La bicicleta

Un relat de: TigreBlanq
Quan vivia fora de casa ma mare sempre volia tot el que feia. No controlar-me, però saber-ho, entendre-ho i formar-hi part.

I jo li explicava sempre. Pels matins, després d’estar més estona de la necessaria preparant-me pel dia, baixava i agafava la meva bicicleta. Vaig estar anys pensant que jo mai aniria en bicicleta. De petita en vaig aprendre per obligació una vegada i no l´havia tornat a agafar mai. Però al anar-me’n a alemanya veia a moltes persones grans amb pedalejant, elegants (la majoria) amb els cabells blancs i cistelles plenes de flors o verdures del mercat. I em vaig veure a mi, vestida amb roba que mai he tingut, faldilles i camises, duent flors que mai he comprat a la cistella de mimbre de la meva bicicleta i vaig decidir tornar-ne a aprendre. Tot i que no era de mimbre, la meva bicicleta si tenia una cistella.

A mons pares els agradava que anés en bici: esport i suposo que treure’s la culpabilitat de no haver ensenyat a la seva filla a anar-hi. Però també els espantava una mica “i si et compres un casc?”. Cada vegada que queia (que no van ser poques), tenien por que hagués pres mal de veritat.

Quan agafava la bicicleta, primer sempre em trobava amb una pujada. Com odiava les pujades, sempre em costava arribar a dalt i sempre em preguntava com ho feia la gent per adelantar-me amb tanta naturalitat. A l’arribar a la mesquita, baixava i ja estava al costat del riu. Baixar sempre era el millor. Parar de pedalejar i avançar, agafant velocitat. Girar una mica el manillar. I pensar sempre “si avui no el girès, si avui seguís recte, cauria al riu”. Molla, molla fins el moll de l’os. Nadant dins de l’aigua verda i bruta fins arribar a la vora. Què haguès passat amb la meva motxilla? Sort que mai duia l’ordinador a sobre, però el mòbil si que l’haguès perdut. I la cartera? És millor no perdre el DNI quan vius a l’extranger, masses tràmits.

I llavors ja arribava a la zona on ja començava a estar cansada de pedalejar, i començava a enganyar-me a mi mateixa. Només has d’arribar fins la primera tanca. N’hi havia 3, de tanques, al llarg del camí. Només has d’arribar fins aquell arbre i ja estaràs. I així anava fent fins que ja s’arribava al semàfor. Si hi havia sort, quan arribava estava en vermell i podia parar i descansar. Més o menys a aquesta alçada sempre em prometia que mai més agafaria la bicicleta.

Seguía fent camí i agafava una drecera. En principi no estava permès passar per allà, però jo ho feia sempre que pogués anar prou ràpid. Un dia vaig veure un gatet tumbat al pas. Semblava abandonat, segurament l’alimentaven els estudiants. “No dormis aquí que t’atropellaran”, vaig pensar. Ell, com llegint-me la ment, va marxar correns cap als matolls. “Ben fet”.

Quan arribava a la feina ja estava convençuda que el viatge no havia sigut tant dur ni tant cansat i que havia arribat sense problemes. I que ja que tenia la bicicleta aquí, després també hauria de tornar a casa.

En total feia cada dia uns 12 km.

Comentaris

  • PELADEJANT DE MAJOR[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 25-11-2020 | Valoració: 10

    Vaja, quina històrieta tan original i tan especial, Controlar-se amb la bicicleta és important, així que el més raonable per fer el que demana la mare.
    Molt original, TigreBlanq
    Saluts.

l´Autor

TigreBlanq

4 Relats

3 Comentaris

861 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00