La bellesa de l'intel·ligència (I)

Com enyorava la vida de solter! Llevar-me embolcallat amb tot el llençol, menjar-me un pot de gelat de xocolata jo sol, poder passejar amb la bici i anar cada divendres a sopar al meu restaurant preferit, el "Plaer de Paper". Un restaurant diferent, on acompanyaves els àpats amb un bon llibre.

M'agradava aquesta vida, però sempre acabava convertint-se en pura rutina. No m'agradava sortir cada dissabte de festa i emborratxar-me i despertar-me el dia següent al llit de qualsevol dona de la qual era incapaç de recordar el seu nom. Ho odiava, però de tant en tant, sortia i m'acabava succeïnt. Tot i aquesta reflexió, vaig trucar a un parell d'amics per sortir la nit següent, i després em vaig dirigir cap al Plaer de paper. Quan vaig arribar, vaig anar a buscar a en Marc, un amic que treballava allà com a cambrer:

-Renoi, Oriol! En mala hora has vingut! No tinc ni una sola taula individual! però si vols pots seure en aquella taula de dos persones on hi ha aquella noia.

-Per mi perfecte- vaig respondre.

Em va acompanyar fins a la taula, i vaig intentar veure quina cara feia la noia però tenia el llibre davant i això, m'impedia veure-la. En Marc em va dur un llibre, i quan em vaig asseure, ella em va dir:

-No t'agradarà.

-Perdona?- vaig preguntar-li, sorprès.

-L'argument és molt infantil i està poc desenvolupat, per no parlar de la manera en que està escrit...

-Què t'hi jugues a que m'agrada?

-Un sopar.

I és va treure el llibre del davant. Tenia els cabells foscos i un pèl curt, una mitja melena. Els ulls eren marrons i petitons, i duia ulleres de pasta de color lila fluixet. El seu to de pell era bastant blanquinós. No era guapa per al meu gust, però n'havia vist de pitjors. Això sí, semblava molt intel·ligent.

Vaig començar a llegir, i quan no havia arribat ni a la meitat em vaig aturar en sec i vaig dir:

-Tens raó, és horrible!

Però no hi era. Havia desaparegut. Vaig anar a buscar a en Marc:

-Marc! Marc! On és la noia que seia amb mi?

-Ha marxat ja fa una bona estona.

-Sap com és diu? Si tornarà demà?

-Ve de dijous a diumenge cap allà a les nou del vespre.

Vaig pagar i em vaig dirigir cap a casa. Pensant en ella, i en el seu misteri, tenia alguna cosa, no sé quina, que em va despertar l'interès per ella. Havia decidit de tornar la nit següent i així, complir la meva aposta.