La barberia

Un relat de: Edward A Bess

Edward A. Bess

La barberia

Vaig despertar-me amb ressaca. Vaig pensar que caminar m'aclariria les idees. Sí, m'havia aixecat amb un fort mal de cap produït pel whisky de Segòvia que havia ingerit amb excés la nit anterior. Del Ballentines havia passat al Dyc; les meves reserves econòmiques baixaven vertiginosament; el darrer anticip que m'havia fet el meu editor s'estava esgotant, i fins que no li lliurés la novel·la encarregada, no rebria ni un duro més.
En aquelles condicions, dubtava de ser capaç d'escriure alguna cosa que valgués la pena. Feia setmanes que no produïa i semblava que se m'havien esgotat les idees. No trobava cap tema ade-quat del qual poder treure una història digna de ser presentada a l'editorial i el termini de lliurament ja s'estava esgotant. Ja sols tenia dos mesos de temps.
Vaig seguir caminant mentre tractava d'aclarir-me el cap. Sabia que un cop assegut davant de la màquina d'escriure, seria inútil intentar res si no tenia un pla preconcebut, una idea gestada, l'esboç d'un guió. De reüll em vaig veure reflectit en el vidre d'un aparador. Feia vent i els cabells els tenia esbullats damunt del cap i em queien damunt del front. Portava el cabell molt llarg i em tapava les orelles; necessitava anar a cal barber. A més, les converses que acostumaven a sentir-se dins d'una barberia bé podrien servir-me per rebre alguna nova idea, per donar vida a nous personatges. "Sí", vaig pensar de prompte, sentint que se'm renovaven les forces, "escoltaria les converses; segur que alguna em serviria". Així que, apressant el pas, em vaig dirigir a uns blocs de cases que hi havia més avall, fins que vaig veure les franges inclinades, blanques y blaves, reclam d'una antiga perru-queria.
Un rètol deia: "Perruqueria Rosales". Em trobava lluny del meu barri. Era a l'anomenada barri-ada del Raval, de Barcelona, la meva ciutat. En aquella hora tan matutina, la ciutat començava a treure's la son de les orelles; el passar de gent que anava d'un costat a l'altre, de dependents que anaven a les seves botigues, d'empleats de banca que sortien per anar a esmorzar. D'altres anaven a fer gestions. Mossos descarregant caixes i paquets de l'interior de furgonetes mal aparcades. Dones amb el carro d'anar a comprar, algunes acom¬panyant els seus marrecs a l'escola. Començaven ja a anar de porta en porta els repartidors de l'anomenat "correu comercial", arrossegant els seus carre-tons plens d'impresos i facsímils doblats a tot color anunciant autèntiques gangues.
Mentrestant, el soroll metàl·lic de les persianes dels locals que es deixava sentir, barrejant-se amb el que feien els tubs d'escapament de cotxes i motocicletes, formant un empudegant i contami-nant ambient. En sols una mitja hora escassa, aquelles carrers havien passat del silenci absolut a l'estridència característica d'una febril activitat comercial.
Eren ja dos quarts de deu del matí d'un mes d'octubre. En alguns aparadors podia veure's uns cartells que, en català, deien: "El comerç dóna vida". Res més cert. Quan vaig entrar al saló de per-ruqueria masculina, vaig deixar de sentir l'agradable olor a cafè amb llet i a croissant que sortia d'aquells petits bars que tant proliferaven en aquella zona. Em va fer gràcia observar que hi havia diverses persones que només en aixecar la persiana ja s'havien donat pressa a seure i a tenir entre mans alguna de les lascives i luxurioses revistes plenes d'esplèndides fotografies de figures femeni-nes que convidaven a la concupiscència i a l'hedo¬nisme. El negoci el portaven dos germans que l'havien heretat del seu pare. Excepte jo, la clientela era l'habitual del barri, a jutjar per la manera de saludar-se, que deixava veure que ja es coneixien. Un dels dos germans, el més jove, va atendre el primer client:
-Bon dia. Què hem de fer? Com sempre?
