L´últim dia de tots

Li feia por el mar , especialment quan sortia de casa i el cel estava enterbolit amenaçant tempesta perquè se'n recordava del dia que les ones van engolir la barca.

Cada matí hi tornava al mar i des del llindar de la sorra el mirava de fit a fit amb temor.... era tan gran ! tan majestuós ! ... l'acovardia no veure'n el fons ni cap horitzó definit, no gosava ni la vela ni el motor ni el rem, els seus peus estaven lligats i aferrats a la terra ferma.

Cada migdia s'enfilava a les fulles més altes de la palmera del passeig per si veia tornar algú del mar, però tots els que havien marxat, no havien tornat mai més.

Deien que algunes nits es sentien les cançons dels mariners més agosarats, que la melodia dels seus cants vivia i creixia al compàs de la marinada.

Quan es feia de nit, aprofitava la fosca per parlar amb les petxines buides perquè deien que tenien dins la remor del mar, però mai responien , remorejaven i remorejaven sense parar i ja està.

Després de dies i dies i d'anys i anys, el cabell li lluïa com la lluna sobre el mar, les celles s'havien fet blanques com l'escuma del mar, les mans aspres com la sorra prop del mar, la pell resseca per la salabror del mar, els ulls grans de tant mirar el mar...

S'hi va assemblar tant al mar, que l´últim dia de tots ja no va tenir por, va agafar la barca i va navegar mar enllà.

Glòria Vendrell i Balaguer