La Bella Dorment

La Laura havia estat popular per la seva simpatia i bellesa. La seva família l'estimava, com tots els seus amics i la gent que l'envoltava. Molts nois haurien fet el que fos per a tenir-la al seu costat.

I ara, mentre se la mirava, en Fèlix no podia contenir les llàgrimes. Estirada al llit de l'hospital, amb la cara sense expressió, i amb el so dels "pips", de la màquina a la qual estava connectada, no semblava ella. Després d'un mes de que caigués en el coma, ja quasi no venia gent a veure-la, només ell i familiars.

Encara recordava quan la va veure per primer cop, quan eren encara eren uns nens. Els seus pares eren molt amics, així que, quan la Laura va néixer, la van anar a veure a l'hospital. En Fèlix només tenia tres anys, per tant, no li va agradar la visita; la nena era tan sols un bebè plorós que li va fer venir mal de cap. Des de la seva perspectiva d'un noi de dinou anys, ja no la veia de la mateixa manera, i des de feia temps.

Tornà a dirigir una mirada cap al cos quasi inert de la Laura. La seva situació era totalment injusta. La Laura tenia una família que l'estimava, i sempre havia estat molt bona noia i respectuosa amb els altres. Era com si, al néixer, se li haguessin atorgat tots els dons de la terra menys el de la salut, com si una maledicció la portés a una mort prematura al setze anys. El conjunt de malalties cròniques que s'havien acumulat en els últims mesos havien portat a la pobra noia a un coma, que, segons el metge, era irreversible.

Era tan bonica... En Fèlix havia estat el noi més feliç del món quan la Laura li havia demostrat el seu afecte, en un temps que, en aquell moment, li semblava massa llunyà. Els seus coneguts havien dit que eren la parella perfecta, i veritablement ells dos havien estat molt feliços abans dels primers símptomes fatídics de la Laura. Hagués donat la seva vida, hauria lluitat contra la més ferotge de les bruixes o el més temut dels dracs per a tornar a la seva estimada en si.

Però en el món real, aquells pensaments eren en va. Cap sacrifici podia despertar a la Laura; per molt que la besés i li digués que l'estimava, res canviaria. La medicina era la màgia del seu món, i en aquest cas no aportava cap solució, perquè no estava prou desenvolupada en el camp de la malaltia de la Laura.

En Fèlix va tancar els ulls, que ja els tenia negats per les llàgrimes dels seus amargs pensaments. De petita, a la seva estimada li agradava molt que li llegissin contes de fades, segons li havia confessat a en Fèlix una vegada. Si aquella situació hagués estat un conte, ell seria el príncep blau que la despertaria d'un simple son, amb el poder de l'amor, en un bes esperat durant un segle. Segur que, si per una remota possibilitat, la Laura es despertés, maleiria totes aquelles històries, o això hauria de fer, perquè no eren ni remotament certes.