-Sí; una mica arregladet i que les orelles em quedin més a la vista.
-Què li va semblar el partit d'ahir?
-No me'n parli. Quina vergonya!
-Sembla mentida. Als últims sis minuts, van i ens claven dos gols...
L'altre germà, després de la pregunta de rigor i d'apujar una mica el nivell de la cadira per tal de no haver d'inclinar-se massa per esculpir el cabell del client que acabava de seure, no gaire alt, per cert, començà a parlar amb ell. El tema: els cotxes. Es veia que cada vegada que anava a fer-se arre-glar els cabells parlaven del mateix; del preu dels vehicles de segona mà importats d'Alemanya, que si valia la pena de comprar un BMW més que no pas un Mercedes, que si la potència i el consum, que si els preus del mercat d'ocasió, que si...
Mentrestant, els altres dos continuaven parlant de futbol. Jo començava a sentir-me incòmode. Aquells dos diàlegs m'avorrien i, a més, no em servien per a res. D'aquelles banals converses no podia pas extreure'n cap nova idea que m'inspirés, a no ser que em decidís a escriure una novel·la sobre una xarxa de lladres de cotxes... Un tercer client, que estava assegut al meu costat, es va ficar en la conversa sobre futbol. Començà a acalorar-se perquè estaven criticant el seu equip favorit:
-Bé, però, senyor Joan. ¿Es que vostè no s'adona que l'àrbitre estava comprat? ¿Com vol que no senyalés aquell claríssim penal, si no?
Els fanàtics del automòbils seguien amb el mateix tema. A més a més, el barber estava tan entu-siasmat amb el que deia que, amb les tisores a l'aire com si no tingués pressa d'acabar la feina, feia moltes pauses, cada vegada més enganxat en un batibull de tecnicismes més propi d'un concessio-nari de cotxes que no pas d'un perruquer. Jo cada vegada veia més lluny la meva novel·la. Estava disposat a sortir i continuar el passeig per la ciutat, a la recerca de la inspiració, quan entrà un altre potencial client de la barberia. Sense saludar va preguntar quan trigarien a atendre'l. Va seure al meu costat. Era escardalenc i lleugerament encorbat. Portava un vestit gris que brillava de tan gas-tat. Certament, el seu aspecte era inquietant. Era difícil endevinar-li l'edat; el mateix podia tenia quaranta que cinquanta anys. Va agafar una revista i romangué en silenci. De sobte, transcorreguts un pocs minuts, sense deixar de mirar el setmanari i alçant la veu, va dir:
-Senyor Joan Rodríguez García, té un deute amb els Tallers Ruiz del carrer del Rec i he vingut per recordar-li-ho! Li deixo una tarja perquè es posi en contacte amb la meva agència de cobra-ments de morosos i liquidi el deute!
Aquell home, amb les seves paraules, va deixar perplexos tots els presents, especialment el se-nyor Joan, que tan entusiastament parlava de futbol amb el seu perruquer. No tingué temps de reac-cionar, perquè l'home escardalenc, després d'haver-lo posat en evidència, s'esfumà ràpidament.
Reinà un tens silenci. Totes les converses es van tallar; el senyor Rodríguez va emmudir. El per-ruquer, amb pols ferm encara que desconcertat, va continuar la seva feina, si bé va intuir que el seu client voldria abandonar ràpidament el local. Evidentment, estava avergonyit.
Jo sabia per la premsa que hi havia diverses agències de cobrament de morosos, com ara la de "L'home del frac" i la de "La pantera rosa", que empraven mètodes gens ortodoxos per a aconse-guir que els seus clients cobressin els deutes pendents, però mai no els havia vist actuar. Per això em vaig quedar sorprès. En un obrir i aclucar d'ulls, a aquell home el van deixar amb els cabells arreglats i ben polit. Va pagar el servei i, apressadament, va guillar sense esperar el canvi. Vaig co-mençar a animar-me. Segurament sentiria algun comentari sobre aquell home de rostre de sobte tan acalorat, i no precisament per la calor que feia.
-Caram, caram, el senyor Joan! -va començar el perruquer que atenia el maniàtic dels cotxes d'importació de segona mà-. Qui ho havia de dir, oi?
