L´edat de ferro

L´edat de ferro, l´edat de plàstic o l´edat de merda,
tant se val!. Estem a l´edat que m´ha tocat viure i tinc trenta-dos anys, aquesta és la realitat, la meua realitat,avuí.
I tinc moments bons i dolents , dies clars i dies grisos, matinades que em desperte cantant i altres que no vull alçar-me. Vesprades de caramel i cotó verd amb embriagadores músiques que es poden acaronar. Nits obscures sense lluna, plenes de silenci.
Aquestes nits comencen amb por, però després tot canvia, quan perds el sentit de l´orientació i comences a deixar-te dur per l´olfacte i sents els perfums embriagadors de les fragàncies no substancials ni cognitives dels éssers que es mouen per les altres dimensions, altres freqüències no sintonitzables, paradisos on no bufa el vent fort del nord, ni tampoc bufa calent, petits territoris imaginaris on les palpitacions són arítmiques, la irrregularitat és constant, tot està unit i l´ansietat no és norma.