Unes passes el van fer sorgir de les seves reflexions. Eren les del metge assignat. Odiava cada visita que feia, per a comentar anàlisis fets a la Laura, sempre portant conclusions cada cop pitjors. Aquell cop no va ser diferent.
-Fèlix?- va preguntar, incòmodament.- On són els pares de la pacient?
-Estan dinant, a la cafeteria. -en Fèlix ni es va girar per a mirar al doctor.- Però pot parlar amb mi.
Just en aquell moment, van entrar a l'habitació els pares de la Laura. Al veure al metge, van posar mala cara. S'esperaven el pitjor.
-Noves notícies, doctor, sobre la nostra filla?-va començar la seva mare.
-Senyora, em sap molt de greu haver de dir-los que la seva filla està empitjorant per moments. No crec pas que la medicina pugui fer massa per ella, en l'estat en que es troba... Podríem provar d'operar-la, però l'operació pot resultar difícil i costar la vida de la seva filla. L'altra opció seria esperar que despertés, amb un tractament en proves, el qual dóna poques expectatives de que sobrevisqui.
-Doctor... Què ens aconsella?-el pare de la Laura no sabia quin posat fer, perquè les paraules del metge li varen resultar mol dures.
-Tot depèn de vosaltres- contestà, impassible. -El tractament, la única cosa que farà és allargar el coma, o la pot deixar en estat vegetatiu. En canvi, l'operació pot fer-la decantar per alguna de les dues opcions d'una manera més ràpida.
-La meva nena...-va començar a plorar la mare. Es llançà al braços del seu marit.
En Fèlix no havia fet ni un gest, s'havia quedat paralitzat, mirant fixament la Laura. Una llàgrima li corria cara avall. Preferia esperar cent anys abans de deixar que la seva estimada fos operada amb la possibilitat de que no sobrevisqués, en tant poc temps. Seria massa dur.
El metge es va escurar la gola. Encara tenia unes paraules per a dir.
-Han de pensar que, amb aquest tractament, la seva filla es podria quedar en estat vegetatiu, i en aquest cas, els seria possible executar l'eutanàsia d'una manera legal, amb una sentència del jutjat.
-Gràcies, però no ens interessa -va grunyir el pare, amb una mirada furiosa.- Nosaltres no matarem a la nostra filla. Li agrairíem que ens deixés sols per a sospesar la situació.
Al cap de menys d'un minut que el metge marxés, els plors de la mare de la Laura era el so que sobresortia entre els altres de la planta de l'hospital. El pare i en Fèlix estaven sumits en un plor silenciós, no pas per això menys tristos.

****************************
Al cap d'un mes, el tractament no havia ajudat a la Laura a millorar-se. Més aviat el contrari, els metges esperaven el pitjor a succeir. Ningú donava expectatives de que la Laura es despertés algun dia, que tornés a ser ella.

En Fèlix havia tingut molt de temps per a pensar sobre les opcions que li havien estat exposades temps enrere. La Laura havia deixat de ser la Laura, la seva ànima s'havia quedat empresonada en el seu cos sense vida, i aquesta idea el mortificava. Tenint-la connectada a un màquina que feia les seves funcions vitals no feien més que ajornar temporalment la mort imminent de la noia.

Li hagués agradat poder enraonar, encara que només fos un cop més amb la noia que tant estimava, per a preguntar-li què en pensava, què volia fer ella amb la seva vida. Allò era impensable perquè si allò passés, voldria dir que no s'hauria de debatre si devia continuar vivint gràcies a una màquina, ja que si fos capaç de parlar, també ho seria de respirar i ésser conscient.

Aquesta qüestió el torturava enormement. Qui era ell per decidir el futur de la Laura? Se l'estimava, i ella l'havia estimat a ell, les seves vides havien estat una sola, és cert, però actualment tot era diferent. No es podien comunicar. Ella era viva, i mentre fos viva sofria i això era insuportable. Però els seus pares estaven massa afligits pel dolor com per reaccionar, massa enfonsats per prendre una decisió. Calia fer alguna cosa per aturar aquella agonia, la Laura no s'ho mereixia i de ben segur, pensava el Fèlix, que no hagués volgut que tots patissin tant per culpa seva.

La situació era insostenible, així que no li va quedar més remei que prendre la decisió més dolorosa de la seva vida. El dissabte els pares de la Laura no serien a l'hospital, tindria via lliure. Va obligar-se a pensar que no se'n penediria i que estava fent el correcte, però sabia que no era cert. Aquella decisió era dura, i l'acompanyaria tota la vida.
La darrera tarda de la seva vida la varen passar junts, el Fèlix a la vora del llit pressionant amb força la mà inerta de la Laura entre les seves i fent un gran esforç per no plorar. Fins que finalment caigué la nit i la planta de l'hospital restà deserta.

Era el moment. Mentre apropava lentament la cara als seus llavis freds, la seva mà, tremolosa, va buscar a les palpentes l'endoll de la màquina. Les llàgrimes li corrien galtes avall i queien sobre els llençols.
I llavors la besà.
I llavors la desconnectà.