El seu germà va afegir:
-Jo ja havia sentit dir que tenia molts deutes, el senyor Joan...
-No deuen pas ser deutes de joc? -intervingué un dels clients, el que esperava el seu torn al meu costat, parlant de futbol.
-Doncs, sí; alguna cosa hi ha d'això. Crec que és un habitual dels bingos i de les màquines es-curabutxaques, i molt afeccionat als cupons, a la loteria i a les primitives.
-Vaja! -vaig atrevir-me a intervenir-. ¿No jugarà també a les curses de gossos?
-És un veritable ludòpata. Una vegada, em sembla, es va gastar tota la paga al joc i, a casa, la seva dona li va clavar una esbroncada que se'n va assabentar tota la barriada.
-El joc destrueix les persones -prengué la paraula novament el més gran dels dos germans-. És una malaltia, com la dels alcohòlics i els drogaaddictes! Però el bo del cas és que el senyor Joan treballa en un banc... Com per confiar-li els estalvis!
Em sentia ja més deixondit. L'olor de cafès que havia anat esquivant fins arribar en aquella per-ruqueria, i la sorprenent aparició d'aquell sinistre i descarat cobrador, m'havien espavilat del tot. A la fi, havia sentit alguna cosa curiosa, prou interessant com per fer-ne una novel·la: la història d'un jugador empedreït que es destrueix a si mateix i a la seva família. Un home que no pot pagar els seus deutes de joc, que estafa la seva empresa, comet un desfalc al banc on treballa, perd la feina, la seva dona i els seus fills l'abandonen, acaba anant a petar a la presó i, allí, presa del desesper i de l'enfonsament moral i fastiguejat de la vida, decideix posar fi a la seva existència, penjant-se.
No!, vaig pensar. Més que una novel·la semblaria una pàgina de successos. A més a més, l'argument, encara que cruent, era poc original. Vaig tornar a enfonsar-me; una forta pressió arterial m'oprimia els polsos. M'adonava que el Dyc encara feia vertiginoses curses dins del meu torrent sanguini, sacsejant-me totes les venes en el seu boig recorregut. El cervell semblava que em volia rebentar. Per sort, estava ben protegit per vuit ossos cranials, però tal vegada aquests se m'esmicolarien i tot jo petaria.
Vaig pensar que per comptes d'escriure sobre un ludòpata, seria millor fer-ho sobre un alcohò-lic. Podria aprofund
ir més en el tema, per experiència pròpia. Havia estat sis mesos desintoxicant-me en un frenopàtic, convivint amb altres alcohòlics. Vaig començar a viure records d'aquella trista estança en aquella clínica de salut mental. Era molt jove i, tal vegada per això, em va frapar tant. Em venien a la memòria els vòmits en aquella banyera, després d'haver-me obligat a ingerir whis-ky, la meva beguda preferida, barrejat amb un preparat especial de fàrmacs. Era una teràpia brutal. Vaig arribar a avorrir-lo. Aleshores, per què, al cap de quinze anys, torno a ensopegar amb la ma-teix pedra?
Em vaig oblidar per uns moments de l'home del frac i del ludòpata. El meu cas era pitjor. El meu cas era el d'un home que, ja amb quaranta-vuit anys a sobre, se sentia desesperadament sol. Sense cap tipus d'estabilitat. No havia estat capaç de crear una família, de comprometre'm amb una dona, d'haver somniat amb tenir un fill. Sí, estava sol, tremendament sol, i, a més, sense diners. Esporàdicament, escrivia alguna narració curta que em publicaven i, a canvi, em donaven, uns di-ners que amb prou feines cobrien les meves primeres necessitats. També em publicaven algun arti-cle als diaris, i fins havia guanyat dos premis literaris, un de novel·la i una altre de narració curta. Però d'això feia ja massa temps. Ara que m'havien encarregat una novel·la, aquesta podria ser la meva gran oportunitat de consolidar-me com a escriptor, però em sentia sense forces, sense idees... I tot per culpa del maleït alcohol!
