Carta desde Roissy

Roissy (París), 21 de gener de 1938

Estimada Maria,

Un dia més t'escric entre llum tenebrosa des de la meva trista habitació, com ja et vaig explicar a la meva darrere carta em trobo a França, en un antic castell , envoltada d'altres escriptors catalans que com jo han hagut de fugir de la república somiada, de la primavera eterna, han hagut de fugir d'un temps de llibertat per començar a viure en un temps de silenci, ja no em queden llàgrimes, però no sé perquè encara em queden ganes de lluitar, de lluitar per la meva cultura, pel meu somni, en definitiva, encara em queden ganes d'escriure.
M'imagino que la situació del país en aquests moments deu ser horrible, no sé com acabarà això, però espero que duri molt poc perquè trobo a faltar el barri, la gent, l'ambient que teníem, te'n recordes María ? Recordes els cafès a les rambles? Les passejades per Gràcia aquells dies d'agost? , i les ganes que posaves per sentir-me quan jo escrivia? En canvi ara em trobo aquí envoltada de gent, però imagino que és el sentiment que ha de tenir qualsevol escriptor exiliat.
A vegades ens arriben diaris, i en ells noticies, no només d'Espanya si no també d'altres països d'Europa, suposo que tindreu les notícies restringides, així que t'informo que Alemanya tampoc funciona bé, les coses es posen lletges i a aquest pas no sé quan podré tornar, però en part em sento orgullosa de seguir estimant la meva terra, les meves arrels, i encara que no em trobi a casa no oblido la meva llengua, aquella que he compartit amb els meus amics, amb la meva família, i amb ell, sí, també amb el meu avi .
Però tinc una cosa més a dir-te, una cosa que em ronda al cap des de fa pocs dies, es tracta d'un sentiment, que no havia experimentat mai, sí María, crec que per primer cop a la meva vida m'he enamorat , ell és un home casat... però tot i això no puc oblidar la seva mirada, en realitat no ens coneixem, només ens mirem i en silenci creuem passadissos, passadissos que s'endinsen en altres passadissos, m'imagino que mai tindrem res, però tot i això, hi ha nits que tanco els ulls i veig com s'apropa, com em besa la galta i en silenci marxa .
Aquesta trista habitació està plena de records meus, he empaperat l'habitació amb retalls de diaris, amb fotos a la plaça del diamant de Gràcia, aquella que no sé per quin motiu m'inspira pau, tranquil·litat, però tot i això em falta una cosa, tu saps el que m'agraden les flors, i aquí no tinc cap ni una ...
Mentre t'escric això em cauen llàgrimes, inclús he tacat el paper, no sé què serà de mi demà o demà passat o l'altre, potser em moro de desesperació, o de ràbia, o potser marxo cap a un altre país per intentar veure el sol, perquè des del meu exili tots els dies han estat boirosos .
No sé si tindràs notícies del meu fill, del meu petit Jordi, però desitjo que estigui bé, i que encara que la nostra relació no sigui massa afectiva que recordi a sa mare com una exiliada catalana, i no com una mare que ha abandonat el seu fill.
I et preguntaràs que faig durant tantes hores, a part de pensar que han destruït el meu somni, estic començant a imaginar la meva pròxima novel·la, segurament m'inspiraré en GRÀCIA, és a dir, m'inspiraré en els meus records i, probablement, aquesta experiència que estic vivint farà canviar la meva forma d'escriure.

Ara mateix sonen llunyans els crits de guerra, ara mateix sento com la república es rebel·la, i com amb força criden que no volen acceptar aquet nou règim, volen llibertat, i jo lluny de la meva terra, però a prop al mateix temps ...
Potser aquesta és la meva última carta, per si de cas et dic adéu, i si no és l'ultima, espero que hi hagin moltes altres .
Un petó de la teva amiga, una exiliada en un petit castell, d'un petit poble, d'un gran país.

Mercè.