra, que se'l mirava sorneguera, burlesca, per a gran desolació de l'alpinista que s'adonava que les seves habilitats no eren res comparades amb les de la cabra.

Així en coves i pendissos la cabra esquivava la modernitat, les males intencions dels vilatans, si volia beure s'enfilava ben amunt i ho feia tranquil·la, a les mateixes fonts dels rierols més escarpats, allà a on ningú no arribava, si més no amb facilitat. La cabra feia la seva vida, era lliure, era cabra, era un ésser que encara subsistia, a pesar de les batudes i dels odis, que havia vist guerres i postguerres, i que mai no havia passat gana, perquè en aquelles contrades sempre hi havia herba humida, i sempre hi havia aigua, i res en el fons no canviava.

La cabra fugia discretament dels seus perseguidors. Els ensumava si es trobaven per on venia el vent. Si es trobaven a l'altre cantó els detectava igualment, pel soroll que feien o perquè damunt la penya tenia bona vista, i veia les taques que es movien en la seva direcció. Era desesperant pels caçadors. Quan ja la creien encerclada i sense sortida, quan pensaven que la paret que tenia al darrera la cabra no la podria pujar de cap de les maneres, aleshores la cabra s'hi enfilava amb gracilitat, sense cap dificultat aparent, com si caminés per la plana, i en un moment era al damunt d'un penya-segat impossible, i els caçadors sabien que les seves armes no arribaven tan lluny. La cabra sempre era enllà, se li apropaven i ella s'allunyava, i si volien arribar a on la cabra havia pujat sense dificultat havien de fer una caminada de quilòmetres, tot perquè la cabra tornés a baixar amb la mateixa facilitat amb que s'havia enfilat.

Els caçadors tornaven al poble decebuts. Les seves borratxes aspiracions de matar la cabra havien quedat en no-res. Les dones se'ls miraven burletes. Perquè elles no tenien cap intenció de matar la cabra, no els hi feia cap mal, les hortes només calia encerclar-les amb una tanca, les teulades protegir-les, en el punt de fàcil accés. Al capdavall la cabra podia saltar i enfilar-se a les roques, però no podia volar. Només calia posar un obstacle prou alt. Tampoc la cabra no tenia cap intenció de fer malbé les teulades, si no hi podia accedir no s'escarrassava i prou.

Així doncs la cabra seguia per la muntanya saltant de pedra en pedra sense gaires amoïnos. Ella sabia el que volia fer, el que la natura li dictava que havia de fer. Eren els homes els que no comprenien la seva natura, els que no estaven disposats a tolerar-la. Els que deien pestes de l'administració, buròcrates pixatinters que no sabien res de la duresa de la vida camperola, que pretenien protegir la cabra per guanyar vots, per poder apuntar-se a la moda de l'ecologisme, per anar de progres. Què els havien de dir als habitants de la vall d'ecologisme? Els habitants de la vall no havien construït ciutats fumejants i sorolloses, ni havien travessat el país de carreteres i conduccions elèctriques. Els habitants de la vall eren més ecologistes que ningú, i tenien tot el dret del món a matar la cabra.

La cabra però s'escapava. Ningú no podia amb la cabra, deixaria d'haver homes en aquella vall i encara hi hauria la cabra. O potser al final la matarien, i ja no hi hauria mai més cap cabra.