Des que m'havien donat d'alta d'aquell manicomi, la meva vida sempre havia estat a salt de ma-ta, fent tombarelles d'una banda a l'altra. Havia fet de tot, des de cambrer a la costa durant les tem-porades estiuenques, a venedor d'assegurances durant l'hivern. Feines que cremaven, que desani-maven qualsevol persona amb el talent literari que jo sempre havia tingut, però que, per culpa de la meva inestabilitat emocional i inconstància, no havia sabut aprofitar. Em trobava allí, en aquella perruqueria, assegut com un imbècil, escoltant una colla de bajanades, cada una més ximple que l'anterior. I, a sobre, amb una gran ressaca. Amb un pèssim estat d'ànim, fruit d'una vida tan desor-ganitzada, em sentia buit, completament estèril. A temporades, fins i tot havia hagut de demanar ajuda social.
Durant uns instants em vaig contemplar al gran mirall que tenia davant. Vaig veure-hi reflectit el rostre d'un home completament acabat; un individu que encara no havia fet cinquanta anys, però que ja n'aparentava seixanta. Amb una grans bosses envoltant-me les parpelles, la vista cansada i apagada. Un cutis pàl·lid i una barba de dos dies em donaven l'aparença d'un indigent.
Per uns instants em vaig preguntar si no seria millor acabar d'una vegada amb la tragèdia de la meva vida. Sí, suïcidar-me. Encara que tampoc no tenia forces per a fer-ho. No tenia valor. Sempre havia pensat que el suïcidi era una covardia, i jo era un covard. Em sentia un gran covard que mai no havia sabut agafar el brau per les banyes. Que no m'havia sabut enfrontar amb la vida amb valor. Sempre havia estat un somniador; sí, un gran somniador, un home ple d'idees i projectes, però que mai no havia portat a terme, ni tan sols havia sabut començar-los. Sempre m'havia deixat portar per la llei del mínim esforç. Sentia fàstic de mi mateix. Havia cremat els millors anys de la meva vida i, ara, ja no podia tornar enrere ni tornar a començar. Si pogués trobar una companya que m'ajudés, una dona que m'infongués moral. Que m'ajudés a reaccionar, a canviar la meva actitud enfront de la vida... Però ja era massa tard per a mi; a la meva edat ja no trobaria cap dona que pogués creure en mi. ¿Què podia oferir-li? ¿Què podria prometre-li? ¿Una vida estable, recolzament econòmic? ¿La felicitat? Però, ¿què volia dir aquesta paraula màgica? ¿Tal volta sabia jo el significat d'aquest mot, la felicitat? ¿Havia experimentat alguna vegada en ma vida cap sensació a la qual poder atri-buir aquest estat d'ànim? ¿Havia sentit algun cop en ma porca vida algun estat de consciència que s'apropés a allò que es coneix per felicitat? Mai! Ma vida havia estat sempre una frustració cons-tant. En això sí que havia estat sempre estable. Hauria hagut de continuar el tractament psiquiàtric. Potser ara estaria bé; potser ara seria el que es coneix com una persona equilibrada i constant. Tal volta tindria una feina estable i una família... Però, i els meus somnis? I la independència que tinc? No haig de donar comptes a ningú dels meus actes ni dels meus moviments. Tinc tota la llibertat del món; puc dirigir els meus passos allà on vulgui; a ningú no haig de donar comptes. Sóc l'amo del meu temps. ¿Podria compensar-me una feina estable i una família, la renúncia de la meva absoluta llibertat? No; aleshores seria com un ocell engabiat. Havia tingut amics que, a l'hora de les confi-dències, m'havien dit que sempre havien lamentat la pressió que els era tenir una dona i uns fills. La gran responsabilitat que la cosa comporta i les grans dificultats que havien hagut de sortejar. Preo-cupacions, disgustos, mancances econòmiques. Haver d'alimentar constantment les brases que que-daven d'un exigu matrimoni que havia estat un ardent i incipient foc passional. Caliu d'uns senti-ments que anaven desapareixent lentament amb el temps. La subtilesa, temperança, sacrifici, lliu-rament i dedicació que requeria tenir cura d'una esposa i d'uns fills, amb els problemes afegits d'haver de fer el seguiment de la seva creixença i la seva educació. ¡No; tot això era massa per a mi! Només de pensar-hi se'm posaven els pels de punta. No hauria pogut tenir mai prou capacitat i paciència per aguantar una família. Em podia considerar un egoista, però, almenys, era sincer amb mi mateix.
