Julià i la seva obsessió pel temps i la mort

Des de molt jove, va mostrar un talent innat per al piano, i va ser de manera autodidàctica com va desenvolupar les seves habilitats. La seva agilitat i destresa amb l'instrument li van permetre avançar ràpidament, i amb el temps, va decidir compartir el coneixement amb altres convertint-se en professor de piano. Durant molts anys, Julià va dedicar la seva vida a ensenyar als alumnes no només les tècniques musicals, sinó també a transmetre'ls l'amor per la música que sempre havia estat el motor de la seva existència.

Un cop acabada la seva activitat com a professor de música, havia arribat a una etapa de la seva vida en què la percepció del temps va canviar dràsticament. Abans, els dies se succeïen de manera despreocupada, amb la rutina i els plaers quotidians ocupant la seva ment i entrega en la seva carrera musical. Amb el temps, una nova inquietud va començar a sorgir a l'interior. Cada dia que transcorria ja no era només un altre dia viscut, sinó un pas més cap a la inevitable fi de la seva existència. Aquest pensament va començar a transformar-se en una obsessió, una ombra persistent que l'acompanyava a tota hora.

El rellotge, que abans havia estat un simple instrument per organitzar el seu temps, es va convertir en un objecte gairebé maleït. Julià el mirava contínuament, com si a les voltes de les manetes pogués desentranyar algun misteri o predir el moment exacte en què el seu temps s'esgotaria. Cada cop que les manetes del rellotge completava el seu cicle, la seva angoixa augmentava. Era com si el moviment incessant del rellotge li recordés de manera cruel i implacable que la vida s'escapa sense retorn, segon a segon, minut a minut, i que cada volta completa de les agulles l'acostava al seu destí final.

Tanmateix, no era la mort en si el que més terroritzava Julià. La idea de deixar d'existir no li provocava tanta por com el procés que el podria portar a aquest punt. El seu autèntic pànic radicava en el desconeixement de com arribaria aquest fi. Sabia que la mort és inevitable, però el que no podia suportar era la incertesa sobre la manera com passaria. En els seus pensaments més foscos, ho envaïa el temor que la seva partida no fos tranquil·la, sinó acompanyada d'una agonia lenta i esquinçadora.

Aquesta por al patiment físic l'obsessionava més que qualsevol altra cosa. La por als dolors, a la incapacitat, a una malaltia que el consumís a poc a poc, era el que realment ho pertorbava. Julià imaginava una vellesa postrada en un llit d'hospital, lluitant contra una malaltia terminal que el portaria a experimentar un dolor constant, desposseint-lo de tota dignitat abans que arribés la mort.

L'angoixa de Julià no només tenia a veure amb el patiment físic, sinó també amb la solitud que sovint acompanya els malalts greus. Imaginava dies interminables en què la companyia seria només el so monòton de les màquines mèdiques, on el seu cos es tornaria fràgil i dependent, i la seva ment, lúcida, però atrapada en un cos moribund, es debatria en una lluita interna entre la desesperança i el desig d'un final pacífic.

A mesura que passaven els dies, la seva obsessió amb el temps i el patiment es feia més intensa. Es despertava al mig de la nit, mirava el rellotge, i veia amb horror que havia passat una hora més. La sensació que el temps se li escapava era aclaparadora. Cada instant semblava una pèrdua, una oportunitat més de fer una cosa significativa que no havia aprofitat. Però, paradoxalment, en la lluita contra el temps, acabava paralitzat per la por, incapaç de gaudir del present, consumit per l'ansietat davant l'inevitable.

En el fons, el que Julià buscava desesperadament era una certesa, un senyal que la seva mort seria ràpida i indolora, que no patiria. Però la vida, en el seu misteri indestructible, mai no ofereix garanties. Així, atrapat en aquest cercle viciós de por i obsessió, Julià vivia cada dia com un compte enrere, sense poder trobar pau ni consol.