Katrianne

Quan es despertà s'adonà que la música sonava més lluny, o bé més fluixa que feia una estona. Una estona?, però quant?. Una hora, dos, una tarde, un parell de dies? Dins el seu cap tot estava confús, no reconeixia el lloc, ni les olors, la música sí, però diferent, com distesa. I aquell nom que tenia clavat al cevell Katrianne. Què era allò, algú, un lloc, una cançó?, altra vegada la música. Perquè feia tot cap a la música?
Va decidir que ja n'hi havia prou de preguntes sense resposta, al cap i a la fí ella era prou intel.ligent com per a resoldre aquestes fotilesses.
S'incorporà i descobrí una estança desconeguda i un jaç diferent als que ella sempre utilitzava. Es posà dreta i mirà al seu voltant. L'estança semblava una capsa amb una gran obertura en un lateral per on entrava el reflexe i la escalfor del sol. S'atançà en un intent de recarregar energia, semblava tambè que la música venia d'allà, encara que tot i que s'atançava sonava més llunyana. Just quan estava a punt de mirar enfora, s'obrí una part de la paret que hi habia al seu radere, i aparegué una figura que no acabava de distingir. "Veig que ja estàs desperta, com et trobes?". La veu era dolça com la mel, però alhora masculina i viril. Va ser a les hores que s'adonà. Era ell, el noi que arroplegaren al bosc el dia de la tronada, el noi que va fer que se li partís el cor quan la mirà als ulls per primer cop. "Katrianne, estimada has passat bona nit?", li tornà a preguntar. Així que la profecia del roure del llac s'habia complert: "si un noi humà es perd al bosc una nit de tempesta i es rescatat per les fades, una d'elles s'enamorarà d'ell i se'n anirà ha viure com els humans i perdrà totes les virtuts i les gràcies que li van ser concedits en neìxer, només té que superar la primera nit en el seu mon". La Katrianne somreia mentre caminava a abraçar el seu estimat. Ja no es sentia la música…