A l'hora que entrava una senyora i el seu fill petit a la barberia, vaig notar, distretament, que, per segona vegada, el més gran dels dos germans perruquers, aquell que acabava d'atendre el morós, em deia:
-Ara li toca a vostè, senyor. Ja pot passar.
Jo estava tan absort en els meus pensaments que encara va haver de repetir-m'ho:
-Que li toca a vostè, senyor!
-Sí, sí; ja vinc, gràcies.
Un cop acomodat en la cadira giratòria, el perruquer la va abaixar fins a situar-me a l'altura ade-quada per poder fer-me una bona tallada de cabells.
-Estava distret. Pensava en la desagradable escena que acaba de passar.
-Sí; és veritat. Ha estat molt desagradable, però és que hi ha gent que té un morro que se'l tre-pitja. Hi ha desaprensius que, amb tal de passar-s'ho bé ells, no els fa res deure diners a tothom. Perquè a mi, que em diguin que una persona hagi de demanar diners per poder donar menjar a les seves criatures, bé; això té una explicació, és justificat. Però que demani diners per jugar-se'ls i, a sobre, no pagui els deutes, això no senyors, això no ho concebo!
Mentre em col·locava un protector de tela de color blau que em cobria tot el bust, em vaig posar un dit al coll per evitar que me l'oprimís massa. No he pogut sofrir mai l'asfixia que em produeix quan me l'oprimeixen massa per impedir que se'm colin els pèls tallats per l'interior del coll de la camisa. Després de la pregunta de rigor, vaig dir que me'ls podia tallar bastant. Ell continuava par-lant mentre les seves tisores remataven una tallada a ras de la meva orella esquerra. Vaig notar la velocitat i el toc de l'acer. Per primera vegada, aquell matí, vaig tenir la sensació de perill.
-Vagi amb compte, que, una mica més, i em talla!
-No es preocupi. És que tinc molts anys d'ofici i faig anar les tisores amb molta prestesa.
-Bé, bé, però és que jo, a vostè, no el conec prou com per confiar-hi tant. Miri, faci'm el favor, vagi una mica més a poc a poc, si us plau.
Confesso que aquell home em tenia atemorit. No parava de xerrar i, amb aquella rapidesa, bé podia endur-se'n una orella meva d'una tallada. Em vaig jurar a mi mateix que no tornaria mai a anar a una perruqueria desconeguda. Vaig haver de contenir-me per a no desfer-me d'aquell drap que tant em molestava al coll i fúmer el camp d'allí. Però vaig ajupir el cap submisament i em vaig posar novament en mans d'aquell malabarista de les tisores, amb gran resignació, mentre em con-templava les orelles com si fos a acomiadar-me'n per darrera vegada.
-S'ha fixat que vermell que s'ha tornat?
Semblava estar disposat a acarnissar-se amb aquell pobre desgraciat. El seu germà també l'estava criticant amb el seu client de torn. Més que barbers, semblaven jutges, o, millor, dos bot-xins disposats a tallar amb les seves esmolades armes tota acció censurable, des dels seus punts de vista morals. Probablement, es creien perfectes, és clar, dos abnegats treballadors que pencaven catorze hores diàries per compte propi i que no tenien cap deute amb ningú, a excepció del fisc, encara que, amb el nou sistema de l'IAE per mòduls, ni s'havien de preocupar de declarar menys serveis dels que realment prestaven. No tenien cap preocupació. De clientela, no els en faltava; en tot el barri no hi havia cap altra perruqueria i, a més a més, la població augmentava gràcies a la im-migració cada cop més creixent; hi havia pisos vells que fins tenien llogades les habitacions a una dotzena de persones. Autèntiques pensions. En aquella part vella de Barcelona hi convivien diverses ètnies, si bé els conflictes i la inseguretat ciutadana anaven en augment, segons les pàgines de suc-cessos de la premsa. Fins i tot hi havia patrulles formades per veïns en vista de l'escassa actuació policíaca. Per un moment, em vaig oblidar dels meus problemes. Aquell barber, amb la seva insis-tent xerrameca sobre els valors humans, la poca seguretat d'algunes persones i la crítica de la socie-tat de consum, que si la gent gastava més del que podia, que si...
