Cercador
Júlia
Un relat de: clara900- Compartir:
La Júlia
La Júlia tenia 15 anys quan va començar a viure aquella història.
Li relliscava una llàgrima per la galta quan va sentir la veu desolada de la mare a l’altre habitació, només li queia una llàgrima perquè totes les altres les havia perdut la nit anterior, quan a les 2:00 de la matinada havia sentit el telèfon i havia escoltat aquell crit horrible per part de la mare, des de aquell moment tot a casa seva s’havia tornat d’un color gris, gairebé negre, i havia vist passar la seva vida com si fossin petites escenes d’una gran pel•lícula.
El Joan mort, al seu cap només tenia aquella frase, el seu germà gran mort, l’habitació del seu germà s’havia aturat en el temps, igual que la seva vida, la Júlia va passejar lentament pel passadís, i s’endinsà en l’habitació del seu germà, i arrossegà la mà per sobre del teclat i el ratolí, i acaricià amb tendresa la guitarra i besà la seva fotografia, la Júlia sabia que no veure al seu germà podria ser la més horrorosa història que podria viure una persona de 15 anys, va cridar tan fort com va poder fins que el seu crit es va ofegar en un ECO llunyà. Va repetir uns quants cops “perquè Joan perquè” , es donà un cop contra la porta que la feu desconnectar, durant uns instants, després amb el cor a la mà amb les llàgrimes que li vessaven les galtes va córrer fins la cuina, i tot mirant a la mare als ulls, amb una tristesa desoladora digué: Mare perquè vau permetre que el Joan tingués moto? Es feu un silenci, i la Júlia no va esperar la resposta, no volia sentir-la, va corre fins la terrassa i allà va arrancar una flor i va despendre cada pètal com si fos l’últim, quan per fi va acabar digué: “No Joan, no em deixis”, i el cor li va començar a palpitar d’una manera ràpida i insegura i li tremolaven les cames i es va assentar al terra i amb la sorra del terra dibuixà el seu nom.
Agafà la bicicleta i circulà pel port fins al poble, allà, es va assentar a prop de la font i va ficar la mà a l’aigua fresca, i tot i això va seguir plorant, fins que es va dur les mans a la cara i agafant molt d’aire digué: “He perdut el camí”
Els dies fins l’enterrament del Joan transcorreran amb molta calma, varen ser lents i angoixosos, les tietes de Barcelona vingueren al poble, les veïnes ens feien una visita constant, i la Júlia no va sortir de l’habitació, es tancà el dos dies consecutius a la mort del seu germà i tingué malsons, i algun de bo on el Joan l’acariciava.
L’enterrament fou la pitjor part, tot l’institut vingué a veure a la família, els companys de la Júlia es mostraren amables i carinyosos , els companys del Joan van plorar molt i la Marta la seva xicota no va deixar cap llàgrima dins seu, però la Júlia no volia això, estaven acomiadant al seu germà i no el podria tornar a veure, quan ja marxaven la Júlia agafà el llibre de recordatoris, tothom havia signat per dir-li adéu, i trobà milers de petons i llàgrimes traspassades al paper, i milers d’abraçades, i de sobte un espai en blanc i tot buit i la Júlia començà a escriure:
Estima germà:
Com has pogut marxar sense dir-me adéu? Amb qui em barallaré aquests anys que em queden de vida?, mai m’hagués imaginat que no tornaries, m’he passejat per la teva habitació, he acariciat les teves coses i he besat les teves fotos i m’he estirat al teu llit, encara olora a tu, però continuo sense entendre perquè no ets amb mi, m’he culpat per no estimar-te prou quan encara hi eres, he culpat als papes per haver-te regalat la moto, he culpat als teus amics per deixar-te marxar sol, i t’he culpat a tu per deixar-me sola.
No sé que fer Joan, les hores se’m fan eternes, he tocat la guitarra, he revisat cançons, he vist vídeos de quan érem petits, i m’he maleït per no estar amb tu, estic sola, la mama ja no somriu, el papa ja ni plora i jo Joan, jo, ni ploro ni somric, sóc una ànima en pena, que et busca, que t’enyora i que ja no et troba.
Pd/No marxis si us plau
La teva germana Júlia
I tancà el llibre i caminà lentament i va pujar al cotxe i va tancar la porta i de fons va sentir:
“no women no cry” Bob Marley.
