La bellesa de la intel·lgiència (V)

Un relat de: plouifasol

Caçada i ben caçada. Ara tenia garantits uns quants sopar més amb ella. M'havia fet llàstima el comentari que m'havia fet, tan forta que sembla i tan dèbil que és mostra.

Va vindre en Marc, el cambrer i va dir:

-Perdoneu, haurieu d'anar acabant, hem de plegar més d'hora avui.

-Cobra't, Marc- va dir ella

-No, ni parlar-ne!

-Això si que no ho penso tolerar. Marc, cobra'm!

En Marc va agafar els diners de l'Helena i vam quedar-nos a la porta, parlant.

-Has de fer alguna cosa ara?- vaig preguntar.

-No, per què ho dius?

-Per si volies vindré amb mi a una discoteca que...

-No, no m'agraden les discoteques.

-Va, això és igual dona! Vine que t'ho passaràs bé!

-Està bé, però només aquesta nit.

Vam anar amb el seu cotxe. Quan vam arribar em va sorprendre l'actitud de l'Helena, mirava d'un costat a l'altre amb una certa repugnància. Potser no l'hauria d'haver portat, semblava estar incòmode, suposo que per això va estar ben enganxada a mi tota la nit. Tenia moltes ganes d'anar a ballar, però dubto que ella en tingués, ells només volia estar al meu costat. Vaig dirigir la mirada a la pista, i entre la gent vaig veure a la Laura, feia una setmana que no la veia i vaig anar a parlar amb ella.

-Ara vinc-vaig dir-li a l'Helena

Vaig picar a la Laura per l'esquena i és va quedar un segons mirant-me, i em va fer un petó als llavis.

-Ho sento, no t'he trucat aquesta setmana- vaig dir

-No passa res, et perdono si m'acompanyes a un lloc.

Vaig agafar-li la mà, i no sé per que, però la vaig seguir, i em va portar fins al reduït lavabo, i ella és va apujar la faldilla i no vaig tindré més remei que treure'm els pantalons. La Laura em feia petons, m'acariciava, m'abraçava, em donava plaer. Però no sentia res per ella ni amor ni apreci ni estima. Res.

De sobte algú va obrir la porta. Era l'Helena.

-Perdó...-va disculpar-se ella

-Va, seguim- va dir la Laura.

No va tornar un segon en tornar a entrar, suposo que per comprovar que era jo qui estava en mans d'una altra dona. Vaig apujar-me els pantalons i vaig sortir a buscar a l'Helena.

-Helena! Helena!

-Marxo.

-No, siusplau, no sé que m'ha passat. Bé, sí, mira vaig conèixer la Laura després de conèixe't a tu i m'he anat veient amb les dues, però en realitat...

-Què? Has jugat amb les dues alhora?

-No! No! Deixa'm que t'ho expliqui...

-No calen explicacions. Ja sabia jo que m'havia de quedar a casa acabant el llibre!

-Ets... ets escriptora?

-Doncs sí, i ara com ja ho saps tot de mi ja no cal que ens veiem més.

Va desaperèixer amb el seu cotxe en la negror de la nit.

En aquells moments, l'únic que desitjava és que es trobés el meu número de telèfon apuntat al costat del seient del co-pilot, que li havia deixat abans. Potser em trucaria en el mateix moment, potser al dia següent, potser la setmana següent, potser me la tornaria a trobar al restaurant o potser en una signatura del seu llibre.

El que segur que sé, és que sempre me'n penediré de no haver estimat abans, la bellessa de la intel·ligència.


Comentaris

  • Ishbb | 10-06-2007 | Valoració: 10

    Ostres, ja m'han fet esperar, ja, aquests dels relats.

    Haig de dir que tota la història m'ha encantat; de principi a fi. Tant la narració com el missatge que duu amb ella, sublim.

    Em queda com un regust agredolç, ara. Hi haurà "La bellesa de la intel·ligència", segona part?