-Bé. ¿I no s'ha fixat que han posat un casino a la Vila Olímpica, a boca de metro? ¿S'adona de les facilitats que donen a la gent perquè gastin els diners, o, millor dit, perquè els malgastin?... ¿I les facilitats per compra
r un habitatge? Ara et financen fins al cent per cent del valor del pis, i fins les despeses de registre i de notari. És clar que, d'aquesta manera, estàs pagant interessos tota la vida. ¡Fixi's que fins donen trenta anys per pagar un pis! Com que alguns es moriran abans d'acabar de pagar, als seus fills, en lloc d'una herència, ¡només els deixaran deutes!
Em tenia totalment atordit. Jo encara no havia obert boca. No li havia donat peu a cap mena de conversa... Bé, allò no era cap conversa, ni tan sols un monòleg; allò, més que un discurs, era un autèntic míting. Les meves orelles estaven doblement amenaçades: per una veritable escissió causa-da per la seves vertiginoses tisores i per aquella llengua viperina, més esmolada que l'agulló d'una vespa. Si me n'anava, em deixaria a mitges i hauria de fer-me acabar la feina en una altra barberia. No; això, no. ¿I si, pacientment, esperava que acabés i me n'anava sense pagar? No, tampoc; no era el meu estil. A més, hauria estat una malifeta. Però aquell impertinent setciències moralista i criti-caire es mereixia una lliçó. Muntar un espectacle tampoc no em semblava adequat per respecte als altres clients i a la pobre criatura que mirava un còmic tot esperant el seu torn al costat de la seva mamà.
Durant quinze minuts més va estar xerrant i xerrant, explicant-me coses del senyor Joan, de la seva família i del seu veïnat. I em contà anècdotes d'alguns clients que, naturalment, ja havien dei-xat d'anar a la seva barberia. Finalment, quan acabà i em posà un mirall de manera que em pogués veure el clatell, em preguntà:
-Què li sembla, senyor?
-Que què em sembla? Una barbaritat! -li vaig contestar, airadament. "Ara em tocava a mi", vaig pensar. "Em toca a mi fer-li un míting. Ara haurà d'aguantar-me. El posaré verd, a veure si se li acaben les ganes de donar la llauna a la gent!"
-Miri, li he aguantat durant vint-i-cinc minuts la seva insuportable xerrera. M'ha estat criticant aquest pobre home que acabava de sortir tot avergonyit, qui, pel que vostè m'ha contat, no és cap pocavergonya ni cap desaprensiu. Només és un home que està malalt, i que el que necessita d'aquesta societat no són precisament persones moralistes com vostè que s'acarnissin amb la seva desgràcia criticant-los sense gens de pietat. Que què m'ha semblat? Que vostè és un pobre home, envejós i víctima de la seva ambició, que s'està aquí dintre catorze hores diàries, que ni tan sols descansa per dinar al migdia, que el seu món és molt reduït, que es limita a xafardejar i a parlar de futbol i de cotxes. Em penso que el diumenge, únic dia de descans, els deu dedicar totalment a dor-mir... i a veure la televisió quan està despert. Me l'imagino un pobre home, sense sensibilitat artísti-ca, sense cap inclinació intel·lectual, frívol i vulgar, i d'una aclaparadora banalitat!...
L'home estava atònit, perplex. No acabava de creure el que m'estava sentint. Jo vaig continuar:
