JÚLIA

Vaig decidir que la nena havia de dir-se Júlia un instant desprès de saber que encara respirava. Júlia, com la meva companya de patrulla, que la va agafar de les meves mans a poc la vaig treure d'un contenidor de vidres al peu del Museu Dalí de Figueres, deu ens guard que era ben ple d'ampolles. Júlia era una nena acabada de néixer sota aquell blavós cel de primavera, tant de bo que no hagués estat a l'hivern.
La nit era plena d'estels però la tramuntana feia dies que s'havia enfadat amb la població i bufava de valent a l'Empordà. El servei havia estat força tranquil des del seu inici. Érem ben avorrits en la nostra rutina diària quan Júlia, la meva companya, va sentir el menut crit al passar el patrulla pel carrer sota el museu i jo, que no havia sentit res però era engrescat de sempre per les seves intuïcions, vaig anar a fer un cop d'ull als voltants de El Burladero, una taverna plena de colors ambientada en la festa nacional, tot imaginant un nou cas de sobredosi en aquell vell racó del poble figuerenc; amen de ser la part més marginada de la ciutat, amb antigues cases de putes en ruïnes que servien d'amagatall a il·legals magribins.
La Mossa comunicava a la Sala de Coordinació l'aturada en el deambular rutinari i jo no sentia res als voltants. La llum de la lot es passejava per la foscor emplenant d'ombres tot allò que no tocava, però no hi veia res. Pot ser un gemec a tocar del mur del Garatge Garrigal, ben infectat de pixums, em va fer cap girar i mirar entre els contenidors, però res no es movia en aquell racó tampoc. Una mica més enllà, passadís endins, entre els bancs ben pensats per la població però de poca utilitat pública, vaig veure clar que el malson tot just començava. Entre bancs de fusta, plantes ornamentals malament conservades i brutícia en general, el parterre era ple de sang, i just al mig de l'enorme taca escarlata una noia jove, mig despullada i sense vida, feta un cargol humà. No tindria més de 25 anys i les seves boniques formes havien estat envaïdes per la por i la foscor de la mort. La pell freda del seu coll evidenciava la manca de vida robada al jove cor, ofegat per manca d'essència. La quantitat de sang al seu voltant denunciava la virulència amb que la pèrfida vestida de negre s'havia emportat aquella jove. Júlia venia al meu costat quan la vaig aturar amb el palmell en l'aire; per sobre de tot s'havia de preservar el lloc dels fets. Des de la seva posició únicament podia veure'm ajupit davant l'enorme taca viscosa, i ja estava comunicant a Sala que quelcom havia succeït. Vaig gira cua i desprès d'informar a Júlia del que hi havia ens vam despullar de tot vestigi de pudor humà; la nostra feina requeria fredor en un moment en que més valia la pena plorar. La resta de patrulles, amb cap de torn inclòs, van acostar-se de seguida al lloc però ningú més que el cap de servei va passar la cinta valisadora que Júlia i jo havíem estès a uns metres més enllà al voltant del cos. El torn de guàrdia d'Investigació va aparèixer una pila d'estona desprès, i al final de tot el sidral policial, el forense i la comitiva judicial. Un tall descomunal a la panxa havia desfet els somnis d'una nit d'estiu per una noia jove sense nom fins aquell moment. Les màfies de l'est havien passat de robar empreses pel Butró a tallar persones i endur-se el que millor es pagués d'un cos humà en el mercat negre d'òrgans. Aquí s'havien emportat el fetge, amb molt bona mà, però en mig del no res i sense cap higiene. Com podia haver gent que pagués per salvar, o no, un ésser estimat d'aquella forma?
