L´ira.

Mirava insistent el carrer però sense veure´l, tot just el cap sobresurtia una miqueta per sobre la barana, no recordava quina edat tenia però devia ser encara molt petita. Tanmateix l´angoixa que sentia en aquells moments la podia haver patit qualsevol persona ja adulta. Aquella conversa, sentida desde darrera una porta, que l´empenyia a saltar sense miraments pel damunt d´aquella barana, la de casa seva, per fugir, per no ser un destorb pels altres. Y els pensaments ràpids que pasaven pel cap, l´ impotencia que feia que pujes damunt la barana i alhora l´ira provocada pel record de les persones que pronunciaven aquelles paraules en contra seva, que l´impedia saltar.
L´ira va ser el mes fort de tots els sentiments, el que va guanyar salvant-li la vida llavors, i ara vint anys després aquella nena mira per la mateixa barana per últim cop, recordant aquelles persones de la conversa i que ara son mortes, ja no sent la mateixa angoixa, o potser es que s´ha acostumat a conviure-hi, aquella persona per la qual estava disposada a saltar tampoc existeix ja i li venen ganes de plorar en recordar-la, però s´aguanta i no ho fa, sería una feblessa i la vida l´ha ensenyat a no ser feble, a lluitar i en lloc d´aixo s´enfada, amb la vida per ser com es i amb ella mateixa per tenir aquell moment de debilitat i l´ira torna a omplenar-la salvant-la un cop mes de patir.
Ella sap que no es la millor de les solucions, però es la seva, la que sempre li ha funcionat i surt d´aquella casa per sempre mes donant un cop sec a la porta.