La Júlia tenia 15 anys quan va començar a viure aquella història.
Li relliscava una llàgrima per la galta quan va sentir la veu desolada de la mare a l’altre habitació, només li queia una llàgrima perquè totes les altres les havia perdut la nit anterior, quan a les 2:00 de la matinada havia sentit el telèfon i havia escoltat aquell crit horrible per part de la mare, des de aquell moment tot a casa seva s’havia tornat d’un color gris, gairebé negre, i havia vist passar la seva vida com si fossin petites escenes d’una gran pel•lícula.
El Joan mort, al seu cap només tenia aquella frase, el seu germà gran mort, l’habitació del seu germà s’havia aturat en el temps, igual que la seva vida, la Júlia va passejar lentament pel passadís, i s’endinsà en l’habitació del seu germà, i arrossegà la mà per sobre del teclat i el ratolí, i acaricià amb tendresa la guitarra i besà la seva fotografia, la Júlia sabia que no veure al seu germà podria ser la més horrorosa història que podria viure una persona de 15 anys, va cridar tan fort com va poder fins que el seu crit es va ofegar en un ECO llunyà. Va repetir uns quants cops “perquè Joan perquè” , es donà un cop contra la porta que la feu desconnectar, durant uns instants, després amb el cor a la mà amb les llàgrimes que li vessaven les galtes va córrer fins la cuina, i tot mirant a la mare als ulls, amb una tristesa desoladora digué: Mare perquè vau permetre que el Joan tingués moto? Es feu un silenci, i la Júlia no va esperar la resposta, no volia sentir-la, va corre fins la terrassa i allà va arrancar una flor i va despendre cada pètal com si fos l’últim, quan per fi va acabar digué: “No Joan, no em deixis”, i el cor li va començar a palpitar d’una manera ràpida i insegura i li tremolaven les cames i es va assentar al terra i amb la sorra del terra dibuixà el seu nom.
Agafà la bicicleta i circulà pel port fins al poble, allà, es va assentar a prop de la font i va ficar la mà a l’aigua fresca, i tot i això va seguir plorant, fins que es va dur les mans a la cara i agafant molt d’aire digué: “He perdut el camí”
Els dies fins l’enterrament del Joan transcorreran amb molta calma, varen ser lents i angoixosos, les tietes de Barcelona vingueren al poble, les veïnes ens feien una visita constant, i la Júlia no va sortir de l’habitació, es tancà el dos dies consecutius a la mort del seu germà i tingué malsons, i algun de bo on el Joan l’acariciava.
L’enterrament fou la pitjor part, tot l’institut vingué a veure a la família, els companys de la Júlia es mostraren amables i carinyosos , els companys del Joan van plorar molt i la Marta la seva xicota no va deixar cap llàgrima dins seu, però la Júlia no volia això, estaven acomiadant al seu germà i no el podria tornar a veure, quan ja marxaven la Júlia agafà el llibre de recordatoris, tothom havia signat per dir-li adéu, i trobà milers de petons i llàgrimes traspassades al paper, i milers d’abraçades, i de sobte un espai en blanc i tot buit i la Júlia començà a escriure:
Estima germà:
Com has pogut marxar sense dir-me adéu? Amb qui em barallaré aquests anys que em queden de vida?, mai m’hagués imaginat que no tornaries, m’he passejat per la teva habitació, he acariciat les teves coses i he besat les teves fotos i m’he estirat al teu llit, encara olora a tu, però continuo sense entendre perquè no ets amb mi, m’he culpat per no estimar-te prou quan encara hi eres, he culpat als papes per haver-te regalat la moto, he culpat als teus amics per deixar-te marxar sol, i t’he culpat a tu per deixar-me sola.
No sé que fer Joan, les hores se’m fan eternes, he tocat la guitarra, he revisat cançons, he vist vídeos de quan érem petits, i m’he maleït per no estar amb tu, estic sola, la mama ja no somriu, el papa ja ni plora i jo Joan, jo, ni ploro ni somric, sóc una ànima en pena, que et busca, que t’enyora i que ja no et troba.
Pd/No marxis si us plau
La teva germana Júlia
I tancà el llibre i caminà lentament i va pujar al cotxe i va tancar la porta i de fons va sentir:
“no women no cry” Bob Marley.