-Però ¿qui s'ha cregut que és vostè per a permetre's criticar així ningú? ¿Un home perfecte, sense defectes? Un jutge? ¿Un home de moralitat tan immaculada que l'autoritza a censurar la con-ducta dels altres? Però ¿què s'ha cregut vostè? ¿Que és un model per a la societat? ¿Que la seva manera de ser i fer és la més desitjable? Miri, a mi, el que em sembla que vostè és, és un home to-talment mediocre, i que, fora del seu ofici, és un no-ningú. Si li prenc aquestes tisores i aquesta pin-ta que esgrimeix amb tanta destresa, resulta ser el ser més inferior i inútil de la terra. Si critica els que es gasten els diners en allò que volen, és perquè vostè, infeliç criatura, no té temps disponible per gastar-se'ls. Està aquí, atrapat, no serveix per altra cosa que per tallar cabells i per criticar els altres, a qui hauria de respectar, que són qui, en definitiva, li donen a vostè de què menjar. ¡No cen-suri tant els altres, home, i miri's bé en aquests miralls que l'envolten i que li donen una falsa per-spectiva del món on viu, deformant-li la realitat! Faci un tomb pels carrers; surti del seu entorn quo-tidià; descobrirà un altre món. No tot s'acaba amb el futbol, amb el cotxes ni amb anar emmagat-zemant els diners que li proporcionen aquestes catorze hores que malgasta cada dia. ¿Vostè té famí-lia? I, si és així, ¿li dedica algun moment? Quan abaixa la persiana de la barberia i torna a casa, ¿l'esperen per sopar tots junts o potser ho ha de fer en solitari, en companyia de la televisió? ¿Quina mena de vida feliç fa vostè, que es permet criticar tant la dels altres?...
A mida que anava posant verd aquell home, sentia una excitació que m'anava enverinant. Jo tampoc no tenia dret a humiliar-lo. La veritat és que jo no era precisament el més indicat per censu-rar el capteniment del perruquer, però sentia una necessitat vital de descarregar-me amb algú. Ara sí que em sentia alleujat, malgrat l'espec¬tacle que estava muntant. El to de la veu m'anava en aug-ment. La senyora va agafar de la mà el seu fill i se'n van anar tots dos. Els dos germans encara no havien tingut temps de reaccionar. Estaven atònits. Quan vaig interrompre el meu discurs de repro-vació a fi de prendre alè i recuperar forces per continuar la càrrega, aleshores el sorprès vaig ser jo. La víctima del meu acalorat discurs va fer mitja volta i romangué amb el front contra el mirall, amb les mans arrepenjades en el prestatge ple d'accessoris i flascons de colònies i massatges. Romangué així, amb el cap cot, durant uns instants, i, a la fi, digué en veu molt baixa, potser quasi plorant:
-La veritat és que vostè l'encerta en tot el que m'ha dit. Vostè ha posat el dit a la ferida; en rea-litat, em considero un fracassat. No sóc feliç amb la meva feina. Si sóc aquí és perquè amb el meu germà vam continuar el negoci del nostre pare, quan aquest va morir. No sabia fer altra cosa. No era capaç de treballar en cap altra lloc, ja que no tenia cap altra preparació. De molt jove em vaig negar a seguir els estudis i ara rebo el fruit del que vaig sembrar. És veritat, em passo catorze hores diàries aquí dins, pelant clatells i més clatells, i rasurant barbes. Tampoc tinc ganes de sortir aviat de la perruqueria quan acaba la meva llarga jornada, perquè no m'espera ningú a casa. La meva única companyia dels vespres són la televisió i una gerra de cervesa que sempre tinc al costat. La televisió i la cervesa són les millors aliades de la meva solitud. Quan m'he lliurat a criticar aquell pobre des-graciat, ho he fet potser per una necessitat de fugir de mi mateix posant-me com una pantalla pro-tectora les desgràcies alienes. Té tota la raó: no tinc dret a ficar-me amb la vida privada dels altres. Si ho faig, és perquè no tinc prou valor per fer-me una autocrítica. Així que, senyor, li demano per-dó i li prego que se'n vagi com més aviat millor.