Dues hores més tard vam quedar sols, de nou, la Júlia i jo. La noia dessagnada ja no hi era i l'espiral investigatigadora tot just començava, nosaltres dos no tornaríem a saber del cas. Tornàvem a la nostra feina de patrulla i prou, així havia de ser. Ens quedaven pot ser 30 minuts de servei quan, no sé per què, vaig decidir tornar a passar pel carrer de sota el museu. Era com acomiadar-se, un fulgor humà en un moment de resignació laboral, no sabria explicar-ho millor. La Júlia no va dir res quan va veure que enfilava de nou el lloc dels fets. Al pas del punt negre d'aquella nit, la Júlia tornà a picar-me el braç, i jo tornà a parar el patrulla, tot inquirint-la amb la mirada; una cosa era passar pel lloc i altre molt diferent tornar a acostar-nos fins el parterre. Però no era aquesta la intenció de la Júlia. Em va mirar silenciosa i finalment vaig adonar-me del que volia: simplement escoltar. Casi de seguida vam tornar a sentir un gemec, i emprenyat amb la vida, vaig enfilar un altre cop el carreró amb la Júlia al costat. El gemec de nou, i de nou el canó de llum de la lot als contenidors d'escombreríes. La Júlia va córrer fins ells i va començar a obrir i remenar, però eren buits, el camió havia passat a primera hora de la nit, com sempre i amb l'estremedora màquina de fer soroll s'havien emportat les immundícies de la civilització per amagar-les de la vista en algun forat lluny de tothom. De bon segur el judicials parlarien amb ells, i a mi què si no em demanaven més! Però aquell gemec persistent… Mecànicament, per mimetisme i solidaritat amb la Júlia, vaig enfocar la llum al forat obert del contenidor de vidre i casi de seguida vaig veure un petit rastre de sang a la seva boca negra i ample, de dents gomoses. La Júlia va animar-me a mirar a dins i va ser quan vaig començar a plorar; havia perdut el seny? Vestia l'uniforme de la Policia de la Generalitat i estava plorant com un nen a peu de col·legi, o com un borratxo amb bufa ploranera o millor, com un simple home abatut. La Júlia em mirava quan ficava el braç com un boig pel forat d'aquell maleït contenidor de vidres. Vaig demanar-li a crits que tragués el ganivet que porto d'amagades al cinturó de dotació, per no estar permès duu res que no t'hagin donat "ells". Vaig clavar la punta a la boca negra del contenidor i vaig obrir, amb tots els esforços del món, un forat més gran que el que hi havia destinat a l'entrada d'ampolles. La Júlia m'ajudava com podia i cridava per la ràdio demanant una altre patrulla, i jo, amb les mans ensagnentades de les ferides que em produïa el plàstic recent tallat, vaig extreure finalment un cos petit, quasi sense vida i amb ferides a per tot, sens dubte produïdes pels vidres trencats allà existents, d'un ventre de plàstic verd ple d'ampolles brutes. No recordo ben bé com va ser que els botons de la meva camisa blau cel es van descordar, però a poc que la consciència tornà a mi m'adonava que la calor humana del meu cos beneficiava la nena. El vehicle policial ululava a la ciutat, conduït per la Júlia mentre jo abraçava la petitona sense sentit. L'Hospital de Figueres era molt a prop i en la seva essència de "Hospital Comarcal" era obvi que tenien unitat de neonats. Allà la tornarien a la vida. Ells no permetrien que la dolça guadanya de l'àngel vestit de negre se l'emportés. Ja havia tingut prou aquella nit. Alertats per la Sala de Coordinació, el servei d'urgències tenia els seus metges a l'abast de la criatura que lluitava per respirar, i un pediatra ens esperava a la porta d'urgències. Me l'arravataren dels braços i va desaparèixer per sempre més portes endins. A la finestreta d'ingressos ens van preguntar de tot; quan van demanar quin nom havien de posar a la fitxa vaig pronunciar per primer cop, i com un sol monosíl·lab: JÚLIA. La meva companya va seure a una cadira, tremolosa, i unes petites llàgrimes, ràpides i àvides cercant la tranquil·litat de la barbeta, van trair la seva dura fusta policial. Vam marxar a requeriment del Cap de Torn i els judicials ens van tornar a acribillar a preguntes. Hores més tard sabíem que havien traslladat a la petita Júlia al Sant Joan de Déu de Barcelona en estat greu, però estable. Viuria!
