Descobrint La Fibromiàlgia

Com carai havia arribat fins allà! L'aiguamoll feia pudor. Quan s'adonà que anava fins el coll de fang ja havia recorregut la major part del espai que la separava de la lliberació. Esgotada i a punt de caure, es trobava al límit de les seves forces. Ni el sol del matí ni la sincera vergonya de la terra al posar-se vermella al cap vespre quan el sol l'acarona suament en el seu acomiadament, no la feien somriure de cap manera. El cant dels ocells no arribava en aquell bassal i, la seva memoria, no li permetia recordar l'encant del seu xiular, aquell que abans li semblava mundà.

Malgrat tot avançava allà on no hi cabia més que el caure i oblidar-se fins i tot d'ella mateixa. Les portes de fugida havien de ser a prop, li deia la seva sang a cau de pell. Li deien les teminacions nervioses estirant dels seus cabells. S'ho deia a si mateixa amb lents moviments d'hormones entre neurotransmisors malparats.

La nit arribava cada dia més aviat i amb ella la soledat del cansament pel que amb ella portava. Però seguia endavant, lentament i sense descans, fins el seu destí. Sabia que allà, una micona més endavant del que podia calcular el seu esforç, esperava la sortida. Hauria de seguir avançant. Tenia que fer-ho.

Per fi el bassal semblava arribar a la fi i la pell se li entumia a fils a la calor del nou sol. En poca estona més els vapors sulfurosos tornarien a colpejar-la novament en algun lloc inimaginable del seu innocent cos. Des que comença el seu inusitat viatge, en moltes ocasions, s'havia preguntat quin era el designi pel qual havia estat marcada per patir dolor, la incomprensió i, casi bé al final, la soledat. Era una prengunta sense resposta i ho sabia, per això no restava esforços en resoldre-la. Era així i punt.

De cop s'adona que no caminava sola. En els darrers dies havia començat a sentir quelcom semblant a veus al seu voltant, tot i que la densa vegetació lacustre no li havia permès veure ningú. Entre les veus sempre algun lament semblant als seus. No fou fins l'últim dia de viatge en el fang que també va escoltar dèbils somriures. Entre branques d'un vell arbre li va semblar veure que algú es movia, pot ser més una presumpció que una realitat. La fi era a prop, li deia ara el seu pit entre gemecs de dolor al respirar aire més pur.

Una innombrable planta llenyosa de braços llargs i espinosos com els de la mort, la va agafar desprevinguda al capvespre i va lluitar per desfer-se'n fins caure sense més força que la justa per boquejar com peix fora de l'aigua. La pell, sensible a qualsevol tacte, pregava atenció. La rigidesa del darrer esforç era notable al seus peus, i les mans eren constrenyides de nervis com agulles. Els braços cridaven el dolor de la mossegada espinosa i el cap tronava ofegat de sensacions desagradables que no entenia. Es va deixar duu pel final i les llàgrimes corrien despavorides del seus ulls. El darrer record va ser per la dona que havia sigut mentre era postrada als seus peus i mirant més enllà del que ara era.

La mirada, terbolida per les llàgrimes, es posar en un conjunt de plantes verdes al llindar del pantà. Havia tingut la sortida a mans i la perdia a cop d'ull. Va treure forces dels mateixos osos i arrossegant-se sobre els colces estirà una mica més. Això és la lluita desenfrenada de la supervivència. La selvamare que havia estat més habitual en els darrers dies, aquella planta de fulles en forma de cor que veia abocada al camí nou, va enredar-se firmement als espinalls que la inmovilitzaven, alliverant-la a cada estirada dels seus esforços. Acabava de descobrir que tenia la natura de la seva part, si més no aquella en la que ara es fixava, més enllà del fang del pantà. Sense la seva ajuda mai hauria arrivat fins allà. Ara ho veia més clar, ja no plorava. La nova descoberta era força vital i deixar que aquesta se n'ocupes de vencer l'espí traïdor. La natura va encarregar-se netament d'empeitar-la fora del desgarrador crit marjalenc.

El seu subconscient, la única cosa que semblava insensible al dolor suportat, s'aferrà a la idea de que al final era la seva pròpia natura qui l'havia de protegir del dolor. Arrossegant braços d'espí i carícies de selvamare en mans i peus, sortí finalment al primer clar de verd frondós i brillant. El sol apareixia de nou descobrint el camí a seguir, ben delimitat de color i perfum. Les veus que havia intuït més que sentit en la seva obscuritat tenien ara forma humana. Aquelles persones, amb cicatrius pròpies, amb noms i cognoms disfressats d'anonimat, la miraven tendrement des del centre del clar tapissat de verd. Va veure que li llençaven paraules a l'aire que sonaven igual que a cau d'orella, animant-la a aixecar-se i ho va fer. Ja no era sola. Poc importava qui fossin o d'on vinguessin, ella sabia com havien arribat fins allà.

Es va deixar embenar de carinyo i comprensió. El dolor i el record de la mortificació seguien allà amb ella, però el bassal quedava endarrera per sempre més. El camí que veia baixar fins la vall s'intuia llarg, però tenia com aliat una nova força naixent des del seu interior, perquè ella sola havia aconseguit superar la desesperació. La vall als seus peus era un nou repte a la seva sensibilitat, però tornava a veure els ocells jugar amb els núvols. Tenia set i va beure. I així seguí el seu camí. Tenia gana i menjà. Va començar a somriure. De nou sentia amor i el va compartir. I va acabar perdent-se camí en dins, aquesta vegada amb la cara ben neta de por.

Eduard Pascual