La breu catarsi del pobre perruquer arribà a commoure'm, a fer-me sentir culpable i a fer-me re-flexionar. En aquest món, ¿quants sers som feliços de debò? Veritablement, molt pocs; no gosaria dir que cap... Òbviament, jo no era pas el prototipus de l'home feliç, ni de bon tros. Jo era un indi-vidu lliurat als seus vicis i inestabilitats. Incapaç de treure partit de les seves aptituds com a escrip-tor. Em podia considerar un home totalment fracassat que, com el barber, també recollia ara els fruits d'una mala collita. Al llarg de la meva vida havia sembrat llavors totalment estèrils, les lla-vors de la incontinència, del poc esforç realitzat, d'un egoisme que m'havia permès romandre aïllat dels altres dins d'una bombolla protectora, però que, a canvi d'una falsa llibertat, havia aconseguit l'estat més odiat i temut de les persones: la solitud. Un estat que fins m'havia plantejat la possibili-tat del suïcidi. Aquella barberia m'havia servit de psicoteràpia, de confessionari obert.
Vaig sortir d'allí després de disculpar-me amb aquell home i de prometre-li que no hi tornaria més. Vaig sentir ganes d'entrar en un bar i mitigar el meu estat d'ànim una altra vegada amb l'alcohol. Un dels millors aliats de la meva solitud, com ho era d'aquell desgraciat. En realitat, no hi havia gaire diferència entre nosaltres dos. Ell es passava catorze hores pelant clatells, i jo, unes al-tres catorze o més lliurat a una altra tasca no menys monòtona: tractar de viure i de fugir de la meva misèria humana dia rera dia, sempre igual. Ell, en abaixar la persiana de la seva perruqueria, es lliu-rava d'una llarga jornada per trobar-se amb la seva solitud, rera el refugi del seu televisor i de la seva cervesa. Jo també arribava completament sol al meu habitatge per buscar-hi refugi entre els meus llibres i muntanyes d'esborranys de novel·les començades i mai acabades, de fracassat escrip-tor, i abraçar-me a l'ampolla de whisky per oblidar-me de mi mateix, de la meva miserable existèn-cia...
Era ja el migdia; tenia encara tot el dia al davant. Com el malgastaria? Podia anar al meu pis i, amb fervor, lliurar-me a l'es¬criptura. Segurament, de tota la ràbia que portava dins, en sortiria algu-na cosa de positiu, alguna cosa que transmetria un missatge, que podria ser útil, que podria distreure el lector amb una novel·la nova que, a la vegada, fos una denúncia de la malaurada condició huma-na, de la seva infeliç trajectòria, de les seves falses esperances, de les seves vanes il·lusions, de l'èxit inabastable, de la recerca d'una felicitat inexistent...
Sí, crec que havia trobat un bon motiu per escriure. Havia trobat la inspiració. Em posaria tot seguit a omplir febrilment folis i més folis. Escriuria una novel·la on totes les misèries humanes se donarien cita. I, com a protagonistes, el perruquer i el ludòpata. Ah!, i sense oblidar un alcohòlic crònic que fugia constantment de si mateix.


Comentaris

  • Felicitats...per[Ofensiu]
    Romy Ros | 17-04-2009 | Valoració: 10

    un relat real i ple de condició humana. M'has recordat a Somerset Maugham i la seva Condició humana. Enhorabona perque durant tot el relat afavoreixes la reflexió continuada d'unes existències anodines que continuament s'enfronten amb si mateix. Gràcies per compartir aquest relat amb els lectors de RC. HE fet molt ben fet de trobar-te, encara que ha estat per casualitat.

  • Crítica molt real[Ofensiu]
    lluisfont | 26-03-2009 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt la situació a la perruqueria d'homes on es barrejen les crítiques dels fets cotidians, molts reals i que reflecten les interioritats dels éssers humans amb totes les seves debilitats i miséries personals, com l'escriptor alcohòlic que recerca l'insipiració perduda en fets reals.

    Lluís Font
    25-3-09

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Edward A Bess

2 Relats

4 Comentaris

2240 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
El meu nom és
Rafael P. Lozano

Els nous relats, ja els publico amb el meu nom autèntic.

Últims relats de l'autor