Curiós moment per recordar aquells dies de joventut. Perdo "oli" per una ferida al pulmó dret vint-i-cinc anys desprès que va néixer la Júlia, just al carrer de darrera el museu Dalinià, allà on la vam trobar. Avui ja no és estrictament com era en aquells dies, però no ha perdut la supèrbia. El carreró on va morir la mare de la Júlia s'havia convertit en un carrer amb edificis alts on havien traslladat a part de les famílies gitanes de Figueres en el "Pla de Segregació Per La Integració" de principis del 2000. El pla havia estat una bona idea per a inversors immobiliaris que havien sanejat l'antic barri gitano del "Culubret" convertint-lo en zona residencial. Mentre recordava la petita Júlia la vida se m'anava pel forat d'una bala al pit, del tamany d'un dit al davant i com un puny al darrera. La persecució policial dels atracadors del BBVA al Rovell de l'Ou de Figueres culminaria amb un "poli" al sot, esqueles i pot ser menció honorifica. Tot per no res. Em venien ganes de riure però la sang m'havia pujat a la boca i no podia més que estossegar. En Fede, el meu company, taponava la ferida com podia però la sang manava de valent. Un gitanet de no més de 20 anys va oferir-se a en Fede pel que pugues fer, i ell va demanar-li que m'agafes la mà. El gitanet va fer-ho i va transmetrem la força de la seva raça mentre el llagrimal li jugava una mal tràngol. Vaig tancar els ulls i em sentia allunyar-me d'aquell tropell de persones que s'aglutinaven al meu voltant, mirant incrèduls com un policia moria en el seu intent de fer allò que no ensenyava ningú: entregar la pròpia vida pels altres. Un tòpic que ningú es creia trenta anys enrera però que avui era a l'ordre del dia. Ja no sentia res i el record va portar-me de nou la cara de la Júlia. Em moria. Ho sentia tant clar com era capaç de recrear la meva mort.
Mai havia tornat a parlar de la Júlia a ningú i ara la sentia fort al meu pensament. Pot ser era allà, en la negror desconeguda que m'esperava a l'altra banda dels meus darrers pensaments, i era per això que m'embragava el seu record; pot ser em venia a buscar. Mai més vam saber d'ella ni que va passar al Sant Joan de Déu, així vam decidir-ho la Júlia i jo. Si anàvem el més provable era que arribéssim mas
sa enllà, cristal·litzant els nostres desitjos més humans, fent-nos mal més tard quan, irremeiablement, fos donada en adopció legal a alguna parella amb més futur que la formada per dos policies que no tenien en comú més que l'uniforme que portaven. Ja no sentia res del que passava al meu voltant, no vaig veure ni sentir el lacònic cant de la sirena de l'ambulància que arribava i es feia pas entre la multitud de curiosos i policies que ja eren al lloc. Únicament era capaç de sentir la pell freda del nadó que vaig treure del ventre del contenidor verd de vidre, a tocar de la meva pell, entre els meus braços, i com anava agafant escalfor mica en mica, sentint el batec del meu cor, aquell que ara em deixava. La punxada de dolor m'envaïa ara amb una força increïble, i algú de fora els meus somnis em colpejava el pit, volien apartar-me de la nena i jo ja no volia fer-ho mai més, em quedaria amb ella per sempre, això tenia que haver fet aquell dia fa vint-i-cinc anys. Però algú, com llavors, me la va robar dels braços. Algú vestit de blanc em la va treure i se la va emportar corrents un altre que no encertava a veure. La llum era cegadora ara. El sol de tota la vida, la meva, la que perdia per moments, rebotia en l'uniforme blanc de qui m'havia pres la nena. Vaig descobrir-me mirant, marejat, els ulls blaus d'una dona jove que s'afanyava a remenar tot un munt de tubs i xeringues amb les que em punxava una i una altra vegada més. M'havien posat una mascareta a la boca i en Fede era al meu costat, agafant-me una mà en tant que el gitanet també era allà agafant-me l'altre. Vaig mirar la dona vestida de blanc que donava ordres a un altre individu també vestit de blanc. Decididament era força curiosa la semblança amb aquella imatge viscuda feia uns moments, d'aquella noia jove, també d'uns vint-i-cinc anys que havíem trobat morta en aquell mateix carreró.
El descobriment que era viu em va fer alegria i amb força renovada vaig pronunciar tant alt com vaig poder: "JULIA". La metgessa em mirà de gairell i va preguntar-me com sabia el seu nom. Vaig somriure i em vaig deixar fer. Ja tindria temps d'explicar-li.
Fi