La bellesa de la intel·ligència (III)

Mentres l'esperava a la porta del restaurant em vaig repensar si feia bé o no de quedar amb ella, massa misteri la rodejava. Però m'hi vaig quedar. Va arribar una mica pintada i bastant arreglada, vestia una samarreta verda de tirants i una faldilla marró. Jo en canvi, no havia dedicat ni cinc minuts a arreglar-me.

-Hola Oriol- va dir-me mentre somreia

-Hola. Encara no m'has dit el teu nom.

-Oh! Temps al temps.

A mesura que anàvem parlant, anava descobrint petites coses d'ella. Estava completament segur de què havia estudiat alguna carrera de lletres. Tal com parlava i de què ho feia. Cinema, literatura, teatre...
Era fascinant escoltar-la parlar tan bé i de tantes coses diferents.

-De què treballes?- va preguntar-me.

-De traductor en una empresa.

-Això confirma la meva sospita de que ets un home de lletres.

-L'has encertat. I tu de què treballes?

-Vaig fent cosetes.

-Ets molt misteriosa...

-Si, ho sé. El misteri és el que dóna joc. Estic segura que si t'hagués explicat la meva vida el primer dia, no ens haguéssim tornat a veure.
Bé, s'ha fet tard he d emarxar. Gràcies per tot.

-Espera! Vols què quedem demà per sopar?

-D'acord. Mateixa hora i mateixa taula.

M'havia ben caçat aquesta noia, no sé com, però havia entrat al seu joc misteriós.

El dissabte quan em vaig llevar vaig recordar que havia quedat amb la Laura. Merda! I ara què? Si quedava amb la Laura s'havia que m'acabaria anat al llit amb ella, però i si anava al restaurant podria seguir amb aquell joc del misteri.
Vaig decidir anar a sopar al restaurant i després veure a la Laura.
Aquella nit no la cagaria anat vestit de qualsevol manera, m'arreglaria un poc.

Quan em va veure al restaurant, em va dir:

-Veig que no és posem mai d'acord en venir arreglats.

-Cert, crec que m'he passat avui.

-Sí, una mica si, estaves més guapo l'altre dia.

No m'esperava aquest comentari. Què volia dir això?
Li agradava? O era un simple comentari per quedar bé?